El desafiament de Sergio Busquets a la directiva ni és casual ni és gratuït. En les dues úniques entrevistes concedides pel capità del FC Barcelona aquesta temporada, una vegada estabilitzada i acceptada la situació esportiva del primer equip, ha deixat anar una d’aquestes bombes d’efecte retardat a la qual ni la directiva ni l’entrenador han sabut o no han pogut reaccionar de moment.
O millor dit, ho han fet, com és habitual, amb un silenci dissimulat, mirant cap a un altre costat i amb la complicitat d’aquesta cúpula mediàtica al·lèrgica i allunyada de l’actualitat, servil, que també ha volgut tapar i ignorar la transcendència d’una afirmació calculadament llançada en el moment just, a temps de provocar una reacció si més no interessant. “Necessitem un jugador que marqui les diferències davant, un jugador que ens doni aquesta capacitat de ser-hi i competir a primer nivell”, va repetir Busquets en les dues entrevistes concedides, paral·lelament, a les dues ràdios dominants de l’entorn social barcelonista: RAC1 i Catalunya Ràdio.
Sospitosament, no va haver-hi repregunta ni seguiment o comentaris ni, sobretot, enquestes d’aquestes que es formulen i es resolen a gust de qui les proposa i controla. No tocava ni convenia donar-li volada a una evident contradicció entre el missatge de la junta i de l’entrenador, poc inclinats darrerament a fitxar un ‘crack’ com Haaland o Mpbappé, i l’assenyada afirmació del futbolista més respectat i clau en el joc de la dècada més gloriosa de la història del FC Barcelona i la història del futbol com Busquets, aquest aixecant la veu per a reclamar la necessitat de reforçar l’equip amb un altre Messi per a estar en condicions de recuperar el nivell d’excel·lència i d’èxit d’aquest passat que ell mateix representa millor que ningú.
La petició és preocupant, tant com absolutament necessària i raonable, provinent d’un primer capità que ha marcat l’estil blaugrana, únic en el món, i que ell mateix admet exercir una funció tàctica i estratègica d’entrenador sobre el terreny de joc, aquell futbolista que interpreta el joc que proposa l’entrenador des de la credibilitat i el lideratge que pot exercir sobre la resta de l’equip.
Busquets està afirmant que amb el que hi ha, amb el que s’ha avançat en aquests mesos després de l’arribada de Xavi, bàsicament la recuperació de Pedri i de Dembélé, unida al bon rendiment immediat de fitxatges com Ferran Torres, Aubameyang i Adama, no dona per a guanyar la Lliga i la Champions ni per a fer aquest salt pendent a aquest nivell que el Barça va aconseguir per última vegada amb Messi, Neymar i Suárez.
Per contra, des de la presidència, Joan Laporta ha anat mutant la seva posició en dos mesos, des que va amenaçar a tot el futbol europeu després de fitxar a Ferran Torres. “Que tremolin, hem tornat!”, va proclamar a primers d’any, referint-se al potencial blaugrana per a atreure i fitxar els millors futbolistes d’Europa. “El Barça torna a ser la referència en el mercat”, va afegir, al costat d’una sèrie de frases inequívoques com aquesta: “Haaland? Tot és possible”.
En realitat, no obstant això, era una altra falsedat, una distracció mes des del poder, més propaganda i més manipulació de l’opinió pública barcelonista per part seva. Laporta es va trobar que aquest gran fitxatge, de Ferran Torres, per 60 milions, només ha servit per a rearmar econòmicament al Manchester City de cara a fitxar el davanter noruec.
També s’ha trobat amb la negativa de Haaland i Mbappé a venir al Camp Nou, en tots dos casos perquè el Barça de Joan Laporta, a conseqüència d’haver provocat 400 milions de pèrdues completament artificials i voluntàries, per decisió pròpia de la junta directiva, no disposa de marge salarial per a plantejar-los una oferta en condicions.
En el cas concret de Haaland, cometent a més a més dues errades històriques. La primera i principal, haver estat ‘caçat’ intentant negociar amb un jugador amb contracte en vigor. La premsa va conèixer i va difondre la visita teòricament secreta que van realitzar Xavi Hernández i Jordi Cruyff al mateix jugador noruec a Alemanya, una acció absolutament prohibida per la FIFA, que ha compromès la pròpia operació i la imatge del club blaugrana. Si el Borussia Dortmund presenta una denúncia, Laporta no té escapatòria perquè el mateix entrenador, Xavi Hernández, va reconèixer en roda de premsa haver-se entrevistat amb Haaland i haver-li explicat el seu projecte i el seu possible paper, per descomptat protagonista, en el Barça del futur.
Havent estar un error imperdonable, des d’aquesta visita el mateix Laporta ha fet un gir a les seves grans expectatives, no només perquè quan va sortir a caçar elefants es va adonar que la seva escopeta era de perdigons, sinó que els ‘cracks’ del mercat no volen venir al Barça.
El projecte de Xavi Hernández no ha estat suficient per a seduir-los, però sobretot no veuen clara la solvència ni la credibilitat d’un president que cada mes canvia d’opinió i d’estratègia, passant d’enviar a l’entrenador a convèncer a Haaland un dia a afirmar, a l’altre, que el Barça no està per a aventures que posin en risc l’economia del club. L’última és que no vindrà cap ‘crack’ perquè ara la filosofia és una altra, o almenys diferent de la de fa un mes i mig.
Laporta, en definitiva, s’ha escudat en un discurs oportunista a temps de rectificar, preventivament, el fracàs que suposa que tant Haaland com Mbappé li hagin donat carabasses.
La sorpresa, no obstant això, l’ha donada Sergio Busquets quan, inesperadament, ha reclamat el fitxatge d’un ‘crack’ si de veritat la directiva vol un equip prou potent per a tornar a tenir pes en el concert del futbol europeu. Ho ha raonat sense complexos i amb rotunditat: “És necessari un jugador que marqui diferències”, com ho ha fet Messi al llarg d’una dècada.
No hi ha hagut reacció de ña directiva, de l’entrenador ni de la pròpia premsa perquè aquesta és una reivindicació de Busquets, absolutament legitimada sobre la base de la seva experiència i coneixements, que posa en relleu i en evidència aquesta mateixa contradicció d’una directiva que continua donant bandades i generant la màxima confusió.
Només queda per veure si aquest avís o aquesta alerta ha estat llançada amb connivència amb l’entrenador, amb la junta o veritablement l’ha formulat únicament des de la seva perspectiva i sensacions com a jugador al qual avala una trajectòria extraordinària.
És possible, tal com estan les coses, que Ousmane Dembélé no segueixi en el club i que les renovacions d’Araujo i de Gavi no avancin segons el que es preveu. El problema és que, precipitadament o no, Laporta va córrer a blindar Pedri i Ansu Fati, en hores baixes de tots dos, sortint de lesions de llarga durada, i ara Araujo i Gavi demanen més perquè tenen sobre la taula ofertes superiors. Xavi ha estat clar: “El club no es pot permetre cap de les dues marxes, els dos són transcendents per com volem jugar i crec que és qüestió de temps”.
De temps i de diners no només per a tots dos, sinó per a Pedri i Ansu Fati, que poden sentir-se incòmodes si els seus companys, igual de joves, acaben cobrant més que ells.
