Stalin acostumava a esborrar de les fotografies (i de la vida…) aquells que el feien nosa, i si no, que li preguntin a Nikolai Yezhov -director de la policia secreta soviètica i home de màxima confiança del dictador, fins que va deixar de ser-ho-. El PP esborra aquests dies Pablo Casado de la seva orla. Es tracta de fer desaparèixer qualsevol rastre d’existència. És el nou Hernández Mancha -a Adolfo Suárez no arriba-. Espanya enterra molt bé, deia Rubalcaba, i no li faltava raó; en l’extremunció, veiem aplaudir els botxins. Així, preparem-nos a escoltar aquests dies reguitzells de panegírics dels mateixos assassins. Se l’han tret del damunt d’un cop de ploma, valent-se de la seva imperícia. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, Casado va voler treure rèdit a la pírrica victòria a Castella i Lleó per fer un escat i mat a la reina Díaz Ayuso, la seva rival al PP. L’home tenia un as a la màniga, el germà de la presidenta hauria obtingut comissions per la venda de mascaretes a la Comunitat de Madrid. La informació, presumptament assolida amb males arts, en teoria havia de perjudicar Ayuso -encara ho pot fer-, però i d’entrada ha generat un efecte bumerang digne d’estudi. L’argúcia no només no ha aconseguit el resultat esperat, sinó que li ha acabat costant el càrrec a Casado, ara que, segons ell, era a pocs metres de la meta. D’un en un, com les fitxes del dòmino, han anat caient les traïcions contra Casado, la dels seus enemics, però i també la dels seus teòrics amics. Una jugada mestra orquestrada des de Sol i amb la inestimable aquiescència dels laboratoris FAES.
El que li ha passat al bo (?) de Casado recorda un clàssic d’Agatha Christie, Assassinat a l’Orient Express. Recorden? Casado, en el paper del milionari Samuel Ratchett, apareix assassinat amb dotze apunyalades mentre dormia en un compartiment del mític tren. Tot i que la novel·la és de 1932 i ha estat reiteradament duta al cinema i al teatre, fins i tot té un videojoc, i és difícil trobar un mortal que en desconegui el desenllaç, no m’aturaré en detalls per evitar espòilers. Això no obstant, afegir només que el cèlebre detectiu Hercule Poirot va descobrir l’assassí o assassins entre els dotze sospitosos companys de viatge de Ratchett, i que tots tenien algun motiu per odiar al difunt.
L’erràtica i efímera trajectòria de Casado al timó del PP ha propiciat la tempesta perfecta. Els barons del partit, ben alineats amb la premsa que dicta els discursos populars i dinosaures inextingibles varis, s’han anat carregant de raons per apunyalar Casado. Crida l’atenció, això sí, que ara al·leguin ignorància. Era públic i notori que Casado era i és un peix bullit polític, sense consistència, a qui el càrrec i les aspiracions li venien unes quantes talles gran. Un home que viu o vivia atrapat en la bifurcació de la dreta menys tranuitada europea i l’extrema dreta de Vox. Un home que, sense o amb embut de barret, un dia creia ser Winston Churchill i l’endemà despertava com a Donald Trump.
Tot indica que ara, per aclamació popular, agafarà les regnes Alberto Núñez Feijóo. El gallec fa temps que escalfa a la banda i se li pressuposen les habilitats que li manquen a Casado. Però, el buen patrón neix hipotecat; no en va, ocuparà el càrrec gràcies als estratagemes d’Ayuso i companyia. Dos perfils ideològics, els de Feijóo i Ayuso, als antípodes l’un de l’altre. I a l’altre extrem del tauler menja crispetes en plantofes el president Pedro Sánchez, sense poder ni voler esborrar del seu rostre un esguard contingut però complaent, veient passar el cadàver del seu adversari.
Tornant al principi fotogràfic, de la foto del debat de l’Acadèmia de Televisió, dels cinc ja només en queden dos, Sánchez i Santiago Abascal, i ja han estat esborrats Albert Rivera, Pablo Iglesias i ara Casado. Qui serà el següent? S’admeten apostes.
