A Catalunya, com es diria en castellà “vamos a más”. I a pitjor. No sols climàticament parlant, superant l’augment de temperatura mitja (1,8º) de nivells pre-industrials, per damunt de l’espanyola, sinó perquè ja estem per damunt del famós 1,5º a assolir el 2.050 pels Acords de París!! Si a això afegim que la Mediterrània, recordem-ho, s’està escalfant el doble de ràpid que altres mars i oceans, hauríem d’estar no sols en emergència climàtica, si no en alerta total, amb el semàfor vermell, restriccions, prenent mesures dràstiques de transició energètica, augmentant controls i vigilància, endegant programes i dispositius de tot tipus (consum, transport públic, ambientals, renovables!, sanitaris, de riscos, etc.). Igual que es va fer amb l’emergència sanitària.
No val que per l’emergència sanitària el món s’estigués enfonsant i per l’emergència climàtica, que resulta, se’ns diu, avisa, adverteix, que és molt greu i accelerada (el perill nº1 que te avui la humanitat), hi hagi una simultània relaxació. No resulta creïble, provoca escepticisme i finalment desmobilització.
També fa uns mesos vaig advertir, i es segueix oblidant o obviant, del perill de no donar crèdit o gravetat al percentatge de població negacionista (llavors un 6,4%) i de la que sense ser-ho, no vincula el canvi climàtic a l’activitat econòmica no sostenible… (un 23%). Si aquestes dades ja haurien de preocupar i molt per tal de fer d’una vegada campanyes massives de sensibilització climàtica, fa pocs dies s’ha publicat un informe demolidor per part de la Generalitat, que al meu entendre es molt significatiu.
Tan esfereïdor i alarmant, que feia molts anys, no tenia tants dubtes existencials de si hauria d’escriure una valoració sobre aquest fet, ja que pot donar indirectament munició als que ja els va bé el desencís i frustració que poden donar aquestes dades. Si afluixa la pressió i la mobilització, poden seguir fent la gara-gara amb el clima i a la vegada seguir retardant mesures.
Però també, per un altre raó, perquè altres i més reconeguts i “prestigiosos” analistes i científics no han dit res al respecte. És una “patata calenta”, i ja sabem, que segons quins analistes i científics, prefereixen la “teoria” i la dissidència ambientalment correcte, que analitzar a fons dades que podrien de retruc qüestionar el seu “brillant” discurs, sovint més teòric i acadèmic que no activista i compromès, o que podrien fer posar al mirall a molts polítics (o no) suposadament ambientalistes o sensibles a la sostenibilitat, que llueixen a les seves solapes el colorit pin dels ODS 2030 (Objectius de Desenvolupament Sostenible)
Resulta que a Catalunya, si fem cas a una enquesta recent del Departament d’Acció Climàtica, que quasi no ha transcendit als mitjans o ha sigut publicada en lletra petita (?), el passat 21 d’abril (Ref. Nació Digital), però que va ser editada el desembre del 2021, la preocupació de la ciutadania per l’emergència climàtica, ha caigut 20 punts!!, en relació a la que hi ha havia el 2017. La primera pregunta és, com és que si es va editar fa cinc mesos, no ha sigut publicada fins ara. La segona pregunta és com ha tingut tan poc ressò, fins i tot en les organitzacions més activistes sobre l’emergència climàtica (i com diem, en aquests científics que tan es prodiguen en canvi i alarmen sobre la biodiversitat, el paisatge, el fons marí, els impactes de les energies renovables en el “territori”, el col·lapse o el decreixement) i que tan generosament edita TV3, en el seu programa “Comarques” i molt sovint als TN.
Anem a veure, primer, aquesta espectacular caiguda en 20 punts de la preocupació envers l’emergència climàtica, en tan sols 4 anys. Què ha passat, per que aquesta caiguda sigui de 20 punts i no de 2, 4 o 6?
Per una banda hi va haver fins l’any 2019, quan va irrompre com un tsunami la pandèmia, un auge dels moviments, plataformes i manifestacions arreu d’Europa i del món, per tal que es prenguessin mesures definitives en el marc de les Cimeres de Nacions Unides, i dels darrers informes de l’IPCC, etc. (no sols la COP 25 i 26).
Va ser una explosió que albirava possibilitats de canvis, coincidint amb l’aparició de Greta Thunberg i nous moviments ecologistes. Però com dic, aquesta onada va ser truncada per l’aparició de la pandèmia i d’una alarma social mundial que ho va cancel·lar tot durant dos anys. Per tant, tenim una desmobilització i una molt probable frustració de molts col·lectius i ciutadania en general.
Però clar, també tenim el que es va fer o no fer, en el marc d’aquests dos anys a l’ombra, confinats i amb limitacions i restriccions presencials, de forma digital i teòrica. A molts científics, i no sols a ells, se’ls va ocórrer que la millor manera d’aprofitar el temps era escriure llibres (més de diagnòstic, que de pronòstic, més d’anàlisi que de síntesi). Coincidint amb aquest marc, també s’han publicat els darrers anys, informes sobre el canvi climàtic o dades sobre ell, molt alarmistes. Excessivament alarmistes, per no dir catastrofistes. A tall d’exemple el darrer informe de l’IPCC parlava dels “danys irreversibles per als pròxims segles o mil·lenni”. Òbviament, només amb aquesta dada i titular, “apaga y vámonos” i Carpe Diem!
Dades no acompanyades d’explicacions i de pedagogia climàtica adequada i adaptada als diferents grups de població. Pedagogia climàtica, que recordaré que s’hauria d’estar fent des de fa 30 anys, ja que tant l’Estat espanyol, com la Generalitat, van signar el Conveni de Canvi Climàtic de Nacions Unides, a la Cimera de Rio de 1992. Segur que hi ha càrrecs a Acció Climàtica que no saben que a Catalunya s’haurien d’esta pentinant fa anys els 947 municipis, amb programes de sensibilització climàtica, ambiental, energètica, etc. Segurament si fes anys que s’estigués fent això, no sols no hi hauria el nivell de rebuig actual a l’extensió de les energies renovables, si no que mitja Catalunya estaria farcida de molins de vent i moltes localitats serien autosuficients amb horts i parcs solars comunals, com a Dinamarca (ja que volem -o volíem?- ser la Dinamarca del Sud.)
En comptes d’això, periòdicament es tira de titulars i d’alarmisme, en funció de com es va agreujant la crisi climàtica. A l’engròs i amb traç gruixut. I no acompanyats de mesures, dispositius i limitacions dràstiques.
Òbviament s’havia de produir l’efecte contrari al desitjat. En paral·lel, aquí a Catalunya, anem molt endarrerits en drets i deures ambientals. Moltíssim. I les dades d’escalfament, que segueix augmentant, les més altes d’Europa, sembla que no van amb nosaltres. És evident que atesa “la alegria de la huerta” en la que estem, cada vegada hi ha més gent que no es creu que estiguem en emergència climàtica.
L’escepticisme i el derrotisme, juntament amb la irritació i impotència en veure com quasi totes les institucions i organismes van fent la viu-viu i les empreses greenwashing (rentat de verd), porten a una incredulitat i a una fugida al meu “hortet”, que davant també del “no future” que tan pregonen i repeteixen els “revolucionaris” científics col·lapsistes, enlloc de portar a una mobilització creixent, estan provocant l’efecte contrari, fet que alguns, com qui subscriu, estem advertint des de fa temps, però ni cas.
Per si érem pocs, només faltava una pel·lícula que, enlloc d’ajudar a fer pedagogia, encara convida a la confusió. La recent “Alcarràs”, de la que tan se’n parla, i no neguem que tingui bona factura cinematogràfica amb un bon elogi de la proximitat, però que en canvi, semblaria que vinculi la desaparició de la pagesia, a l’aparició de les energies renovables i els horts/parcs solars. Que s’hagi agafat com fil conductor aquesta trama, crec es una mica desafortunat.
En qualsevol cas, la combinació d’inacció climàtica amb la repetició de missatges catastrofistes, més els que tapen el problema, creant-ne altres d’artificials, es demolidora: 20 punts per sota del 2017!!
Felicitats a tots els que estan fent possible aquesta davallada en la preocupació per l’emergència climàtica i més quan alguns d’ells ho fan des de plantejaments maximalistes o catastrofistes, aparentment molt anti-sistema, però que al mateix sistema ja li va bé que s’estenguin, ja que desmobilitzen la població (si tan irreversible és la crisi climàtica i el col·lapse és imminent, perquè preocupar-se?).
No éss una frase buida de contingut tornar a repetir i recordar “lo mejor es enemigo de lo bueno”.
