El suflé és un plat cuinat al forn i fet amb beixamel i clara d’ou a punt de neu; a la temperatura adequada, multiplica el seu volum, però quan surt del forn es refreda i es contrau. Al llarg dels temps, s’ha convertit en una metàfora recurrent per referir-se al procés sobiranista català. La imatge del suflé suggereix la idea que l’independentisme és el resultat d’una mena de sobtada febre col·lectiva que baixa tan acceleradament com pujat. Aviat farà cinc anys dels fets d’octubre de 2017. Poc podíem imaginar llavors, en plena efervescència independentista, que el refredament seria tan profund i el pragmatisme s’acabaria imposant amb aquesta celeritat, que baixaria el suflé, en definitiva. Tot i que queden molts mohicans, l’independentisme s’ha contret, fet que molts reben alleujats i altres decebuts. Sense disminuir la massa, el volum es percep menor.
El curiós del cas és que hagi estat Esquerra i no la postconvergència qui hagi retirat el suflé del forn. Fins fa poc, del refredament se n’encarregaven els hereus de Jordi Pujol, autèntics professionals en la matèria. El suflé deu anar amb la governança, i ara qui mana és ERC; amb les claus de Palau s’hi acompanyen la puta, la Ramoneta i el peix del cove, un pack indissoluble. S’han intercanviat els papers. Per als nous convergents tot s’hi val per assolir la independència, i per als republicans piano piano si arriva lontano. Els primers acusen els segons de venuts i els segons als primers, d’eixelebrats, la cantarella de sempre, però a revés.
Ara, qui va a Madrid a negociar és ERC, ni Duran i Lleida, ni Miquel Roca ni Artur Mas; en el seu lloc, Pere Aragonès o Gabriel Rufián o Laura Vilagrà. Així, la taula de diàleg s’ha tornat a parar, i dos peixos han saltat al cove: la desjudicialització i la protecció del català. El primer peix és una entelèquia, que sona molt bé, però de difícil concreció, però veurem. El segon peix, el de la protecció del català, de fer-se, tindria més calat: reformar el reglament del Senat perquè es pugui parlar català en aquesta Cambra, petició a la mesa del Parlament Europeu en el mateix sentit, i aval del govern espanyol a les reformes legislatives de la Generalitat que han permès esquivar la sentència del 25% del TSJC -ara al Constitucional. Tot plegat, segons Junts, uns peixos massa autonomistes. A la taula no s’ha dialogat ni d’amnistia ni d’autodeterminació, que és el que reclama la nova ERC -Junts-; uns temes espinosos, sense acord possible ara per ara, que es deixen pel final, en cas que el diàleg tingui mai un final…
Resumint, Pedro Sánchez refà la majoria del front d’esquerres de la investidura per encarar el que queda de legislatura, i Aragonès agafa oxigen per transitar el segon i costerut tram del mandat. El remake d’una vella pel·lícula, amb els temes de sempre, però amb actors diferents… I qui dies passa, any empeny.
