Cua de tramitació del DNI. L’A. demana tanda i espera fins que la senyora que regula els torns decideix enviar-la a l’altra fila, la que volta l’illa i escura els matins, la del NIE. Li mostra el recordatori de la cita. Només cal una mirada per llegir les tres lletres: “de, ena, i”. Braç estès que acompanya un imperatiu “bonica, ves on t’he dit”. Volum alt que copsa l’atenció de tota la cua i del policia de la porta que, en previsió d’incidents, ve amb “la” pregunta, rellegeix el justificant i clou la conversa amb un “perdoni el malentès, senyora, vostè és a la cua correcta”. No és la primera vegada. És quasi-cada-vegada.
Supermercat. A. surt sense comprar. No els queda el-meu-iogurtet- peferit, com diu el petit L., i ha d’anar al davant, on sempre n’hi ha. En apropar-se al llindar, un “psssst, sí, sí, tu”, i una mà alçada per sobre dels quasi dos metres d’uniforme la fan aturar per revisar la bossa tot buidant-ne el contingut enmig del passadís, on les mirades entren, radiografien i se’n van. Tot correcte quan un “circulin” emmudeix un mastegat “un altre cop, per què sempre a mi?”.
“Baixi ara mateix del meu taxi”. A. i les dues criatures que l’acompanyen. Surt del vehicle, ves a descarregar les maletes, torna al final de la cua. Al final, sí, perquè ningú no reconeix haver presenciat l’incident. “Tots tenim pressa” és la resposta més comprensiva que ha sentit. La resta, ni responen quan giren la cara o quan s’aboquen a la pantalla del mòbil tot simulant un sobtat missatge que reclama atenció. Cua de taxis en una estació de tren ben concorreguda, el moment idoni perquè el taxista faci el seu càsting de passatgers quan ja els té asseguts a l’habitacle. Feia un moment havien dividit el grup de sis i maletes entre dos taxis. En el primer hi van J. i dues criatures, i el d’A. Els nens ja han après a no preguntar. Per què? Etern arronsar d’espatlles i esguard endavant.
Mare i fill, caixa d’una botiga. Quan A. està pagant, comprova que la filla gran ha marxat tot deixant oblidada la seva motxilla. “Corre, porta-l’hi, que encara deu ser al carrer”. Esprint de S. que acaba molt abans d’arribar a la porta. “No, no… és de la meva germana, miri, la meva mare és a la caixa…”, mentre un parell de clients benintencionats han tornat a actuar com era d’esperar. Torna a donar explicacions i torna a sentir fred a la pell davant les celles que s’arquegen en forma de signe d’interrogació.
Carril d’incorporació a l’autopista. A. viatja amb els nens, el cotxe del davant s’atura, A. frena i rep la topada del cotxe de darrere. Quan baixa per revisar desperfectes, el primer cotxe desapareix de l’escena mentre la noia que conduïa el tercer esclata en una tempesta de crits i de cops que plouen sobre A., que ha estat degudament tombada a terra per l’avi de la fibrada noia redbulltedaaaalas, que buida la ràbia fins que arriba la policia. A l’hospital emplenen un llarguíssim comunicat de lesions per incorporar a la denúncia. Tot està en mans de la justícia, gràcies al suport d’una associació. Tot menys el batec a les temples.
A principi de curs, L. es queixa que la mestra, quan passa llista a classe, sempre l’anomena l’últim. En fer-li entendre que l’ordre de llista es correspon amb la inicial del cognom, un riure de vergonyeta infantil il·lumina la seva mirada per dir “ah, pensava que era perquè… ja ho saps!”. No podem apreciar si se li enrogeixen les galtones. Perquè L. és negre. Com S. i com A., negres. Negres. El petit L. diu que són “marrons”, que tothom és més o menys marró. “Fluixet o fort, i jo soc marró fort”. I riu quan assegura que per això aquella senyora a la platja li va dir “que bé que parles el català, nen”, i que ell li va respondre “gràcies, senyora, vostè també el parla molt bé”. Perquè ell és “marró fort, més fort que aquella senyora” i nascut a Mataró.
Tornem a S. La seva cara besant el terra de l’estació, els ulls un cop més de vidre vermell i a l’esquena tot el pes d’un exemplar pare de família que sembla que no ha entès que S. corria, amb la bossa d’esports a la mà, per agafar el tren. Mentre arriba el personal de seguretat, al cap de S. retruny la frase de la seva mare recordant-li que hi ha llocs on és preferible caminar sense pressa.
Només parlo de tres persones i les seves vivències, no ha calgut crear ni inventar.
