El 8 d’agost del 1996, el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) publicava el Reial decret 1613/1996, signat per la ministra de Justícia, Margarita Mariscal de Gante y Mirón, en el qual deia: “Vinc a indultar Don Miguel Casals Fernández les penes privatives de llibertat pendents de compliment a condició que no torni a cometre delicte durant el temps normal de compliment de la condemna”. L’indultat havia estat condemnat a un any de presó menor per un delicte de col·laboració amb bandes armades i a un altre any per tinença il·lícita d’armes, “pels fets comesos entre els anys 1988 i 1992”.
Miguel Casals no és cap altre que Miquel Casals, una de les persones més properes a Carles Puigdemont, amic des de fa molts anys de l’expresident i influent assessor en els últims dies que el polític va passar al Palau de la Generalitat abans de la seva fugida cap a Bèlgica. Les seves esposes respectives són de l’Est d’Europa, i tenen fills d’edats similars. Les seves predileccions polítiques també són similars, i les seves aficions, també. Estaven predestinats a entendre’s.
La caravel·la Santa Maria
Però Miquel Casals, a diferència de Puigdemont, té al darrere una truculenta història: en els anys 80 va ingressar a Terra Lliure, arrossegat per l’eufòria independentista i èpica d’alguns grups radicals. Provinent d’una família acabalada i conservadora de Girona, va militar a la majoria de les organitzacions d’extrema esquerra de l’època, i va acabar a ERC, com van fer bona part dels militants o simpatitzants de Terra Lliure al començament dels 90.
Miquel Casals va ser detingut al costat d’Antoni Capdevila el setembre del 1992.
Entre altres accions, als detinguts se’ls acusava d’haver incendiat la rèplica de la caravel·la Santa Maria exposada al port de Barcelona, el 23 de maig del 1990. La caravel·la, propietat de la Diputació de Barcelona, es va retirar i mai va ser reparada. Dos anys més tard, Casals va ser arrestat en sortir d’un cinema en el qual havia vist una pel·lícula titulada Cristóbal Colón: el descubrimiento. El mateix dia, va ser detingut també Lluís Quintana, militant d’ERC a qui s’acusava d’haver amagat al seu domicili dos dirigents de l’organització terrorista.
El 2013, el mateix Casals declarava a Nació Digital: “La caravel·la era un símbol, i calia abatre’l. Jo vaig intentar-ho dues vegades, les dues primeres, el 1987, i les dues vegades vaig fallar. Finalment, algú va llançar-hi un còctel Molotov i la nau va quedar molt malmesa”. L’aprenent de terrorista va assajar com enfonsar-la al llac de Banyoles. “Vaig agafar una bombona de Campingaz de 3 quilos. En vaig treure el gas i la vaig omplir de cloratita, i la vaig tornar a tapar, amb el mateix tap de rosca. Llavors, vaig provar a l’estany si el material realment era impermeable”.
Miquel Casals va explicar com el 13 de juny del 1987 va nedar al port de Barcelona per aproximar-se a l’embarcació per l’aigua, ja que estava vigilada, però li va fallar la metxa dues vegades. En un segon intent, va ser detectat i no va poder acostar-se a la nau. “M’ha marcat de per vida, però m’ho vaig passar més bé que anant a la discoteca”, deia al diari.
En una entrevista a Vilaweb publicada el 2016, Casals reconeixia que havia passat “un revòlver” d’Andorra i que havia provocat alguns estralls: “Jo vaig fer accions amb simbolisme: la caravel·la Santa Maria o a Besalú, on vaig fer malbé unes excavadores que volien fer un abocador”. Considerava a Puigdemont “un animal polític”, però advertia: “Jo a Puigdemont el veia independentista, però no era dels meus, perquè era del sector pacifista. És a partir del 2007 que ens trobem i compartim estratègia i objectius, i fem una bona amistat”.
Miquel Casals, a més, havia comprat a Andorra quatre revòlvers per encàrrec de Marcel Dalmau, un altre integrant de Terra Lliure. Casals li va demanar ajuda al seu amic Antoni Capdevila (tots dos havien estudiat junts per a guàrdies forestals i van arribar a treballar junts en aquest ofici, destinats a Torà), que era alcalde de Ribera d’Urgellet, i aquest va comprar les armes i les va introduir a Espanya. La fiança d’un milió de pessetes imposada a Casals la va pagar, mitjançant un xec, ERC, que va desplaçar a l’Audiència Nacional al diputat Jordi Portabella.
En aquells anys, les fiances s’exigien sempre en metàl·lic, però amb els independentistes catalans detinguts, els jutges van fer una excepció i van acceptar un xec. Anys després, Casals abandonava ERC, descontent amb la seva línia tova, i fitxava per Reagrupament, la formació que acabava de fundar l’exconseller Joan Carretero, amb una línia molt més dura i combativa. D’allà, gràcies a la mediació de Puigdemont, va acabar a les files de Convergència Democràtica (CDC) i, posteriorment, al PDECat i a Junts per Catalunya.
Lluny ja de la seva trajectòria terrorista, Casals és ara un empresari que gestiona diverses companyies immobiliàries: Ferran Puig 22 SL, M-Jan 3 SL i Familia Casals SA. Les dues primeres comparteixen seu al carrer Sant Francesc de Girona, mentre que l’última té el seu domicili al carrer de la Creu. Familia Casals SA és el resultat de l’absorció per part d’aquesta empresa d’altres que també controlava l’amic de Puigdemont: Barri Vell Girona SL, NT-16 SL i Can Artau 99 SL. Una altra de les seves societats, Eskovilla SA, va ser liquidada fa anys. No es tracta de companyies petites: el capital social de Familia Casals SA és de 2,6 milions d’euros, mentre que M-Jan 3 (que el 2016 va absorbir Ferran Puig 22) té un capital social d’1.049.286 euros.
En una conversa telefònica amb Víctor Terradellas, l’exresposnable de relacions internacionals de Convergència, Casals assenyalava que, tot i que era amic de l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, mai li demanaria un favor. “Mira, jo soc molt amic de la Madrenas, que és l’alcaldessa de Girona, i si jo vull una llicèn… i no tinc collons. T’ho dic així de clar… d’aconseguir una llicència ràpida, que és impossible, perquè hi ha una maquinària que, per molt amic que siguis del cap, no es poden saltar les pròpies lleis, perquè al final d’això se’n diu prevaricació, i també els fa por als funcionaris…”, deia Casals al seu interlocutor el juny del 2019.
Per aquesta època, no obstant, intentava treure rendibilitat d’un dels seus negocis. “La Diputació de Girona valora cedir un pati a l’amo del vell Teatre Odeon de Girona”, titulava el Dairi de Girona al desembre. I un subtítol era més explícit: “El propietari de l’edifici, Miquel Casals, sol·licita ocupar l’espai per fer-hi una terrassa i una sortida d’emergència”. Un altre subtítol afegia: “El grup Köning obrirà un restaurant en aquesta finca situada al cor del Barri Vell, a les escales de la pujada de Sant Martí”. L’assumpte era tan descarat que l’organització juvenil La Forja del Gironès va arribar a ocupar simbòlicament l’antic teatre per rebutjar la transformació en restaurant i el regal de la terrassa en sòl públic.
Paral·lelament al conreu de la seva faceta empresarial, Miquel Casals va passar d’aprenent de terrorista a aprenent de bruixot: en els durs dies de després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, Terradellas i Casals van fer tàndem per intentar segrestar la voluntat de Carles Puigdemont i manipular-lo al seu antull. Van voler ser les “eminències grises” rere el teló, els dipositaris del poder de la Catalunya republicana. De fet, tots dos havien parlat d’ell com a candidat a president de la Generalitat a finals del 2015, i van ser els que van proposar el seu nom i el van intentar pactar amb la CUP.
El 15 d’octubre del 2017, envien una carta a Puigdemont, signada per tots dos, en la qual intenten guanyar-se’l pel cor. “Aquests dies n’hem parlat amb el Miquel, amb gent que t’estima, gent poc interessada, amb pocs interessos, i està clar que podem mobilitzar desenes de milers de persones per bloquejar el Palau de la Generalitat. No hi haurà policia o exèrcit que hi pugui accedir. Seurem i mostrarem les mans alçades. No passaran i no s’atreviran a fer servir el foc. Serà el nostre Maidan pacífic, serà el nostre Sant Jaume, presidit per sant Jordi des del balcó del Palau del Govern. Si aguantem dos dies aquest bloqueig a Palau, amb l’exèrcit incapaç d’entrar, haurem guanyat, president. Va quedar demostrat el dia 1 d’octubre, no van poder i es van retirar. No sé quants dels que us envolten volen arribar fins al final i estar al vostre costat fins a aquell moment. En el meu cas, i com deia també en el del Miquel, ho tenim clar, i per això ho deixem escrit. Ell i jo, t’acompanyarem a Palau. I com nosaltres, som legió. Ens pertoca fer-vos-ho saber”, li deien en la missiva.
La carta era una arenga de to paternalista cap a Puigdemont, a qui els dos assessors anomenaven el Nen: “El tarannà poruc que crèiem d’una part del nostre poble ha tocat fons des de l’1 d’octubre i amb les reaccions espanyoles posteriors. Aquest tarannà de botiguer i, alhora, anàrquic i llibertari que caracteritza la nostra gent, fruit de la nostra tradició, ha reaccionat al menyspreu rebut i tenen una fe absoluta en la vostra presidència i determinació. Tres milions de conciutadans teus, més de dos milions de vots a favor, 900 ferits i ganes de llibertat… No podeu decebre”.
I raonaven: “Vivim dies claus per a la història de Catalunya i m’agrada veure que només soc un més dels que estan convençuts que tu ets el líder que pot culminar aquest procés. Estem amb tu, president”. Tot seguit, Terradellas li va enviar un missatge alliçonador: “Si fas un discurs de trencament, recorda la recomanació que ens van fer des d’Eslovènia. N’he parlat amb gent diferent, perquè a mi em va agradar molt, i és una molt bona proposta”. A continuació, Víctor Terradellas li feia arribar la resolució d’independència del Parlament eslovè.
Casals i Terradellas van ser els que, dies més tard, van fer que Puigdemont els rebés al costat d’uns suposats emissaris del Kremlin i els que li van prometre no només una videoconferència amb Vladímir Putin, sinó un manifest de suport de Mikhaïl Gorbatxov i l’ajuda econòmica de la Xina. Puigdemont, no obstant això, no va seguir els consells d’aquestes “eminències grises” i va fugir a França, per passar després a Bèlgica.
Miquel Casals va mantenir amb Puigdemont un tracte freqüent durant la primera etapa de Waterloo: els dos primers Nadals, els matrimonis van passar les festes junts (ja ho feien abans de la fugida de Puigdemont) i el visitava sovint.
El gener del 2018, quan ja portava més de dos mesos a Bèlgica, Miquel Casals, que l’anava veient, assegurava a VíctorTerradellas: “Va treballant amb els flamencs”, l’hi diu, mentre l’inunda de vídeos en defensa de Puigdemont.
El 30 de gener del 2018, data en què JxCat volia posar a votació la investidura a distància de Carles Puigdemont, el seu amic exerceix de cronista del descontentament que hi havia entre els independentistes: “A ERC estan en crisi total, prendre una decisió com aquesta sense consultar-ho als altres partits indepes… està fora de lloc”, diu a Víctor Terradellas, davant la decisió del republicà Roger Torrent, president del Parlament, de no posar la candidatura de Carles Puigdemont a votació perquè el reglament no ho permetia.
“Boníssim!”, afirma. “La gent ha trencat una porta, i ha entrat al parc de la Ciutadella, hi ha gent corrent cap al Parlament. Els Mossos no han pogut parar-ho. Hi ha un tap i cua per entrar. Diuen ara que ja estan al voltant del Parlament. Em sembla que serà un mal dia per a la Soraya”. I després, assegurava: “ERC s’està suïcidant”. Dies més tard, Miquel Casals li envia un nou missatge al seu col·lega, amb una entrevista d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, a Vilaweb. “Que tot el món vegi que nosaltres no passem per l’adreçador”, deia el titular. I Casals afegeix: “El Marcel Dalmau diu això”. Dalmau era l’antic dirigent de Terra Lliure que a principis dels 90 li va donar els diners per comprar els revòlvers a Andorra, fets pels quals va ser condemnat.
