Cambrer, considera que està en política també per servir. Estudia Història. Està afiliat al PSC, és membre de Federalistes d’Esquerres (FED) i forma part de les juntes del Club Esportiu i del Club Nàutic de Portbou. Encapçala la llista del PSC per Portbou a les eleccions municipals del maig que ve, i és, amb 18 anys, el candidat més jove del partit a Catalunya.
Prafrasejant Quevedo a propòsit de Góngora i el seu nas, Portbou és una estació a una població unida?
Portbou i la seva estació són, certament, com Góngora i el nas. Portbou va néixer amb l’arribada del ferrocarril, el 1878, quan es va inaugurar aquesta línia. Fins a aquell moment, la localitat tenia un parell de masies i tres famílies, propietàries dels terrenys, on es va construir l’estació. En només deu anys, va passar de 50 a 2.800 habitants. Amb aquest boom van arribar els corrents modernitzadors, i no sembla arriscat qualificar Portbou com el primer poble liberal de Catalunya. Va néixer d’un impuls de progrés, i així es va mantenir fins als anys 80. Amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, es va iniciar un declivi, que encara persisteix. En la seva màxima esplendor va arribar a tenir prop de 5.000 habitants, i ara som poc més de 1.000.
Portbou va néixer per l’estació, però no pot morir per l’estació. Segons el teu parer, que s’hauria de fer perquè això no passés?
Com l’au fènix, Portbou va ser pròsper i ara està enterrat en les seves cendres, de les quals és possible renéixer. És com li passa al socialisme, que, com deia Willy Brandt, té capacitat per reinventar-se. En el marc de les polítiques europees i del govern d’Espanya, Portbou compta amb oportunitats que, si les sap aprofitar, poden assegurar el seu futur. Europa, Espanya…, tothom ara vol rellançar el ferrocarril, apostar per la sostenibilitat, descongestionar les grans urbs, repartir la població… Respecte a l’estació, es parteix d’un diagnòstic i de l’elaboració d’un projecte econòmic. Diagnòstic que ja tenim fet, i n’hem parlat amb el president de Renfe i, ara, amb la ministra de Transports. L’estudi diu que Portbou té 125.000 metres quadrats d’estació, dels quals 88.000 són vies. Una gran infraestructura, que es troba gairebé en desús. L’estació sempre ha estat enfocada a l’intermodal, i això ja està superat. Cal fer coses noves i diferents. Per exemple, un hub ecològic i sostenible de turisme, amb projecció europea, promovent que una part del turisme que arriba a Espanya ho faci per ferrocarril. I, des d’aquí facilitar, l’accés a la Costa Brava, per diferents mitjans.
Per a això, se suposa, caldria preparar gent, crear nous perfils professionals?
La formació professional és bàsica per desenvolupar qualsevol pla d’innovació. Amb ella es genera talent entre els joves del poble, que ara es veuen obligats a abandonar-lo per falta d’oportunitats, i es promou la generació d’iniciatives i nous negocis, amb projectes propis o sortides laborals directes. Complementàriament, aprofitant les infraestructures i l’experiència de la població, també es planteja crear un centre d’innovació de noves maneres d’explotar la potencialitat del ferrocarril. Això generaria ocupació, projectes, i contribuiria a originalitzar la marca Portbou.
Portbou constitueix una ròtula entre la Costa Brava i la Costa Vermella francesa. Existeixen o podrien crear-se vincles de cooperació entre totes dues?
Quan passem el que va ser la frontera, ens trobem amb Cervera de la Marenda, un poble paral·lel a Portbou, gairebé simètric, tant en la seva forma urbana com en la història i la seva vinculació al ferrocarril. Estem obligats a treballar conjuntament, i això ja s’està fent, però no s’arriba a explotar tot el potencial que tenim. Les relacions han d’anar més enllà que fer caminades o rutes ciclistes. S’han d’emprendre plans comuns, no només amb els ajuntaments, sinó també amb les mancomunitats franceses. A més del ferrocarril, la Costa Brava…, també ens uneix la memòria democràtica. Des dels dos costats, vam assistir al pas de refugiats espanyols de la guerra del 36, dels jueus que venien fugint del nazisme, de l’emigració espanyola a Europa… Walter Benjamin es va refugiar a Portbou fugint del feixisme, i està enterrat aquí.
Portbou també té, diguem, un halo literari per la seva condició fronterera, l’estació, el contraban… Lloc de trànsit, segurament, de variats i exòtics personatges…
Ara, és clar, no és el mateix que els anys de guerra, els anys 50…, però sí que és cert que Portbou té bastant de llegenda, de misteri, que compartim amb llocs com Canfranc. Una cosa que fa només unes setmanes s’ha posat d’actualitat amb l’emissió en la sèrie Crims d’un succés, encara no del tot aclarit, que va tenir lloc fa 32 anys. El que sí que està pendent i cal actualitzar i posar en valor és tot el passat de Portbou, les històries que s’hi van viure, sobretot en períodes de guerra, i fer justícia als que van patir. Portbou podria ser, en aquest sentit, una referència de la memòria democràtica. Segur que hi ha molta gent que podria venir a descobrir, saber per què la gent fugia. La història és part del nostre patrimoni.
Memòria carregada de llegenda: espies, contraban, fugitius…
Per exemple, gairebé ningú sap que durant deu anys la Gestapo va mantenir una oficina a Portbou. A la fi del segle XIX i principis del XX, a Portbou funcionava la lògia més important de tot l’Alt Empordà, incloent-hi Figueres, que llavors era més important que Girona. Entre les moltes històries pintoresques que van tenir lloc a Portbou cal esmentar, sense anar més lluny, la que li va passar al meu avi matern. Va arribar al poble l’any 1968, des de Zamora, com a guàrdia civil. Un mes després, van detenir un home que es va saltar el control i, quan es trobava retingut en una dependència de sis metres quadrats, va treure de la butxaca una granada de mà i la va llançar. A Portbou hi havia més de 100 guàrdies civils. De fet, gran part de la població de Portbou estava emparentada d’alguna manera amb guàrdies civils, policies nacionals, empleats de duanes i, és clar, ferroviaris.
Actualment, l’ajuntament de Portbou està regit per la sigla AP – JxCat – Junts, que va obtenir més del 70% dels vots. Com se li pot fer front, amb certes garanties?
Som un poble de 1.000 habitants en el qual, naturalment, no influeix tant el factor partit com el de les persones i els fets. El 2018 va guanyar qui va guanyar perquè s’enfrontava a un rival que ja ni ho era. De fet, era l’única opció que hi va haver mínimament assenyada i, en conseqüència, es va tractar d’una victòria evident. Tinc la impressió que ara hi ha cert afartament en la població. Si es fa balanç de com està Portbou des del 2011, quan CiU va accedir a l’ajuntament, no es pot deixar de constatar que està pitjor. Ha perdut població, comerços… Hi ha abandó i decadència. Jo em presento perquè molta gent m’ha animat a fer aquest pas. Tenim un suport ampli i Portbou mereix més. En aquest sentit, aspirem a una victòria possible i factible. Sobretot, veient que els que es van presentar amb Junts, s’han quedat al PDCat, i ara ni els uns ni els altres tenen gran força. Nosaltres comptem amb el suport del PSC, que és el primer partit de Catalunya, i que forma part del PSOE, que governa a Espanya..
Amb quin equip comptes per a aquesta aposta?
Som un grup que, crec, representa bastant bé la població de Portbou. Hi ha gent de totes les edats. Jo encapçalo la llista, amb 18 anys, però hi ha també jubilats, gent que té comerços, que treballa al ferrocarril… És un equip divers i aquesta és la nostra fortalesa, perquè combinem la il·lusió de la joventut amb l’experiència de gent que fins i tot ja ha estat a l’ajuntament. Crec que podem guanyar i governar. I no només som la llista, sinó que estem ultimant la creació d’un consell assessor, integrat per intel·lectuals i experts, com l’escriptor Jordi Muñoz o Cari Oriol, catedràtica de literatura espanyola.
A més del ferrocarril o el turisme, es plantegen noves àrees d’activitat, com per exemple la vinya, que, del costat francès, sembla estar en auge?
Ara, la denominació d’origen Empordà s’acaba a Colera. No obstant això, Portbou encara compta amb ceps que estan per recuperar. Amb la fil·loxera es van abandonar les vinyes. Ara s’està estudiant com recuperar-les. Hi ha terres que són de propietat pública i, en aquest sentit, la Generalitat podria, per exemple, ajudar a recuperar els cultius. Cal destacar, com un bon senyal, que just després de la pandèmia, Somni d’Istiu, un celler de l’Empordà, va arrendar una petita vinya i ja ha fabricat un vi. És un primer pas. Cal ajuntar la iniciativa privada i l’acció pública per desenvolupar aquest tipus d’iniciatives.
