Anem acumulant crisis: de la secessionista a l’econòmica, passant per la sanitària fins a arribar a la bèl·lica, i ara una d’espies. S’ompliran les tertúlies d’experts en espionatge, com en el seu dia va passar amb advocats, economistes, científics o politòlegs? I tot plegat ens agafa sense la finesa de Miguel Gila o el bot gros de Pepe Rubianes, una llàstima. L’espionatge sempre ha estat un gènere d’èxit en la literatura i el cinema; ens fascina observar d’amagat algú, això sempre ha estat així. La trama va començar amb l’espionatge a activistes i polítics independentistes, a més de periodistes i advocats; de la seixantena llarga al centenar, i espera’t. El gir de guió va arribar, com el levantamiento madrileny, el 2 de maig, quan el govern espanyol va anunciar que el president Pedro Sánchez i la ministra de Defensa Margarita Robles també havien estat espiats. Així, per l’independentisme cobrava valor el premonitori dilema que planteja John Le Carré a El topo: “Qui espia als espies?”. Tot i que per a molts seria més adequat citar Mortadelo y Filemón, és recurrent aquests dies parafrasejar l’escriptor francès; també l’espia dels espies, el mític James Bond, pren notorietat.
He comprat crispetes per seguir l’espectacle. El degoteig d’espiats va en augment, veurem fins a on arriba. En una segona fase, caldrà esbrinar qui espiava i sota quin pretext i paraigua. Finalment, algú haurà d’assumir alguna responsabilitat, ja sigui per haver-ho ordenat de manera il·legal o per no haver-se’n assabentat -Europa ens mira. De moment, a Sánchez se li complica el que queda de legislatura. Els socis, interns i externs, volen caps. No sé quantes vides li quedaven al gat Sánchez, m’he descomptat. I les eleccions andaluses, en tombar la cantonada. El PP es frega les mans, han passat quatre dies de la seva gran crisi, i ja ningú no se’n recorda.
Ho confesso en veu alta, no he estat mai espiat, o no em consta -un matís, espiats ho som tots, em refereixo que no ho he estat de manera notòria-. I això, al pas que anem, em converteix en un marginat, un autèntic pària. Reuneixo les tres condicions per ser un zero a l’esquerra: no m’han atorgat mai la Creu de Sant Jordi, no tinc paròdia al Polònia i no m’espien. En definitiva, no soc ningú, i desconec si encara tinc temps o voluntat d’esmenar-ho; desenganyem-nos, no he acumulat al llarg dels anys mèrits o desmèrits suficients per ser reconegut, parodiat o espiat.
