Laporta i el seu aparell fabriquen una onada d’eufòria

Lamentable i grotesc exercici de manipulació mediàtica per a dissimular una de les pitjors setmanes de la temporada, després del trist empat a Granada i la derrota inapel·lable en la Supercopa

Una onada d’eufòria desfermada i d’entusiasme sense precedents es va posar en marxa en l’entorn laportista del barcelonisme un cop acabada la semifinal de la Supercopa d’Espanya davant el Real Madrid. Si no fos perquè el marcador no deixava lloc a dubtes (2-3) a favor de l’equip blanc, pels comentaris, les cròniques, els titulars i les reaccions es diria que el Barça havia tornat a guanyar 0-5 al Bernabéu com la temporada 1973-74.

L’aparell mediàtic, periodístic i de comunicació que controla el 100% de l’entorn va realitzar una exhibició de domini i de capacitat per a convertir cada situació esportiva, bona o dolenta, en una oportunitat per a cantar i aplaudir les proeses de Xavi Hernández com a entrenador. Tant com la gran decisió de Joan Laporta de fitxar-lo a mitja temporada per a salvar al barcelonisme d’anar a parar a l’infern.

La reacció després de la pròrroga d’un partit en el qual el Barça mai va poder anar per davant del marcador i que va aconseguir empatar per dues vegades no s’havia viscut en el barcelonisme des de feia anys. Només existeix, però a distància, el precedent de l’eliminació en els vuitens de la Champions de l’edició 2020-21, davant el PSG, gràcies al fet que el llavors acabat d’elegir president del FC Barcelona, Joan Laporta, va viatjar a París amb la il·lusió i l’ànim de remuntar.

Encara que l’equip estava llavors entrenat per Ronald Koeman no van faltar, al contrari, els aplaudiments i els afalacs per la nova imatge oferta per l’equip inqüestionablement a conseqüència de la presència del nou president. Es va dir llavors que l’equip havia exhibit un altre tarannà i una altra ambició.

Ara ha estat molt superior aquesta espècie gaudi col·lectiu, gairebé de celebració, començant per l’al·legat final de RAC1 a favor de la gran victòria del partit, en el sentit que aquest Barça havia aconseguit créixer i consolidar el projecte de la mà de Xavi. 

“Estem orgullosos, aquest és el camí”, va dir en una proclama amb la tele gravant el mateix president del FC Barcelona, Joan Laporta, qui després d’acabar el partit va córrer a abraçar a Xavi, emocionat, i després va entrar en el vestidor. “Heu estat valents, heu donat la cara”, els va dir als futbolistes, que no sortien de la seva sorpresa ni d’aquesta sorprenent escena després d’una derrota que, certament, l’entorn ha tractat com un èxit extraordinari. Les cares de futbolistes i cos tècnic eren un poema.

També Piqué va aparèixer davant els mitjans per a concloure que “ara estem competint i competint podem lluitar pels títols. Ja només falta guanyar”, va agregar, en una frase calcada a l’epíleg del seu president en la compareixença davant els futbolistes.

Les consignes repartides van ser disciplinadament difoses a través dels canals amb més penetració, com va fer el periodista Jordi Basté, “El Barca va fer un gran partit. L’equip té un mal passat, un present incert i el futur pinta bastant més clar. Molt millor que fa quatre mesos, molt millor que fa dos i la sensació que el futur és molt millor per al primer equip del Barça del que podíem pensar fa un any”, va dir.

No va ser l’únic ‘pope’ del periodisme lliurat a la causa. “El Barça torna a ser el Barça”, va subscriure el director del Sport, Lluís Mascaró, mentre que un altre periodista, Dani Senabre, es guanyava bastants likes amb el seu punt de vista: “És igual que perdi el Barça. Surt molt reforçat d’aquesta Supercopa”.

Després hi ha els personatges definitivament malaltissos de l’entorn, els pistolers que es guanyen la vida disparant per twitter amb ressentiment i ràbia, com si tinguessin por de perdre els seus privilegis. És el cas d’Allegro Misantropo i el seu comentari, subscrit per tota aquesta caterva de laportistes cecs i irreflexius. “Xavi ha dit a la roda de premsa que el Barça ha sortit ‘acomplexat’ contra el Madrid els primers 20′ pels últims resultats contra ells. És l’herència del repetitiu discurs perdedor de Koeman . Hi ha entrenadors que fan evolucionar els seus equips, alguns són gestors i altres que destrueixen”.

És evident que aquesta rancúnia, patològica, ha calat com a resultat de la mateixa ona expansiva que, en el seu moment, es va posar en marxa contra l’entrenador holandès, de qui no es recorda que va guanyar la Copa del Rei i va remuntar totes les posicions fins a posar-se en condicions de guanyar la Lliga passada. Piqué podria explicar millor que ningú per què, com ell, diu l’equip ara “competeix” i abans no ho feia, per què el vestidor no es mullava amb Koeman i sí amb un altre entrenador i per què va dir que Xavi es mereixia que els jugadors fessin un esforç. Amb Koeman no?

D’altra banda, és evident i no és casual que el FC Barcelona va poder alinear en el partit de la Supercopa a Pedri, Ansu Fati i Dembélé, les tres joies de la corona atacant de l’equip que fins ara estaven lesionats. No és el mateix que jugar amb Luuk de Jong, Abde o Demir i Memphis.

Per això el barcelonisme ha d’interpretar que tot quant s’ha dit abans i després del partit contra el Real Madrid a escala mediàtica ha estat calculat i planificat perquè aquesta és la base de la gestió de Joan Laporta. La idea era, amb Ferran Torres com a reforç estel·lar i les reaparicions dels millors jugadors de l’equip, aquells que poden marcar les diferències, donar la campanada i aconseguir un nou efecte lona que pogués dissipar, no cal enganyar-se, la impossibilitat d’endollar l’equip a la Lliga i la frustrant decepció d’haver caigut sense resistència ni discussió abans dels vuitens de la Champions.

També aquella pretesa reacció, després del fitxatge de Xavi, va estar coordinada exactament per a fer coincidir el debut de Xavi amb el retorn d’Ansu Fati i Dembélé de cara als partits clau contra el Benfica al Camp Nou i en l’Allianz Arena contra el Bayern Munic. Les coses, no obstant això, no van sortir com estaven projectades.

Les expectatives aquesta vegada passaven per un gir de guió gràcies a la previsible transformació de la fisonomia de l’equip amb aquestes quatre novetats juntes: Ferran Torres, Pedri, Ansu Fati i Dembélé. El futbol té les seves pròpies lleis, el Barça va començar bastant fluix, a Ferran Torres li queda encara molta recuperació i Xavi no es va atrevir a alinear de sortida a Pedri i Fati. En canvi, Luuk de Jong va tornar a ser el revulsiu en atac i qui va endollar a l’equip amb un gol de carambola.

A partir d’aquí, les lectures són lliures. El Real Madrid mai va pressionar, es va dedicar a esperar al Barça i a deixar-se dominar amb una enorme facilitat i letalitat per al contraatac com va demostrar en diverses ocasions, especialment en el tercer gol amb quatre futbolistes sols en disposició de rematar, mentre que el domini del Barça de Xavi no es va traduir en tantes ocasions com l’estadística o l’aparença puguin indicar.

El Barça ve d’empatar maldestrament i sense idees ni progressos en el joc davant el Granada i d’un partit de Copa que tampoc passarà a la història. Si s’afegeix a aquest empat la derrota davant el Madrid en la Supercopa no es pot parlar d’un balanç futbolístic extraordinari ni positiu, més enllà que es vulgui fer un exercici de confiança, de paciència i de suport en el treball de Xavi, una actitud sempre benvinguda i a la llarga convenient. Una altra cosa és prendre el pèl als aficionats i socis en general amb discursos al vestidor que ni venen ni van en una competició que és, fins a arribar a aquest format a l’Aràbia Saudita, un supertorneig d’estiu, ideal per a turistes i certament lucratiu.

Tampoc és per a tant si es guanya ni cal esquinçar-se les vestidures si es perd. Però el que no es pot admetre ni tolerar és confondre als aficionats amb un exercici de grotesca i impresentable manipulació, com si perdre la semifinal de la Supercopa hagués estat un gran èxit. No ho és, es miri com es miri.

(Visited 233 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari