Les xarxes socials i els webs dels mitjans especialitzats blaugrana més oficialistes s’havien felicitat anticipadament amb la inevitable sanció de la UEFA al FC Barcelona per haver-se sortit del fair play financer les temporades 2019-20 i 2020-21. Les espases mediàtiques, esmolades com els ganivets d’una carnisseria abans de la matança, van estar tan preparades i ansioses que, abans de temps, de manera precipitada i compulsiva, van començar a fer córrer la sang contra la figura, la gestió i els comptes de Josep Maria Bartomeu.
Aquesta era la consigna propagada des de la junta, primer negant el coneixement d’haver estat objecte de l’obertura de cap expedient per part de la UEFA i, després, veient que l’examen i l’informe mirava cap enrere, direcció al passat, dedicant-se a presumir i donar per fet que si hi havia sancions contra el Barça de Bartomeu, aleshores eren del tot merescudes.
Després de l’anunci oficial de la UEFA, que va fer pública la llista dels clubs sancionats sense fer cap referència al Barça, es va desfermar una mena de batalla campal a Twitter entre els que s’havien afanyat irresponsablement a fer córrer la sang i els que van aplicar correctament algun dels principis bàsics del periodisme, com és confirmar una notícia abans de difondre-la.
La professionalitat dels mitjans també podria haver anat més enllà, desconfiant per endavant de segons quines fonts i segons quins canals proveïdors d’informació amb precedents de manca de credibilitat i de manipulació; fins i tot, difonent notícies falses o amb mentides. En força casos no va ser així, donant per fet una multa de la UEFA al Barça per culpa de Bartomeu.
La UEFA, finalment, va oficialitzar sancions de diferent quantia a vuit clubs (Mònaco, Marsella, Besiktas, Milan, Juventus, Inter, Roma i PSG) per incompliment del fair play financer la temporada 2021-21, i també va transcendir que, inicialment, el Barça no apareixia ni tan sols com a investigat entre els 19 clubs als quals s’havia obert expedient per operacions atribuïdes a la temporada 2021-22. Va fer la sensació, entre el silenci col·lectiu dels mitjans i les poques referències a aquesta llista negra, un cop perdut l’interès criminalístic contra el Barça de Bartomeu, que aquesta absència havia causat una profunda decepció.
Novament, l’horda de mitjans laportistes necessitada d’aquesta caça i captura permanent de la gestió de Bartomeu, excitada des de l’oposició quan era president i des de junta de Joan Laporta quan aquesta va arribar a poder, es va haver de frenar en sec i suspendre’s, almenys per part d’aquells que ja l’havien anticipat amb la idea de donar-se un festí.
Una altra frustració, sens dubte, per a les desenes de periodistes que ja van assistir a l’estiu del 2021 a l’assemblea extraordinària on es va sotmetre a votació l’exercici últim signat per Bartomeu, la temporada 2019-20, pensant que l’expresident i la junta serien sotmesos a un vergonyós exercici d’escarni i d’acusacions públiques per aquestes irregularitats apuntades per la nova junta de Laporta en entrevistes prèvies.
Arribat el dia, però, Laporta mateix va demanar de l’assemblea aprovar uns comptes que, certificats per l’auditor i per LaLiga, tancaven la porta a una acció de responsabilitat.
Laporta va recórrer llavors a la promesa de portar igualment davant els tribunals l’anterior junta a la vista dels indicis evidents d’actuacions criminals i d’haver trobat coses mai vistes. L’excusa va ser la necessitat de donar temps a l’àrea jurídica per preparar demandes i querelles.
L’expectació davant els resultats de la due dilligence també va acabar en res, el mateix que la presentació i l’aprovació dels resultats de l’exercici 2020-21, irresponsablement liquidats amb 300 milions d’euros de devaluacions de jugadors i provisions voluntaris que van elevar les pèrdues a 481 milions, un rècord a la història del FC Barcelona.
Eren presumibles, esperades i lògiques part d’aquestes pèrdues en una temporada amb el Camp Nou, el Museu i les Botigues tancats a causa de la pandèmia i la inacció tant de la Comissió Gestora com de la nouvinguda junta de Laporta, obsessionada a agegantar, de forma imprudent i temerària, el balanç d’un exercici del qual ell mateix -i no Bartomeu- era l’únic signant i responsable. Així va salvar Laporta aquesta pressió mediàtica contra l’herència i contra una ansietat que ell mateix havia promogut amb una desproporció evident respecte de la realitat del club.
Va ser llavors quan Laporta i el seu equip, en un últim i desesperat intent, van anunciar que finalment seria el resultat d’un forensic, és a dir, d’una autoria extrema dedicada exclusivament a trobar irregularitats i delits econòmics i financers, la definitiva empenta de Bartomeu i els seus cap a la presó preventiva.
Una investigació, però, a la qual va posar fi amb una còmica i depriment roda de premsa en què Joan Laporta, bandejat ja el CEO Ferran Reverter, es va envoltar de suports com el d’Eduard Romeu, el patètic vicepresident econòmic, i el d’un advocat de lloguer per evitar que el president fiqués massa la pota. Conclusió? Enviar tota la documentació al fiscal provincial, segons la versió oficial i mentidera, perquè li posés el cascavell al gat. En realitat només era una fórmula d’escapament mediàtic per no admetre que, certament, després de rebuscar a tots els calaixos i passar totes les operacions pel filtre de diversos advocats penalistes, no hi havia cap malifeta per portar davant la justícia.
Han passat sis mesos d’aquesta tramesa exprés sense que la Fiscalia hagi donat senyals de vida. Pot ser que ni hagi obert el dossier, que l’hagi arxivat o que, per contemporitzar i fer-se el simpàtic a l’entorn blaugrana, hagi prorrogat el termini límit de les seves actuacions. Ningú ho sap, només els desgavellats i discrets serveis jurídics del club, ja que, encara que Bartomeu va demanar al fiscal aquests informes amb l’única finalitat de posar-se a la seva disposició per aclarir qualsevol fet punible atribuït a la seva gestió, aquesta sol·licitud mai no va obtenir resposta.
El mateix que els Mossos d’Esquadra després de filtrar a la premsa i a la jutgessa del Barçagate que havien trobat evidències de pagaments, amb diners del club, de periodistes a canvi de bones crítiques i elogis a la junta. Bartomeu va demanar als Mossos aquest informe, no aquesta conclusió sense proves aportada a la instrucció inútilment, però tampoc hi va haver resposta per part d’un cos de policia que es posa en ridícul a cada pas que fa en aquesta instrucció fantasma, paral·lela i demostradament tendenciosa.
Així funciona aquest entorn del laportisme, fanàtic i sectari, gairebé per sobre de la llei.
