O t’espien o no ets ningú

Anem acumulant crisis: de la secessionista a l’econòmica, passant per la sanitària fins a arribar a la bèl·lica, i ara una d’espies. S’ompliran les tertúlies d’experts en espionatge, com en el seu dia va passar amb advocats, economistes, científics o politòlegs? I tot plegat ens agafa sense la finesa de Miguel Gila o el bot gros de Pepe Rubianes, una llàstima. L’espionatge sempre ha estat un gènere d’èxit en la literatura i el cinema; ens fascina observar d’amagat algú, això sempre ha estat així. La trama va començar amb l’espionatge a activistes i polítics independentistes, a més de periodistes i advocats; de la seixantena llarga al centenar, i espera’t. El gir de guió va arribar, com el levantamiento madrileny, el 2 de maig, quan el govern espanyol va anunciar que el president Pedro Sánchez i la ministra de Defensa Margarita Robles també havien estat espiats. Així, per l’independentisme cobrava valor el premonitori dilema que planteja John Le Carré a El topo: “Qui espia als espies?”. Tot i que per a molts seria més adequat citar Mortadelo y Filemón, és recurrent aquests dies parafrasejar l’escriptor francès; també l’espia dels espies, el mític James Bond, pren notorietat.

He comprat crispetes per seguir l’espectacle. El degoteig d’espiats va en augment, veurem fins a on arriba. En una segona fase, caldrà esbrinar qui espiava i sota quin pretext i paraigua. Finalment, algú haurà d’assumir alguna responsabilitat, ja sigui per haver-ho ordenat de manera il·legal o per no haver-se’n assabentat -Europa ens mira. De moment, a Sánchez se li complica el que queda de legislatura. Els socis, interns i externs, volen caps. No sé quantes vides li quedaven al gat Sánchez, m’he descomptat. I les eleccions andaluses, en tombar la cantonada. El PP es frega les mans, han passat quatre dies de la seva gran crisi, i ja ningú no se’n recorda.

Ho confesso en veu alta, no he estat mai espiat, o no em consta -un matís, espiats ho som tots, em refereixo que no ho he estat de manera notòria-. I això, al pas que anem, em converteix en un marginat, un autèntic pària. Reuneixo les tres condicions per ser un zero a l’esquerra: no m’han atorgat mai la Creu de Sant Jordi, no tinc paròdia al Polònia i no m’espien. En definitiva, no soc ningú, i desconec si encara tinc temps o voluntat d’esmenar-ho; desenganyem-nos, no he acumulat al llarg dels anys mèrits o desmèrits suficients per ser reconegut, parodiat o espiat.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.