Arcadi Oliveres va morir el 6 d’abril de l’any passat. Havia viscut 75 anys, a través dels quals s’havia guanyat l’admiració i l’afecte de molta gent. La seva lluita tossuda i persistent en defensa de la justícia, la pau i els drets humans va ser i és un exemple i model per vàries generacions. Encaixa perfectament en la filosofia del llibre que estic llegint: “El buen antepasado”, del filòsof Roman Krznaric.
Un munt d’entitats ha organitzat, entre els dies 27 i 30 de juny, la Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres. I unes quantes administracions hi donen suport. Entre elles, la Comissió Europea, un organisme que Oliveres criticava sovint amb duresa. Aquest era un dels seus mèrits principals: deia el que pensava a la cara de tothom, però ho deia de forma reflexionada i respectuosa. Podies estar-hi en desacord, discrepar del que deia o pensava però la seva actitud convidava al diàleg assossegat. Mai perdia els nervis però tampoc no renunciava a la contundència de les seves afirmacions, independentment de l’escenari en què les exposés.
La setmana dedicada a Arcadi Oliveres arriba després d’uns dies farcits de notícies que li haurien fet mal. Les imatges dels migrants subsaharians estirats i colpejats per policies marroquins a les portes de Melilla li haurien empetitit el gran cor que tenia. S’hauria mossegat la llengua per no trencar la seva actitud beatífica en escoltar com el president del govern espanyol agraïa el comportament d’aquells policies.
La setmana que deixem enrere també ha portat la sentència del Tribunal Suprem dels EUA que permet que un grapat dels seus estats prohibeixin l’avortament. I dies abans, el mateix Tribunal autoritzava que la gent vagi pels carrers d’aquell país amb una pistola a la butxaca. La guerra d’Ucraïna fa més de quatre mesos que dura i ha comportat que el nombre de persones desplaçades al món superi els cent milions i que la fam i la pobresa s’hi escampin encara més.
Aquest món continuaria sense agradar-li i esmerçaria totes les seves energies per aconseguir “el canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pacífica, transformadora i no-violenta”, que recull la filosofia de la setmana en què el recordarem.
Si Arcadi Oliveres fos viu el trobaríem a les manifestacions contra la cimera de l’OTAN que es farà a Madrid els propers 29 i 30 de juny.
Ens unia l’amistat i no ens allunyaven les nostres discrepàncies.
L’Arcadi va ser un “molt bon avantpassat”.
