S’ha escrit molt sobre com funciona el cervell de Donald Trump, de que es considera un escollit i un guanyador. També es diu que es una persona amb poca o nul·la capacitat per empatizar. Hi ha qui diu que està boig, però més enllà que aquesta terminologia és rebutjada pels psiquiatres i psicòlegs, ja que englobaria persones amb diferents patologies i trastorns mentals, de conducta o de personalitat, si fos senzillament un boig, hauria arruïnat en pocs anys l’imperi immobiliari i empresarial que va heretar del seu pare.
Fa ja dos mesos que va començar de la mà de Netanyahu la seva guerra contra l’Iran que probablement arruïni el seu mandat i el seu llegat polític davant la història. I ha destituït generals, canviant la cúpula de l’exèrcit i els caps dels serveis d’intel·ligència que li portaven la contrària, quelcom no s’ha de fer en començar una guerra.
Diuen que polítics i generals que al llarg de la història van guanyar importants batalles militars o polítiques eren bons jugadors d’escacs. Com Napoleó Bonaparte, Lenin, Winston Churchill, Fidel Castro, o Barack Obama. Per afrontar exitosament una campanya militar el que la comença o el qui s’hi veu abocat perquè l’ataquen, ha de tenir qualitats pròpies del jugador d’escacs. Conèixer les seves pròpies forces, saber quines peces te l’adversari i plantejar-se com les gestionarà. Cal conèixer l’adversari, saber com pensa i sobretot intuir com reaccionarà davant de cada jugada, cada derrota o victòria i què estarà disposat a sacrificar a curt termini per intentar guanyar després. Alguns presidentes dels Estats Units com George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Woodrow Wilson, també eren bons jugadors i políticament van tenir presidències exitoses. Donald Trump mai va jugar a escacs, ja que cal pensar massa, qüestionar-se a un mateix i saber esperar. Però a la universitat Trump sí que va jugar a beisbol, ocupant posicions com primera base i receptor o catcher, també com a llançador o pitcher. Era molt veloç, però li costava treballar en equip si no manava ell. Però la seva alçada, poc més de metro noranta, i el seu poder econòmic i la seva no pietat amb els dèbils, l’han ajudat en els negocis i la política. I sobretot no reconèixer mai els seus errors davant els electors i la premsa, culpant als altres del que ha sortit malament.
Fa cinc mesos Trump va tenir una victòria amb la captura de Nicolás Maduro, un líder populista i coneixedor com ell de les tècniques de manipular les masses, amb qui, per cert, comparteix la mateixa alçada. I amb Maduro en una presó de Nova York, tot i que en aquells moments Marco Rubio mantenia negociacions a Oman amb l’Iran per recuperar l’acord nuclear que Trump mateix havia trencat, es va deixar enganyar per algú més llest que ell, Benyamin Netanyahu. Va començar la guerra amb l’Iran, matant al Líder Suprem, Alí Khamenei i altres dirigents del règim. Trump pensava que el règim teocràtic cauria i la Guàrdia Revolucionaria es plegaria a les seves ordres com han fet els germans Delcy i Jorge Rodríguez a Veneçuela. Però al cap de dos mesos de començar aquesta guerra de la que tampoc va aclarir quins objectius tenia, les coses no li estan sortint bé. El règim no només continua fort, tot i que no sapiguem realment qui està al front ja que el nou Líder Suprem, no se l’ha vist en públic. L’Iran bloqueja l’estret d’Ormuz, fent pujar el preu de petroli arreu del món i aturant el comerç mundial i cadenes de producció, també als Estats Units. Si Trump sapigués jugar a escacs potser hauria pensat com respondria l’Iran a l’atac, i sabria que el règim té un nombre indefinit de peons, alfils, cavalls i també rei disposats a ser sacrificats. I que és capaç de reemplaçar sense problemes les 32 peces del tauler si són mortes o sacrificades.
Hi ha qui diu que a Trump se li hauria d’aplicar la vint-i-cinquena esmena de la Constitució i destituir-lo. També ho diuen molts que el van ajudar a arribar al poder convençuts que compliria el que prometia de treure el país de guerres alienes, no començar-ne cap mes fora de casa, i posar Amèrica primer. Però el que ha posat per davant de tot són els interessos de Benjamin Netanyahu i el seu desig de guerra eterna per no anar a la presó i sobretot fer Israel més gran, controlant ja el sud del Líban, parts de Síria, i expulsant cada dia més palestins de les seves terres a Cisjordània.
A Trump se li acosten les eleccions de mig mandat al novembre, i les enquestes diuen que la guerra amb l’Iran és ja més impopular que la del Vietnam o les d’Iraq i Afganistan. I després d’anunciar diverses vegades que la guerra ja estava gairebé guanyada, dubta si fer allò que va dir que mai no faria, l’enviament de tropes de terra. Però no es pot guanyar una guerra si tampoc se sap quin és l’objectiu. Fer caure el règim teocràtic xiïta? El règim, tot i tenir molta gent en contra, no caurà perquè no hi ha cap estructura militar, civil o social per substituir-lo i fer una transició no sabem cap a on. Sembla que ignori que la base del xiisme és acceptar el martiri com va tenir l’imam Hussein a Kerbala poc després de la mort de Mahoma, per defensar els xiïtes el veritable islam, i sense por a res, els xiïtes esperen el retorn del dotzè imant, el Mehdi, el Messies o l’Esperat que portarà la pau i potser també, creuen, la fi del món.
Repeteixo que no es pot guanyar una guerra que no saps quin objectiu té, per més que la comencis amb la força i la velocitat d’un jugador de beisbol, i amenacis de destruir amb bombes convencionals o nuclears un civilització com la persa. Poc coneix Trump l’orgull dels perses fent aquesta amenaça. I si l’objectiu era aconseguir un nou compromís nuclear, això és el que s’estava negociant dies abans de començar aquesta guerra. L’objectiu ara no pot ser només obrir Ormuz, perquè ja estava obert abans de començar-la. El problema és Trump, que com una balena que, tot i la seva força, li falla el sònar o sentit d’orientació i no sap d’on ve ni on va, i queda embarrancada a la sorra esperant la mort. Trump està embarrancat a Ormuz, i l’Iran amenaça de tancar també amb l’ajut dels houthis del Iemen, el Mar Roig per Bab el Mandab, que en àrab significa “Porta de les lamentacions o del penediment”. I amb Ormuz tancat, el petroli i la inflació puja, mentre les eleccions s’acosten i els votants de Trump potser no perdonen.
