Mike Camps és un directiu de Joan Laporta que, com Enric Masip, té llicència per a “matar” a twitter, encara que no específicament als qui es mostren crítics amb la gestió de la junta. Per a rebre un atac insultant i agressiu d’aquest personatge, que ja ha acreditat de sobres el seu desconeixement sobre el Barça i l’absència del més elemental sentit de la convivència, només fa falta no aplaudir les gestes de Laporta, n’hi ha prou amb no ser un “palmero” disciplinat del president per a entrar en una llista negra que, per descomptat, encapçala Toni Freixa.
A Mike Camps, un altre guardaespatlles del president, no el deixa dormir que, a diferència de Víctor Font, que ha triat la crionització fins que es tornin a convocar eleccions, Freixa continuï enviant tuits tant educats com crítics sobre qüestions rellevants del club.
Totalitari i feixistoide, el dret a la lliure opinió de qualsevol barcelonista és una cosa que Camps prohibiria i castigaria com un Villarejo qualsevol que tingués a mà jutges, periodistes i altres policies capaços d’actuar sota el seu comandament al marge de la llei.
El problema és que Mike Camps s’ha convertit en un personatge tan compulsiu que la ignorància li ha jugat la mala passada d’atacar als seus, en aquest cas un laportista destacat i poc dubtós com ho és Santi Giménez (foto), periodista del diari As, al qual li va semblar un ‘nyap’ que ningú de l’equip de desplaçaments tingués en compte els viatges de Xavi a l’Iran com a membre de l’Al Sadd de Qatar i s’adonessin en el mateix aeroport abans de sortir.
Un comentari, o un qualificatiu menor, superficial per al grau de negligència dels qui tenen la responsabilitat d’organitzar la gira pels Estats Units sense cap mena d’incidència. Si s’hagués produït aquesta mateixa circumstància o semblant en una gira en una altra època i amb un altre president, aquest periodista i el seu lobby haurien fet córrer la sang a nivells de mala llet i acidesa que un directiu com Mike Camps no hauria sigut capaç de suportar. No almenys sense anar més enllà d’una resposta a twitter.
Els atacs a un periodista dels seus, aquest inesperat foc amic, demostren fins a quin punt la junta de Laporta està nerviosa, ara que s’ho juga tot a una carta que, encara que pugui sortir bé esportivament, assegura per molts anys la ruïna del club. El que es ve no es compensa ni guanyant triplets, quelcom que no és cap novetat per a Laporta, que ja va perdre 47,6 milions en el mandat anterior amb el millor equip del món.
Tampoc els Mike Camps de Laporta, que són una majoria mediocre de directius trèmuls i fanàtics, haurien d’estar tan preocupats perquè millorar els registres de la temporada anterior enfront de la resta dels equips espanyols i europeus sense palanques hauria de ser bufar i fer ampolles amb tants diners posats al camp. Una altra cosa és com explicaran la inevitable caiguda del club en mans d’inversors per Lligues i Champions que es guanyin.
