«Em fa por estar paralitzats per la por»

Entrevista a Patricia Simón

Patricia Simón

Reportera de la revista La Marea, es dedica a cobrir històries vinculades amb els drets humans i el gènere. Ha escrit diversos llibres. Entre ells, Nuestra guerra son las maras, en col·laboració amb el CEAR, sobre els emigrants procedents sobretot de Centreamèrica, que venen fugint de les bandes violentes. Ara, publica Miedo.

Podem tenir por de gairebé tot, fins i tot de no tenir-ne. A quines pors et refereixes al teu llibre?

La por és un mecanisme fonamental de supervivència. D’alguna manera, gràcies a ella seguim vius com a espècie. És, en fi, molt útil i eficaç. Però passa que la por, mal entesa o instrumentalitzada, el que aconsegueix és paralitzar-nos. Des del punt de vista polític i social, també és un mecanisme molt eficaç per obtenir avantatges. Ens torna fràgils, paranoics… Ens empeny a la competència per petites coses, i perdem de vista els qui de debò se n’estan beneficiant. Em crida molt l’atenció que en una societat com l’espanyola, amb una de les taxes de criminalitat de les més baixes del món, amb una seguretat i una pau social molt altes, visquem amb tanta por. Una prova d’això és, per exemple, la gran publicitat que es fa de les alarmes de seguretat. En l’última dècada, s’ha instrumentalitzat la por, amb una clara finalitat de control, sotmetiment i, en definitiva, d’explotació.

Miedo apunta especialment a la por en la vida pública, amb especial atenció a fenòmens com l’emigració. Aquesta por social, col·lectiva, abstracta…, no és en definitiva una translació de les nostres particulars pors individuals?

Totalment. Ara tenim una societat temorosa, també pel nostre individualisme. Som una suma de moltes coses, també positives, de resistència i de lluites; però també som porucs. Això últimament s’explica perquè portem des de la crisi de 2008 aixecant-nos cada dia amb la sensació que tot va a pitjor. És difícil no tenir por si constantment se sofreixen pèrdues de condicions laborals, de benestar psicosocial, ruptura de relacions, que la vida dels nostres fills i filles serà molt pitjor… I, per afegiment, amb problemàtiques globals d’una enorme envergadura, com la crisi climàtica, el creixement de la ultradreta, la desigualtat… Una cosa que no és futur, sinó present, que ens ofereix molt poc i que és una gran amenaça per als sistemes democràtics. Perquè la democràcia, sense esperança, sense horitzons de millora, sen1se possibilitats de participació, es buida.

En qualsevol cas, en això de la por qualsevol passat no sembla haver estat millor, sinó tot el contrari…

La por sempre ha estat utilitzada com a mecanisme de control social al qual han recorregut no només els règims totalitaris, sinó també les democràcies liberals. El mateix fet de governar inclou la por. El problema ve quan la por defineix una era, com la nostra. Quan jo em llanço a escriure aquest llibre és perquè descobreixo, treballant per a La Marea, les crisis que va provocar la pandèmia de la covid. La paraula que més repetia la gent que entrevistava era “por”. I quan indagava sobre això, encara que aparentment la por era a contagiar-se o que es contagiessin els seus éssers estimats, a perdre la feina… començaven a aflorar pors que eren aquí d’abans, i tenien molt a veure amb les successives crisis que estem vivint: por als altres, a la pobresa, a la solitud, a la mort… Pors antigues, que ens han acompanyat al llarg de la història.

La por, més que derivada de realitats, no és en molts casos una construcció, una cosa figurada?

La por és un relat, un ideari. Si l’agites repetides vegades, acaba percebent-se com una cosa real. És aquí on el periodisme està cridat a indagar si es justifica, sobre la base de fets, o si es tracta de meres configuracions ideològiques. Per exemple, que adolescents no acompanyats o dones que viatgen soles siguin criminalitzats fins a convertir-los en una gran amenaça és insostenible. La por a l’altre és potser una de les pors més artificials i injustificades. I té a veure amb el fet que hi ha una indústria de la mentida i la manipulació mediàtica, que s’està repetint des de fa anys. Per contra, el bon periodisme ha de contribuir a espantar aquests fantasmes.

En la indústria de la por, la distopia està sent la factoria més productiva i espectacular?

El meu llibre, crec, és lluminós i utòpic. Em sembla rellevant insistir que no estem tan malament. Que, malgrat tot, cal recordar d’on venim. Hem sofert les conseqüències del neoliberalisme de Thatcher i Reagan, però també la gran onada feminista del 2018, la mobilització juvenil del 2019 contra la crisi climàtica… Malgrat totes les pors que s’han atiat per enfrontar-nos, també hi ha hagut moviments de resistència i rebel· lia. Cosa que es procura obviar, promovent una atmosfera derrotista, que resulta molt útil per a la ultradreta i els populismes. Però, en definitiva, cal tenir en compte que, malgrat tot, la democràcia segueix sent el millor invent que ens hem donat per construir societats igualitàries i amb possibilitats de millora. Reivindicar més democràcia segueix sent una utopia.

Hi ha en la política professionals de la por, amb noms i cognoms?

El replegament a les nostres parcel·les, de nostàlgia per un passat idealitzat, que estem vivint, té a veure molt amb la por. Aquesta onada reaccionària es nodreix de la por, i té una estratègia internacional. Cito en el llibre Cómo perder un país, de la periodista turca Ece Temelkuran, publicat per Anagrama, que explica els passos que fan líders populistes com Erdogan, Boris Johnson, Trump, Le Pen, Bolsonaro…, aquí Santiago Abascal, seguint un mateix patró. De fet, es reuneixen, com acaben de ferho ara a Madrid. Saben com generar pors, un ambient de paranoia, en el qual el teu veí o veïna poden ser els teus enemics… Si volem fer front a aquest corrent, hem d’entendre que és internacional, i que per contrarestar-lo hem de recuperar valors fonamentals, a més dels drets humans, com el cosmopolitisme, l’internacionalisme, la solidaritat…

S’associen por i odi, però necessàriament la primera desencadena el segon?

La por és una porta a l’odi. No tenen per què estar sempre vinculats, encara que habitualment ho estan. Hi ha una cita al principi del llibre de la poeta Isabel Bono, que fa referència a la por i la crueltat que, després, ho envaeix tot. Quan s’està borratxo de por i s’ennuvola la raó es poden cometre grans crims. Per això considero important, com intento fer al llibre, desbrossar les pors, que ara mateix estan molt interrelacionades, barrejades. Cal separar-les, conèixer-les i seguir la seva ruta, sobretot la dels diners. Qui es beneficia de les pors? Sabent-ho, coneixerem també qui les encoratja. Em fa por que ens passi tot la vida paralitzats per la por.

Qui, a més de les produccions literàries i audiovisuals distòpiques, hi guanyen en el gran negoci de la por?

De vegades la ficció explica millor que el periodisme el que ens està passant. Però la distopia, que sembla ser ara una gran font de beneficis econòmics, si no es planteja bé, paralitza. I no sé si ajuda a alguna cosa, però en el meu llibre pretenc entendre els que no entenc, els suposadament dolents, els victimaris…, aquells amb qui no s’està en absolut d’acord. Somio amb el diàleg, la pluralitat d’idees com a riquesa i no com a problema, la superació del sectarisme… La distopia planteja una lluita elemental, primària, entre bons i dolents. Generalment, jugant amb pors abstractes que, en realitat, actuen com a tapadores dels problemes reals. Com deia Zygmunt Bauman sobre la manipulació de la incertesa, si hi ha problemes molt importants que la ciutadania sent que no pot solucionar i que la classe política no aborda, es generen alguns problemes ficticis. I així ens distraiem, mentre proliferen els negocis de la por, que són molts i variats.

És potser el coneixement el millor i potser únic aliat per fer front a la por?

Sí, però hi ha, per exemple, antivacunes que són persones formades. És una cosa que crec que té a veure amb el dèficit de participació. Perquè el coneixement no és només cosa de llibres, també s’adquireix participant. Existeix la sensació, potser com a reflex de la realitat, que les decisions es prenen en instàncies cada vegada més allunyades. Tenim aquí, per exemple, el Parlament Europeu, del qual no sabem ni què hi passa ni com funciona. La presumpta participació mitjançant les xarxes socials es fa des del rancor, insultant… I també des dels mitjans de comunicació dominants es presenta com a informació material tòxic; només entenen la notícia com a mercaderia, fins a convertir els fets en caricatura.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.