Hi ha una cèlebre locució italiana que diu que se non è vero, è ben trovato -donant per bona una falsedat. En els temps que corren, en periodisme, i en altres camps -la judicatura…-, hauríem de reivindicar just el contrari, i sense excepcionalitats: Se non è vero, è ‘mal’ trovato. Des de l’autocrítica, lamento la mala praxi d’un segment d’una professió, la periodística, en hores baixes. Llegia en una suposada pintada: “Si una persona diu que plou i una altra que no, la feina del periodista hauria de ser obrir la finestra i esbrinar si plou”. Aquesta màxima era i hauria de continuar sent la idea central de l’ofici, no la de creure’s déus i voler provocar pluges. Si saps que una informació és falsa, no la publiques, i si en tens dubtes, tampoc. D’això anava la història, o d’això hauria d’anar.
Massa periodistes en aquest país es creuen semideus amb el do de fer ploure. Eduardo Inda seria un cas clar, però també Antonio Ferreras, entre altres. Nous àudios de José Manuel Villarejo -encarnació de Torrente– han destapat aquesta setmana converses entre l’excomissari i el conductor de Al Rojo Vivo i director de la Sexta. En ells, Ferreras reconeix que tot i sospitar que una informació d’Inda era falsa -sobre el presumpte compte corrent que l’aleshores líder de la formació Podem, Pablo Iglesias, tindria en un paradís fiscal-, la donaria igualment – non è vero, però è ben trovato. Aquesta ha estat la darrera gota. També aquesta setmana s’han publicitat àudios a on es pot escoltar com es va fabricar el dossier fals contra l’exalcalde Xavier Trias, que El Mundo es va encarregar d’esbombar poc abans d’unes eleccions municipals a Barcelona, i un jutge ho sabia. És igual d’on vinguin les mentides -periodistes, jutges o policies- i contra qui es destinin –podemites o independentistes-, la mentida és mentida i reprovable. D’altra banda, parlant del paper de la justícia, tergiversant Monterroso: “Quan despertà, la fiscalia encara no hi era”…
Després ens escandalitza que les enquestes del CIS atorguin als mitjans de comunicació un elevat percentatge de culpabilitat per la crispació política que pateix el país. El més trist de tot plegat, és que se n’acaba fent un totum revolutum i perjudicant tota la professió, quan a la vinya del senyor hi ha també bon periodisme, d’aquell que obre la finestra per explicar si plou. Aquest periodisme, el que defuig el fangar, que com les meigas, haberlas haylas.
Com deia Walter Burns (Walter Matthau) a Hiddy Johnson (Jack Lemmon) a Primera Plana: “Necessitarem les darreres paraules de Williams abans de morir, mentre puja els 13 esglaons. Una cosa amb molta grapa… Si vols, te les inventes”. Doncs això, alguns periodistes -vull creure que una minoria- fa això, inventar-se les darreres paraules de Williams…
