L’arribada de Putin al poder està estretament lligada a la desigual lluita que el seu predecessor, Boris Ieltsin, mantenia amb el vodka i a la seva total manca d’escrúpols a l’hora de fer valer el seu càrrec per enriquir-se personalment, cosa que li va costar mes d’un disgust, especialment per la insistència del fiscal general Iuri Skuratov a investigar els negocis del seu entorn familiar. El tema va acabar quan, al poc temps que Putin fos anomenat primer ministre, la televisió estatal russa emetés un vídeo de contingut sexual protagonitzat per Skuratov. El fiscal va seguir al seu càrrec, però les investigacions es van aturar.
Aquesta forma d’actuar va valer-li les simpaties de Ieltsin, però també de una bona part dels oligarques que necessitaven la protecció política de l’Estat per poder dedicar-se a les seves activitats sense masses entrebancs. És així com Boris Berezovski, l’home que va introduir Putin al nucli familiar de Ieltsin, li va proposar de ser president de Rússia. Més interessat en els diners que en el poder, Putin va respondre que seria molt millor que li donessin Gazprom. Va obtenir les dues coses i, a més, es va desfer de Berezovski, qui va acabar fugint del país i suïcidant-se al seu domicili de Londres.
Putin és avui l’home més ric de Rússia, amb un patrimoni personal estimat en uns 70.000 milions de dòlars obtinguts en bona part gràcies al control de Gazprom a través d’un home pràcticament desconegut, Alexei Miller.
Miller va conèixer Putin a l’ajuntament de Sant Petersburg als anys 90, en un moment complicat per l’actual president, ja que estava sent investigat per les seves activitats al front del Comitè de Relacions Econòmiques amb l’Exterior a causa d’un negoci d’exportació de terres rares per part del govern de la ciutat a canvi d’uns aliments dels que mai no es va saber res. La cap de la recerca, Marina Salye va acusar Putin i un dels seus assessors, Alexander Anikin, de l’apropiació indeguda de 100 milions de dòlars i va recomanar el seu acomiadament. L’alcalde de Sant Petersburg, Anatoli Sobchak, va mantenir Putin al càrrec i va despatxar Anikin.
Putin necessitava algú que es fes responsable de cobrar els suborns i les comissions amb les que anava fent el seu patrimoni i va trobar la persona ideal en Miller, un home recordat per la seva mediocritat, manca d’iniciativa i incapacitat per prendre decisions.
Quan Sobchak perd les eleccions Putin marxa a treballar amb Ieltsin i Miller es queda a Sant Petersburg treballant al port, on reportava directament amb Ilya Traber, un líder mafiós que va acabar perseguit a Espanya per la fiscalia anticorrupció. El paper de Miller era defensar els interessos de Putin.
El seu salt al front de Gazprom es produeix el 2001, poc desprès que Putin arribés a la presidència. La seva doble missió consistia en diversificar les activitats de la companyia en sectors com els transports, la construcció i fins i tot la banca en benefici, gairebé sempre, d’amics i familiars de Putin, i de convertir el subministrament de gas en un instrument per expandir el softpower rus per Europa i, molt especialment, Alemanya. Així la gasista comença a patrocinar equips de futbol, com el Schalke 04, i incorpora al seu consell d’administració personatges com l’excanceller alemany Gerard Schroeder i l’antic oficial de l’Stasi, i amic de Putin, Matthias Warning.
A través de Miller, Putin posa en pràctica una cosa que li va ensenyar Boris Berezovski: per controlar una companyia no cal ser accionista ni propietari, n’hi ha prou amb dominar el flux dels diners i dirigir-lo allà on sigui més convenient, que no són els interessos de la companyia, sinó les butxaques dels amics.
Els afavorits amb les adjudicacions sabran com tornar el favor. Un exemple és l’empresari d’origen jordà Ziyad Manassir, el principal contractista de Gazprom, que va fer-se càrrec de la construcció de la piscina de la residència de Putin a Novo Ogaryovo, a les rodalies de Moscou. També va encarregar a l’arquitecte italià Lanfranco Cirillo l’edificació de l’impressionant palauet del president rus a la costa del mar Negre, on van arribar les contribucions de com a mínim vuit empreses. El cas va aixecar l’interés de la ONG Fundació Anticorrupció que va fer públic un vídeo sobre el tema. El seu director era Alexei Navalny.
