El Camp Nou va ser testimoni d’una escena insòlita quan, en concloure el trist partit de Champions contra el Bayern Munic, la grada d’animació va reclamar la presència dels jugadors per a celebrar amb ells el decebedor resultat encaixat (0-3) davant a l’equip alemany. Però, sobretot, per compartir aquest momentum de l’eliminació, per segon any consecutiu, de la Champions League.
Al contrari del que va provocar aquesta mateixa circumstància l’any passat -la destitució de Koeman mancant tres partits claus de la lligueta, una situació que no va poder evitar Xavi Hernández contra el Benfica i el Bayern-, aquesta vegada l’amenaça d’aquell retorn ridícul a l’Europe League havia arribat envoltada d’una tebior ambiental i l’esperança d’un ‘miracle a l’últim minut, inassequible al desànim fins i tot després de la derrota al Bernabéu (3-1) al mig d’aquesta tempesta.
El clímax ambiental de l’estadi davant un partit que, per a més desencís, podia començar amb el Barça ja eliminat -com finalment va passar- va ser artificialment preparat des de la junta per evitar xiulets, esbroncades, càntics desagradables i crits de dimissió proferits cap a la llotja.
Certament, la capacitat de la junta per assolir acords amb la grada d’animació és absoluta si entren en joc facilitats com a donar entrada a no socis, a una borsa de localitats tipus invitació, material per a tifos, millora de les instal·lacions, places gratis per a desplaçaments i un llarg etcètera de facilitats i manyagues que aquesta junta de Laporta li va començar negant en la campanya electoral.
No cal ser gaire llest per modificar aquesta actitud crítica i contrària, que va arribar a la màxima tensió quan els grups del gol nord es van negar a animar com a protesta per l’escàndol a les grades del Camp Nou amb motiu de la visita de l’Eintracht Frankfurt. Des d’aquell moment hi va haver un punt d’inflexió, a partir que la directiva va engatusar diversos grups convidant-los a participar en els arranjaments del Seient Lliure i la possible modificació dels estatuts.
El premi gros, però, es va repartir anticipadament a la tardor davant la perspectiva de sortir a jugar contra el Bayern dimecres passat ja com a equip d’Europa League matemàticament.
Ningú no pot admetre com a normal, habitual, previsible o lògic aquest esclat d’entusiasme, aplaudiments, càntics i, fins i tot, d’alegria després de la lliçó d’autoritat del Bayern davant d’un Barça que ni va xutar a porta en 90 minuts.
Aquesta exageració, impròpia de la grada i de l’equip de tornar a sortir al camp i saludar el gol nord, delata el muntatge orquestrat des de la llotja en connivència amb la grada d’animació per escenificar que aquí no ha passat res. El barcelonisme de debò no estava per festes després de tornar a caure al pou de l’Europe League, menys encara amb 870 milions invertits en fitxatges.
A l’equip no li arriba per a la Champions. A la junta de Laporta sí que li arriba, però, per a gestionar la realitat mediàtica excel·lentment en comparació de la gestió esportiva dramàtica i erràtica.
