Piano piano

Susana Alonso

Al primer Napoleó se li atribueix la frase, que podrien subscriure tots els aprenents de napoleons del món, que diu que la música és el menys molest dels sorolls i que la millor música és la dels canons.

No és segur que el primer Napoleó la pronunciés, ja que, pel que diuen, s’envoltava de molt bons músics, i fins i tot sembla que el gran Beethoven l’admirava (almenys durant un temps). No obstant, quan Napoleó va ocupar Viena, Beethoven, que llavors vivia en aquella capital, va dir allò de “quina vida tan trasbalsada: només tambors, canons, misèria humana”.

Hem de convenir que una bona música és agradable per a l’oïda, a condició que no es toqui d’una manera reiterada i obsessiva, gairebé com una gota malaia. Probablement els humans som capaços de suportar la mateixa música moltes i moltes vegades, però llavors els seus sons es converteixen en una tortura, especialment si ens inunda literalment un dormitori o una habitació on acostumàvem a descansar o treballar.

Per a aquests casos, els ajuntaments acostumen a recomanar que s’insonoritzi l’habitació on està situat el piano, per tal de no pertorbar la convenient pau veïnal, i afavoreixen el seu servei de mediació, servei que només té un inconvenient: requereix que les dues parts estiguin d’acord a utilitzar-lo, i això sovint no és possible.

Tinc uns amics, els Escrivà, que de principis d’aquest segle ençà estan suportant les músiques perpetrades per una pianista que habita al pis situat per sobre del seu. Cada matí i cada tarda (amb poques excepcions) ha estat tocant, una vegada i una altra, gairebé les mateixes músiques, que si bé per a ella i pel seu digne espòs deuen compensar-los de certes mancances (no diré de quines), per als meus amics constitueixen un veritable suplici. És allò que deia Oscar Wilde: “Molts músics són irracionals; volen que estem totalment muts, quan el que voldríem és estar completament sords”.

Donat que les queixes i els laments manifestats pels Escrivà no han aconseguit que la pianista en qüestó i el seu digne espòs insonoritzessin l’habitació del piano, els meus amics, aconsellats per un bon veí de la casa, han portat aquest assumpte a judici, amb les consegüents despeses i molèsties (naturalment la sentència no està per caure). He visitat recentment els meus amics i he pogut comprovar que tot el que expliquen és veritat, i també que, a primera hora del matí, la pianista i/o el seu digne espòs fan uns estranys sorolls sobre el terra, com si estiguessin intentant obrir i tancar el piano, per si també li faltés alguna tecla…

Els Escrivà m’han informat que durant la pandèmia (la de la covid, no la del piano de dalt) van deixar de saludar, com a mostra d’enuig, els seus veïns d’edat provecta, i així els ho van fer saber, però aquests sembla que no se n’hagin assabentat, i més d’un cop han intentat fer burla, amb cara de malvats de cine negre, dels Escrivà, quan aquests els ignoren. És allò que deia Shakespeare (cito de memòria): fins i tot els abusadors, per ofendre, han de tenir un cert estil, una determinada solera, com la malvasia palmera.

Sens dubte que hi ha sorolls pitjors que el del piano del pis de dalt dels meus amics. Per exemple el que fan, de nit, els concentrats per assistir a un festival de música rap o a un botelló, però aquests són sorolls puntuals, no es repeteixen cada dia com el del piano que estic comentant. També és veritat que hi ha tocadors de piano que ho fan pitjor que la senyora esmentada; segons explica Kenneth Anger al seu llibre Hollywood Babilonia, l’actor Errol Flynt, en el transcurs d’alguna festa a Beverly Hills, tocava el piano ajudant-se del seu sexe en erecció. El piano devia sonar enfadat.

Així les coses, valdria la pena que la mateixa llei –el mateix codi civil català– recollís l’obligació d’insonoritzar l’habitació on un veí o veïna de l’immoble es dediqués, de manera reiterada, a tocar un instrument com ara el piano, la trompeta o les castanyoles. O, si més no, que aquesta obligació fos establerta pels estatuts de les comunitats de propietaris afectats. Estic convençut que, si així es fes, la convivència entre veïns milloraria i que els meus amics Escrivà es quedarien força descansats.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides