L’any 1973 va aparèixer publicat un llibre peculiar de la mà d’en Jacques Massacrier (1933-2020), un publicista d’èxit a París que va decidir iniciar-se en un estil de vida radical marxant a viure a Eivissa l’any 1968. El seu gran èxit editorial, Savoir revivre, és un llibre peculiar, amb tipografia manual i ple d’il·lustracions fetes pel mateix autor.
La idea clau era tendir cap a l’autarquia: no exempt d’una certa ingenuïtat, s’explicava des de com fer-se la casa, la roba, els objectes més necessaris, l’autosuficiència alimentària, la salut, etc. Aires d’època, la revolució contracultural estava en plena ebullició: abandonar el capitalisme i crear espais lluny del consumisme, de la dependència del mercat i amb el màxim contacte amb la natura. Just la visió del hippisme que menys ha transcendit. En canvi, la foto fixa del moviment ha estat la tríada “sexe, drogues i rock and roll”, amb la imatge decadent d’Eivissa que tots tenim al cap. Però Jacques Massacrier, amb la seva dona Greta i els seus fills, varen continuar fidels a aquells principis.
“Quin sentit té fer crits d’alarma contra la societat de consum i la industrialització, contra la contaminació que se’n deriva, si continuem donant suport a les indústries que ens enverinen i esgoten els recursos naturals del nostre planeta!” (Massacrier, 1973).
Sembla que tornem a la casella de sortida, només que ara la crisi climàtica posa damunt la taula actituds i responsabilitats en les quals ens hi va la nostra supervivència, mentre que a principis dels anys setanta era la voluntat utòpica de canviar el rumb d’un sistema que ja intuïen perillós: recordem que és l’any 1972 que, sota els auspicis del Club de Roma i de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, apareix l’informe Els límits del creixement (D. Meadows i alt.).
Desendollar-nos del sistema de vida al que ens hem acostumat serà complex, però cada vegada sembla més imperatiu. I la “veritat incòmoda” (li manllevem la idea a Al Gore) ningú la vol liderar. I menys els responsables polítics, que veuen perillar la seva acceptació demoscòpica (i és comprensible: qui li posa el cascavell al gat?).
No podrem viatjar de manera compulsiva, no es podran construir cases de més de trenta metres quadrats per persona, caldrà limitar l’ús de l’energia i de l’aigua: ens aproparem a allò que els nostres avis van conèixer com a cartilla de racionament… Caldrà fer nostra aquella actitud cap a l’autosuficiència, tant a escala personal com col·lectiva, tot posant al dia la dita sobirania alimentària i energètica, sense menysprear les oportunitats de racionalització i solidaritat que comporten els vincles que tenim en un món interconnectat.
Hi ha molt camí a recórrer en la mitigació dels efectes del canvi climàtic, i el primer de tot és la reducció radical de les nostres activitats no necessàries (aquí caldrà fer un esforç col·lectiu per consensuar- les, amb totes les resistències sota el mantra de la llibertat, oi Sra. Ayuso?).
Cal treballar seriosament (això vol dir també legislar: on són els ecologistes als nostres parlaments?) per millorar l’eficiència energètica que, com diu el gran expert Amory Lovins, “és la forma més gran, més barata, més segura i més neta d’abordar la crisi”.
La meva àvia utilitzava molt sovint una paraula del bable, o asturianu, que és molt pertinent: aducir. Em deia: “Has de estender bien la manteca nel pan, pa que aduzca, pa que supla munchu”.
Hem de fer que els materials, els objectes, l’energia, l’aigua aduzcan munchu, no podem malbaratar res (recordem que aquest 2022, el 28 de juliol vam superar la capacitat de la Terra per sostenir-nos, allò que s’anomena “dia de sobrecapacitat”). I el que sobra o es llença en una part del planeta, falta en una altra part: fem l’exercici a l’esmorzar, visualitzem que el croissant que ens mengem, a Etiòpia se’l cruspeixen entre 30 persones. I el canvi climàtic que pateixen és, en un altíssim percentatge, responsabilitat nostra.
Tenim la possibilitat que la Terra aduzca, que doni per viure per a tothom. Caldrà savoir revivre d’una manera diferent, autosuficient, austera, solidària, fraterna. Hem de ser capaços de sobreviure entre tots.
