“I no passa res”. Ho sents a comentar després de determinades notícies o informacions. I ho sents a dir a persones de bàndols diversos, a vegades contraposats.
“Has vist que han assassinat al Pakistan dues noies de Terrassa perquè no es volien casar amb els homes que els havien assignat familiars seus?”. I no passa res. “Has vist que els talibans obliguen les presentadores de televisió a posar-se un vel que els tapa la boca?”. I no passa res. “Has vist que un noi de 19 anys ha matat a trets 19 nens d’entre 7 i 10 anys a una escola de Texas?”. I no passa res. “Has vist que l’Associació Nacional del Rifle creu que la solució contra massacres com aquesta és que els professors vagin armats a classe?”. I no passa res. “Has vist la guerra d’Ucraïna?”. I no passa res. “Has vist que més de 800 milions de persones passen gana al món i que la guerra d’Ucraïna pot augmentar molt més aquesta quantitat?”. I no passa res.
I a nivell més cassolà, igual. “Has vist lo de l’espionatge als independentistes?”. I no passa res. “Has vist Puigdemont negociant amb emissaris russos que ofereixen suport a la independència a canvi d’enviar-sos 10.000 soldats i convertir Catalunya en un paradís fiscal?”. I no passa res. “Has vist que a TV3 surten uns humoristes que criden ‘puta Espanya’ cada dos per tres?”. I no passa res. “Has vist que la presidenta de la Comunitat de Madrid vol eliminar el terme ‘nacionalitats’ de la Constitució?”. I no passa res. “Has vist que el govern espanyol ven armes a l’Aràbia Saudita i que es fan servir a la guerra de Iemen?”. I no passa res. “Has vist quina barra lo del Rei?”. I no passa res.
Quan algú comenta això davant meu, tinc el costum de preguntar què creu el que ho diu que caldria que passés. La resposta és que no passi el que ha passat. I la següent pregunta és “Què cal fer perquè això no passi?”.
Hi ha respostes concretes. “Això amb la independència no passaria”. “S’ha de fer fora els talibans del poder a l’Afganistan”. “S’ha d’eliminar la Monarquia”. “S’ha de nomenar un director de TV3 que li retorni la seva funció de mitjà de comunicació públic”. “S’ha de prohibir la venda d’armes als comerços dels Estats Units i als països que les utilitzen en guerres d’agressió”. “S’ha de fer fora Isabel Díaz Ayuso de la presidència de la Comunitat de Madrid”. “Cap país hauria de tenir uns serveis secrets que espiessin de forma indiscriminada”…
I així amb tot.
Hi ha el risc que la frustració davant la manca de resposta davant de fets que considerem intolerables porti a la inacció. “No hi ha res a fer”, “res no canviarà mai”, “manaran els de sempre”, “el poderosos no renunciaran mai als seus privilegis”,… escoltem a dir. Em resisteixo a donar totes les batalles per perdudes. De tant en quan passen coses com a resposta a tantes injustícies. I si passen és perquè hi ha hagut gent que hi ha posat la banya. Gent que no ha donat per inevitable que no passi res. Com més n’hi hagi d’aquesta, millor.
