És possible la independència energètica?

Una situació de dependència energètica es dona quan un estat no té suficients recursos energètics i els ha d’importar d’altres països. Això li crea una fragilitat, ja que ni la garantia del subministrament ni el preu és a les seves mans. Aquesta situació va tenir la seva primera manifestació més dolorosa en el 1973, quan una sèrie de països àrabs van decidir no exportar més petroli als països que havien fet costat a Israel durant la guerra de Yom Kipur.

La dependència energètica d’Espanya no ha fet més que empitjorar en el temps. Quan la major part de l’energia elèctrica es fabricava amb carbó, el país disposava d’abundants recursos, sobretot a Astúries. Però els jaciments es van anar esgotant i era un carbó de baixa qualitat, molt contaminant per la presència de sofre, fins al punt que malgrat situar-se la C.T. d’Andorra en una zona de Terol amb abundants mines, les últimes dècades de funcionament de la central va ser a base de carbó sud-africà i també sud-americà. Per tant, Espanya va acabar sent dependent també en carbó.

Pel que fa al petroli, la situació és molt pitjor. A part del jaciment terrestre d’Ayoluengo, purament testimonial, es van trobar recursos en les costes de Tarragona i també al Cantàbric. En els anys de major producció es van arribar a aconseguir dos milions de tones anuals de productes petrolífers, però tancada l’explotació al Mediterrani, la producció romanent és purament testimonial. Si tenim en compte que l’any passat el consum de productes petrolífers va ser d’uns 50 milions de tones, és evident que en el cas del petroli també hem incrementat la dependència, que és gairebé total, a causa de l’augment del consum i al tancament de la producció nacional. Segons les últimes dades, Espanya depèn fonamentalment del petroli de Nigèria, Mèxic i Líbia.

Finalment, la situació respecte al gas natural és també molt evident. Espanya consumeix de l’ordre de 30.000 milions de metres cúbics de gas natural, del qual menys de 0,5% és nacional. I en aquest cas depenem d’Algèria (a través de dos gasoductes, un d’ells tallat ara mateix al Marroc), dels EUA, Nigèria, Rússia i Qatar. Excepte en el cas del gas algerià, que no passa precisament en el seu millor moment, la resta ens arriba per vaixells metaners, liquat i que hem de regasificar en alguna de les sis plantes que disposa Espanya (en canvi Alemanya no té cap) el que suposa un cost econòmic molt superior al gas procedent d’Algèria. En conseqüència, ara com ara ens afecta molt poc els conflictes amb el gas rus (només un 10% enfront de gairebé el 45% de gas algerià) a conseqüència de la guerra d’Ucraïna.

En conseqüència, la dependència energètica d’Espanya és molt elevada. A més, dues decisions del Govern promogudes pel Ministeri de Transició Ecològica, compliquen encara més la situació. D’una banda, s’ha prohibit la prospecció petrolífera en el territori espanyol amb l’argument que si hem d’abandonar l’ús del petroli en 2050, per a què continuar buscant-lo; però resulta que el Marroc ha trobat el que sembla un gran jaciment a tocar de les illes Canàries. D’altra banda també s’ha prohibit l’extracció de gas natural per “fracking” quan segons es diu en el subsol espanyol hi ha grans reserves extraïbles per aquest procediment.

No critico aquestes prohibicions; només les exposo. Si el tema de prohibir el “fracking” és pel seu gran impacte i efecte negatiu sobre el planeta, em pregunto: el planeta sofreix menys si l’extracció es fa als Apalatxes que a Astúries? Detecto un cert posicionament, una miqueta hipòcrita, a no tenir objeccions a consumir massivament el gas importat dels EUA mitjançant unes tècniques que aquí estan prohibides. Amb la compra de gas rus es diu que financem la guerra d’Ucraïna; és evident que amb la compra de “shale gas” als EUA, financem la destrucció del planeta i potenciem el canvi climàtic. O no havíem quedat que el planeta Terra és únic?

Convido a reflexionar sobre aquests punts però no voldria acabar aquest àtom sense alertar d’una nova dependència que apunta per l’horitzó. Hi ha qui afirma que si omplim el país d’aerogeneradors i plaques fotovoltaiques per a produir energies renovables, s’acabaria amb la dependència energètica. I que una transició eixelebrada, sense planificació prèvia i sense respectar ni el paisatge ni la biodiversitat, ens evitaria haver de comprar gas i petroli a l’exterior. No és cert. Deixaríem per descomptat de dependre del gas i del petroli però passaríem a dependre d’altres elements com el silici, el liti, el neodimi, terres rares, etc… que per desgràcia són absolutament necessaris per a construir els equips que aprofiten l’energia solar i del vent, dels quals manquem a Espanya, que estan en mans d’uns pocs països i els preus dels quals s’han multiplicat per tres o per quatre des de novembre, molt més que el petroli i el gas.
Per tant, encara que el sol i el vent siguin inesgotables i gratuïts, no ho són el que fa falta per a aprofitar-los. Canviarem de dependència però continuarem sent dependents, potser d’una manera encara més atroç. La solució a aquest panorama? Entre tant expert no serà aquest humil cronista el que la tingui, però crec que no és una altra que reduir el consum energètic. L’energia que deixem de consumir és l’única realment independent. Però el desenvolupament de la nostra societat està estretament lligat al malbaratament energètic; en conseqüència faria falta parlar de decreixement, model que ara per ara ningú sap com plantejar-ho.
Ho deixo per a un altre dia…

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.