El passat 31 de maig el parlament ucraïnès va retirar la confiança i, en conseqüència, cessar en el seu càrrec a Lyudmila Denisova, qui fins aleshores havia estat la seva Defensora del Poble i, com a tal, Comissionada de Drets Humans. Els diputats van considerar que havia negligit en la seva tasca de negociar i supervisar l’obertura de corredors humanitaris per permetre la sortida de refugiats de les ciutats assetjades i escenari de combats, de protegir els intercanvis de presoners i, molt especialment, evitar el segrest de ciutadans d’Ucraïna en els territoris ocupats. Una tasca gairebé impossible quan davant no hi ha un negociador amb voluntat de complir amb els acords assolits. Els atacs a les carreteres per on havien de passar els autocars que havien de permetre fugir als civils de les zones de combat han estat constants i només s’han respectat, més o menys, aquells passadissos que conduïen fins a territoris controlats per les tropes russes.
Pocs dies abans del seu cessament Denisova havia denunciat que segons els seus càlculs més d’1.300.000 ucraïnesos han estat deportats a Rússia i va mostrar dades facilitades per la pròpia administració russa que xifrava els reubicats al seu territori en prop de 700.000 persones. El seu destí és l’extrem orient rus. Molts treballaran, al menys així ho insinua el secretari del Consell de Seguretat Nacional i Defensa ucraïnès Oleksiy Danilov, en la construcció de les noves ciutats que Putin vol construir a Sibèria i on es planteja seriosament traslladar la capitalitat de la federació. Uns 40.000 d’aquest ciutadans deportats serien de Mariúpol on, segons fonts d’Ucraïna, molts van ser separats de les seves famílies quan anaven a buscar el menjar ofert pels ocupants com a ajuda humanitària.
Per mirar de donar una pàtina de legalitat a aquests trasllats, molts dels afectats es veuen obligats a signar un document on es comprometen a no abandonar la ciutat de destí durant un període mínim de dos anys.
Les autoritats ucraïneses també han alertat de segrestos a ciutats com Melitopol. Alguns dels relats resulten esfereïdors, L’esposa d’una de les víctimes explica que “un grup de persones armades van arribar a casa meva, van lligar al meu marit i el van posar al maleter d’un cotxe. Van dir que eren de la policia, però ni tan sols es van identificar. Van dir que l’havien portat a la caserna de l’exèrcit”. No és un cas únic. El retorn a la “vida normal” del segrestat depèn de la fortuna de la família i oscil·la entre els 10.000 i els 30.000 dòlars americans.
Els adults no són els únics que pateixen. Entre 120.000 i 200.000 nens han estat deportats. Molts d’ells són orfes de les autoproclamades repúbliques de Donestk i Lugansk, però d’altres han estat arrencats de les seves cases. Si més no això asseguren algunes fonts ucraïneses que consideren que Rússia ha legalitzat el segrest de menors d’edat a través de diferents iniciatives legals del seu ministeri d’Educació, que permeten el trasllat d’aquests nens per ser acollits per famílies russes. Segons Ucraïna el govern de Putin té la intenció d’obrir campaments especials per a nens deportats que acolliran aquells que no parlin rus prou bé. Campaments que començaran a funcionar aquest mateix estiu i que tindran graduats i estudiants de secundària d’escoles de Rússia com a monitors.
La russificació dels nens ucraïnesos és una de les obsessions de Putin. A les escoles de la recent ocupada Mariúpol ja s’han eliminat els llibres en ucraïnès, especialment els d’història, i s’estan canviant per altres escrits en rus. És un pas cap a una possible annexió.
Un pas més endavant ja s’ha donat a la regió de Kherson, on des del 25 de maig ha entrat en funcionament una doble circulació monetària entre la grivna ucraïnesa i el ruble, a raó de dos rubles per grivna. Les botigues que no accepten la divisa russa o, simplement, no posen el preu en les dues monedes, reben fortes amenaces. La intenció és que en poc temps només es puguin fer compres en rubles.
També s’estan començant a repartir els primers passaports de la Federació Russa, uns documents inútils, perquè en l’improbable cas de poder viatjar, pràcticament cap país admetrà com a vàlid un document rus d’un ciutadà d’un territori que consideren part d’Ucraïna.
