La guerra de les llengües

Un dels arguments que ha donat Vladímir Putin per llançar la seva conquesta criminal d’Ucraïna és la marginació i persecució de la llengua russa que es produeix en aquest territori, en especial des de la invasió de Crimea, l’any 2014. Ens trobaríem, per tant, davant la primera “guerra lingüística”… si no fos perquè aquesta és una fal·làcia que desmunta el fet que moltíssims ucraïnesos russòfons enarboren la bandera de la resistència contra aquesta injustificada i bàrbara agressió ordenada pel Kremlin.

Les llengües ucraïnesa i russa tenen la mateixa arrel eslava i comparteixen una munió de trets comuns, com la grafia o la gramàtica, a banda de la major part del vocabulari habitual. Si ja és absurd i ridícul barallar-se per la llengua -que és l’instrument que, precisament, permet la comunicació humana-, encara ho és més declarar i fer una guerra, amb milers de morts i una esgarrifosa destrucció, per dos idiomes que són germans i veïns.

Mutatis mutandis, a Catalunya també hem estat a punt de caure en aquesta verinosa, perillosa i aberrant espiral que intenta fer de la llengua un casus belli. La imposició del castellà a l’escola durant la dictadura franquista  s’ha intentat capgirar, per part d’alguns fonamentalistes identitaris, en la imposició del català i en la volguda marginació i persecució del castellà, sense tenir en compte la radiografia sociològica, diversa i plural, del país.

Ja s’ha dit, però cal repetir-ho i tenir-ho molt clar: la tipologia de l’alumnat d’una escola de, per exemple, Barberà del Vallès no és la  mateixa que la d’una escola d’Olot. D’això no n’hem de fer un drama, al contrari, cal assumir el principi de realitat i treballar en conseqüència per assolir el consens que tothom comparteix: l’alumnat, en acabar els estudis, ha de tenir plenes competències en el coneixement i l’ús de les llengües catalana i espanyola.

Aquesta fita és, objectivament, positiva. D’un cantó, garanteix la pervivència del català i, de l’altre, l’espanyol ens connecta directament amb els 600 milions de persones que el parlen arreu del món. També permet que l’alumnat interactuï i es barregi, amb independència de quina sigui la seva llengua materna.

Per això, mentre Vladímir Putin fa la seva sanguinària “guerra lingüística” a Ucraïna, hem de felicitar-nos que a Catalunya el gruix de les forces parlamentàries hagi decidit polir alguns aspectes de la Llei de política lingüística per  adaptar-la als nous temps i garantir el bilingüisme, que ens fa més pragmàtics i més forts. Aquest gest d’intel·ligència, que pivota sobre l’especificitat diferenciada de cada escola, requereix  que, en correspondència, l’Estat reconegui plenament el català. Tot arriba.

Fent més permeable l’ensenyament del català i del castellà a l’escola ens carreguem de raons per exigir la mateixa ductilitat per part de les institucions espanyoles, que, 44 anys després de l’aprovació de la Constitució, encara estan molt endarrerides en l’assumpció i la normalització del plurilingüisme de la península. El català, el valencià, el gallec i l’èuscar han de poder “respirar” fora dels seus estrictes límits territorials i esdevenir, plenament, llengües d’Estat. Això ens enriqueix, objectivament, a tots.

En els viatges que faig sovint en l’AVE, em reconforta que els missatges de megafonia al tren es facin en castellà, català i anglès. Per què aquesta política lingüística que aplica Renfe no es fa extensible a molts altres àmbits de la vida pública?

L’experiència del diari ibèric EL TRAPEZIO, que editem des de fa més de dos anys, m’ha ensenyat que la intercomprensió entre les llengües d’arrel llatina és un mètode que, amb bona voluntat i amb el desig de fer-nos entendre, funciona perfectament. Amb aquest principi, no hauria de ser cap tragèdia que al Congrés dels Diputats i al Senat s’hi pogués emprar amb normalitat el català, el valencià o el gallec (l’èuscar, òbviament, necessita un sistema de traducció simultània).

Pacificar l’escola catalana, fent que cap infant s’hi senti estranger ni exclòs, és la base per construir, en perspectiva de futur, una societat més cohesionada i tolerant. El pacte per a la modificació de la Llei de política lingüística assolit per ERC, PSC, Comuns i JxCat (la posició d’aquest últim partit està, actualment, en els llimbs) és l’antítesi d’aquells que, en plena efervescència processista, pretenien convertir Catalunya en un Ulster, amb dues comunitats lingüístiques segregades i enfrontades.

Vladímir Putin ens ha ensenyat, amb la seva exhibició d’infàmia, on porta aquesta estratègia caïnita: a l’odi, a la destrucció i a l’extermini. Aquesta és la gran lliçó que hem d’aprendre els catalans de la guerra d’Ucraïna. Per això, cal desemmascarar i denunciar els qui, en els últims anys, s’han deixat seduir pels cants de sirena de Moscou. També els qui, encara avui, volen convertir la coexistència pacífica del català i el castellà en un fet anòmal i pervers que cal erradicar, encara que el preu a pagar sigui la intoxicació i l’anihilació de la pau social.

(Visited 209 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari