Els errors acumulats en la gestió d’un futbolista com Dembélé per part de la junta directiva i l’equip executiu de Joan Laporta han convertit el seu cas i el desenllaç fatal en el paradigma de la seva incapacitat i negligència. El primer i principal error va ser no considerar-lo de veritat com un futbolista de futur i clau per a la línia d’atac blaugrana dels pròxims anys, sinó com una part de l’herència de Bartomeu d’un sol ús i prescindible, una inversió condemnable i un error del passat amb el qual reforçar el relat mediàtic electoral.
Eren temps en els quals el nouvingut president, Joan Laporta, es creia el seu propi conte de renovar a Messi, recuperar a Griezmann i convertir Ansu Fati i Pedri com a fitxatges propis per a armar un atac de somni que, també com a resultat de la seva gestió, nefasta, es va acabar esfondrant com un castell de cartes. Mentre va durar aquest somni, Dembélé va continuar treballant en silenci, solitàriament, abandonat i recusat per la secretaria tècnica amb l’única mà amiga de Ronald Koeman, qui sí que veia i creia en el potencial d’Ousmane.
Ningú es va preocupar en aquests temps, durant llargs mesos, de donar-li suport anímic i personal, pròxim, fins que les circumstàncies van canviar i de sobte Dembélé es va convertir en una peça clau i estratègica de present i de futur del Barça. Va arribar Xavi poc després de tornar als terrenys de joc i no va dubtar a airejar i proclamar no només la seva admiració per un futbolista capaç de trencar les defenses contràries, superlatiu tècnicament, veloç i encara per explotar després de greus lesions musculars que, per desgràcia, l’havien mantingut apartat de la primera línia de joc. També li va llançar un desafiament estimulant per a ell mateix i per a l’afició barcelonista: “Pot ser el millor en el seu lloc”.
És en aquest punt on comencen a transcendir que existeix, des de la junta directiva, una espècie de pla pervers que té com a protagonista a Dembélé a partir del fet que es planteja també el fitxatge de Ferran Torres del Manchester City. Si Dembélé accepta ampliar el seu contracte, la contrapartida, o més aviat la carambola, és perfecta perquè la rebaixa en l’amortització de Dembélé (25 milions aquesta temporada) hauria caigut a tot just 5 milions deixant espai salarial suficient per a fer-li lloc al davanter valencià.
A Laporta se li va veure el llautó quan va posar sobre la taula grans expressions d’afecte i entusiasme a favor de la continuïtat del davanter francès, però amb una oferta que no igualava aquestes expectatives. Dit d’una altra manera, era una proposta tramposa, perquè calia estalviar en la seva ampliació de contracte per a fer-li lloc a Ferran Torres, una operació que Laporta va tancar amb precipitació i presses, també amb sobrepreu, per a desesperació del davanter francès.
El fet de quedar lliure a partir del pròxim dia 1 de juliol afavoreix que Dembélé, sobretot per la manifesta influència dels seus agents, pugui inclinar-se per una oferta externa que inclogui una atractiva prima de fitxatge per a ell i unes condicions superiors, sigui a la Premier o al Calcio, que recompensin els seus millors anys com a futbolista, aquests que estan per arribar.
Aquest és el pla i el desenllaç més probable una vegada que, segons versions fiables, Ousmane ha rebutjat l’oferta del FC Barcelona per a renovar, ja que és inferior a unes altres que té sobre la taula. El seu entorn també ha filtrat el malestar del futbolista per haver-lo alineat massa minuts en el partit complicat de Copa enfront del Linares, on va acabar jugant més minuts dels pactats en el retorn als terrenys de joc després de la lesió. Un esforç que va poder posar en risc la seva recuperació.
Altres fonts, per contra, sostenen que a nivell intern Dembélé comença a viure un conflicte amb el seu representant Moussa Sissoko, i amb el seu soci Moustapha Diata, dos personatges que han aconseguit desesperar als negociadors blaugrana fins a pràcticament llançar la tovallola. Fonts del club filtren que Dembélé, a nivell personal, continua volent triomfar al Barça i està disposat a quedar-se, però que la relació amb els seus s’ha tornat tòxica arribant a posar en dubte que les ofertes que aireja siguin del tot reals o assoleixin les xifres que han exigit en les negociacions amb el club blaugrana. Aquesta intoxicació ha acabat per trencar totes les negociacions.
No pot amagar-se, no obstant això, que Dembélé és un futbolista amb un caràcter i una sensibilitat molt especials, capaç de percebre aquestes estranyes percepcions, canviants i extremes, provinents d’un entorn directiu que va passar d’ignorar-lo a fer-li molt la pilota.
Ara, com que la mateixa vida interior del Barça està marcada pels diferents assessors i “amigatxos” del president, quan s’ha produït la ruptura no ha faltat qui filtrés a la premsa que Dembélé anava a ser l’objecte d’una actuació repressiva per negar-se a renovar. Xavi ha estat també víctima d’aquest arravatament del president, impulsiu i venjatiu. O renova, o marxa, va venir a dir en la roda de premsa prèvia al partit d’aquesta nit a San Mamés de Copa de Rei.
Els “tempos” i les fluctuacions en una negociació, haurien de saber-ho Laporta i Xavi, poden arribar a donar mil voltes abans d’arreglar-se o trencar-se. Però el que definitivament no té solució ni condueix enlloc és trencar la baralla d’aquesta manera, a mitja partida. Què farà avui Xavi? Si el convoca i el posa de titular es contradiu i queda com un ximple. Si se l’emporta i no juga provoca una tensió innecessària i corre el risc, si el partit no va bé, de recórrer al francès per a buscar una solució. Igualment queda com un ximple. L’alternativa de no convocar-lo si no renova al llarg del dia d’avui també genera un problema artificial, innecessari i molt poc intel·ligent.
Pot el Barça prescindir de Dembélé en aquest moment de la temporada? És clar que algú, el president o l’entrenador, o tots dos, se senten per sobre de massa coses. Laporta ja es va carregar a Messi i a Griezmann. Pot ser que amb Dembélé assoleixi un rècord insuperable.
