L’endemà de Sant Jordi, el ministre Félix Bolaños li regalava a la consellera Laura Vilagrà el llibre de Sherry Turkle, En defensa de la conversación. Les ressenyes de l’efemèride no fan constar cap present de la part catalana -haurien pogut contraatacar amb el llibre de Roger Torrent, Pegasus-. Vilagrà i Bolaños havien quedat per conversar, precisament, de Pegasus. No del llibre, sinó del programari espia, amb el qual s’han vigilat activistes i polítics independentistes, a més de periodistes i advocats. Bolaños va exhibir el llibre durant la trobada -molt llarga, però infructuosa-, però no el va lliurar fins al final. En l’estudi, Turkle -psicòloga clínica i sociòloga de l’Institut Tecnològic de Massachusetts-, després de passar molts anys estudiant la influència de les noves tecnologies a la nostra comunicació, ens mostra les conseqüències d’una derrota total de la conversa cara a cara; segons l’autora, el risc que correm en perdre el contacte visual amb la persona amb qui conversem i el llenguatge espontani i proper es pot convertir en un desastre de proporcions enormes.
Tot i que la conversa va ser cara a cara, amb contacte visual, el resultat també va ser un desastre, com ho està sent en general l’anomenat Catalangate. La interlocució no es va fer en el sofà de la consellera -així acostuma a rebre les visites-, sinó en una taula amb els comensals asseguts en sengles cadires -com les de la portada del llibre de Turkle-, disposades en els extrems; no tan llarga com la de Putin, això és cert. L’altra particularitat és que la consellera va exigir que la trobada se celebrés sense mòbils -Pegasus s’aprofita de febleses de seguretat per a crackejar dispositius i telèfons mòbils-.
El govern espanyol, i en nom d’ell, Bolaños i el mateix president Pedro Sánchez, han mirat de gestionar el desgavell amb la màxima finesa possible, mirant de temperar els ànims, no en va s’hi juguen la legislatura. Això no obstant, la moderació va saltar pels aires dimecres quan la ministra de Defensa, Margarita Robles, llançava la següent pregunta: “Què ha de fer un Estat, què ha de fer un govern quan algú vulnera la Constitució, quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, realitza desordres públics, quan algú està mantenint relacions amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?”. En ser retòrica, ningú va respondre la pregunta. En tot cas, suposo que la resposta adequada seria: el que la llei li permeti. Fins a Robles, s’especulava amb servir a ERC, en bandeja de plata, el cap de la màxima responsable del CNI, com a trofeu màxim de caça; ara, la ministra, amb la seva confessió, que incomoda especialment als seus, apuja el preu de la resolució i se situa en el punt de mira. Això no obstant, res passarà, si alguna cosa ha de passar, fins després de les eleccions andaluses.
Entenc i comparteixo la ira del Govern i dels espiats per l’espionatge a l’engròs, fins i tot que vulguin cremar ponts amb qui consideren l’instigador de l’abús si aquest no ret comptes -cal vigilar, però, què cremes i a qui afecta l’incendi-. Ho entenc, com en el seu dia no vaig entendre que el Govern no facilités una comissió d’investigació per l’espionatge dels Mossos d’Esquadra. Quan a un no li agrada el sol, no li agrada a la platja, però tampoc a la muntanya.
