“Més problemes per a l’expresident del Barça Sandro Rosell”, aquest ha estat el titular més repetit des de dilluns passat quan l’expresident del FC Barcelona va comparèixer en un judici per un presumpte delicte fiscal d’una quantia de 230.591 euros. Així és com va titular l’agència EFE una notícia que, pel grau de penetració i de difusió de la primera agència estatal de notícies, es va convertir en la més llegida sobre el tema a tota Espanya per la senzilla raó que la majoria dels mitjans digitals nacionals que compten amb els serveis d’EFE no filtren a la redacció les seves notícies, i les publiquen automàticament. El matís és important perquè la delegació d’EFE a Barcelona segueix controlada per un sector de periodistes laportistes, una herència que va deixar lligada i ben lligada el seu anterior responsable d’esports, Àlex Santos, després de deixar aquest càrrec per participar en la campanya electoral de Laporta com a responsable de premsa i, després, va ser nomenat director de comunicació del FC Barcelona.
En conseqüència, les notícies d’EFE sobre el Barça de Laporta es distribueixen en un format edulcorat, sense aquesta asèpsia pròpia d’una agència que, per la seva naturalesa i el seu compromís, hauria d’apartar del títol, enfocament i contingut qualsevol element inductor cap a un estat d’opinió, com passa amb aquestes informacions que s’afinen sistemàticament a favor dels interessos de Laporta. I també en contra dels seus enemics, com ho és, sense cap mena de dubte, l’expresident Rosell.
El titular “Més problemes…” per a Rosell de l’agència EFE no va ser l’únic que, majoritàriament a la premsa catalana, va pretendre presentar Rosell com algú que, permanentment, està fora de la llei a causa d’una vida dedicada al delicte, els negocis bruts i les pràctiques criminals com a empresari o com a president del FC Barcelona.
Aquesta sensació és relativament fàcil de transmetre mitjançant un relat en què s’acumulen, amb una mirada manipulada i perversa, les causes judicials en què Sandro Rosell s’ha vist embolicat a partir que, en un moment determinat de la seva presidència al Barça, alguna cosa o algú al seu entorn comença a moure’s i actuar en contra amb arguments o sense.
Dilluns passat, quan Rosell es va acollir al seu dret a no declarar, una de les línies de defensa mediàtica del seu advocat, Pau Molins, es va basar en les evidències d’una persecució per terra, mar i aire amb el propòsit que, a còpia de sumar condemnes penals, finalment hagués de tornar a la presó, on ja va passar dos anys per l’actuació infame, reconeguda i manifestament malintencionada de la jutgessa Carmen Lamela.
El cas és que Sandro Rosell no havia rebut una sola citació judicial a la seva vida fins que, després d’assumir la presidència del FC Barcelona, també va ser acusat i condemnat pels seus poderosos enemics d’aquest laportisme -vençut àmpliament a les eleccions del 2010-, d’impulsar una acció de responsabilitat -un acte legalment obligat per la llei en cas de pèrdues del mandat anterior-. Aquesta va ser, juntament amb la fantasiosa interpretació que Rosell havia retirat a Johan Cruyff la presidència d’honor, l’aixeta o l’excusa d’una primera campanya coordinada de les clavegueres de l’estat i de les pròpies del sobiranisme català, directament orientades contra la seva figura. Com a resultat, el primer judici de Neymar, del qual va sortir il·lès, i el seu empresonament preventiu i infundat per una investigació basada en retalls de premsa. El segon va ser una conseqüència d’aquesta primera maniobra estèril ordida a l’Audiència Nacional per l’entorn de Laporta -l’advocat Xavier Albert Canal, movent els fils darrere del soci Jordi Cases-, de la mateixa manera que arran dels escorcolls i de la instrucció de la jutgessa Lamela, la Fiscalia i l’Advocacia van promoure causes tan absurdes i lamentables com la de la seva presumpta participació una trama de tràfic d’òrgans, iniciativa abominable, o aquesta acusació per frau fiscal que l’advocat de Rosell va descriure com una actuació proactiva i infundada intencionadament, iniciada més aviat per a provocar una fallada a la defensa o un pacte, i mancada d’una base sòlida d’indicis delictius.
Més o menys el mateix que al judici pendent (cas Neymar 2) escandalosament ordenat per la Fiscalia de l’Audiència Nacional contra el criteri del jutge instructor José de la Mata també amb l’única ambició maligna de seguir donant pals a l’expresident del Barça, a veure si en un d’aquests cops cecs sona la flauta i li cau una condemna. Un festival d’assetjament i enderrocament als tribunals al qual es va incorporar Jaume Roures, per afegir llenya al foc i augmentar aquest soroll mediàtic, amb una querella en la qual es va presentar com a víctima d’un espionatge ocorregut el 2008, curiosament al cap de deu anys d’haver perdut definitivament el contracte de gestió dels drets de televisió del club blaugrana a favor de Movistar. D’aquesta decisió, qui n’ha patit les conseqüències, a més de per haver defensat la independència de la junta i del club respecte de les exigències i el xantatge del sobiranisme català, ha estat Josep Maria Bartomeu, també en el punt de mira d’aquest poder i podridura immensos de l’entorn polític, econòmic, jurídic, mediàtic i social de l’oposició a l’eix Rosell-Bartomeu, que ha presidit el club entre el 2010 i el 2020.
Els dies previs i posteriors al judici pel cas de delicte fiscal de Sandro Rosell tant TV3 com la resta dels mitjans no han deixat de repetir aquesta mateixa estructura informativa, destacant i amplificant la implicació de l’expresident del Barça en una sèrie de causes successives, passades, presents i futures, i les desenes d’anys de presó que el fiscal de torn, sempre el màxim, sol·licita per a l’acusat. Es diria, pel terrible impacte periodístic d’aquest judici de telenotícies, que Rosell s’ha convertit gairebé en una espècie d’enemic públic número u, un perill per a una societat amenaçada per les seves malifetes contínues.
En el fons, amb aquesta conducta, l’exèrcit mediàtic laportista i dominant no deixa d’exhibir la seva frustració pel fet que, malgrat la infinita capacitat per al mal d’aquestes forces tel·lúriques policials, judicials i periodístiques, Sandro Rosell no ha estat condemnat i a més ha obtingut victòries sonades i impecables per a la seva innocència.
Un deix de desesperació al periodisme sobrevola aquesta compulsió per abundar en l’aparença delictiva del personatge, que és cent per cent el resultat d’una conspiració, reconeguda i gravada al material circulant de l’excomissari José Manuel Villarejo, i de la confabulació d’altres agents de l’independentisme clarament perceptible. El mateix periodisme no fa, però, l’exercici d’analitzar amb una certa distància i objectivitat l’estadística i la naturalesa dels processos oberts contra Rosell amb els precedents del cas Neymar, en què no va ser imputat ni acusat, com falsament s’assegura als mitjans de manera recurrent, i del muntatge que va resultar ser el seu empresonament preventiu i sense fiança per culpa d’una decisió judicial improcedent i irregular que ha fet la volta al món.
Les causes pendents, a més d’haver estat absolt de la querella de Jaume Roures per espionatge, que també presentava indicis d’artificialitat, estan envoltades de dubtes més que raonables sobre qui les motiva i les promou en realitat, ja que fins i tot la confessió i l’argument de Villarejo d’anar contra Rosell perquè “el Barça era un instrument de l’independentisme” sona a coartada per als interessos foscos d’altres enemics menys messetaris i més propers a la plaça de Sant Jaume. La investigació de Lamela contra Rosell, que emana de la mateixa comissió rogatòria en què s’empara l’escorcoll de Mediapro, que sí que va acabar condemnada, s’inicia quan Rosell ja no és president del Barça.
De la mateixa manera, n’hi ha hagut prou que Rosell hagi insinuat la seva intenció de presentar-se a l’alcaldia de Barcelona perquè, de sobte, la justícia i les forces mediàtiques s’hagin activat una altra vegada, com si els anés la vida en condemnar-lo. Hi ha força més sospitosos en aquesta reacció que en els indicis, presumptes, lleugers i carregats de conjectures, sobre els quals se sustenten les causes obertes contra Rosell.
