Catalunya ha esdevingut el nou Rif d’Europa: som la gran zona de producció i comercialització de les substàncies estupefaents -en especial, la marihuana- que després consumeixen nord enllà. En aquests temps de maltempsada, aquest s’ha convertit en un pròsper negoci, que mou milions d’euros en diners negres i del qual en viuen milers de persones, des d’humils pagesos fins a riquíssims dealers.
En pisos particulars, en xalets, en naus industrials, amagades entre els conreus o al mig dels boscos, les plantacions de marihuana proliferen per tot el territori. La proximitat amb els mercats europeus de destinació i la crònica lentitud del sistema judicial espanyol -agreujada per la pandèmia- i el garantisme que el caracteritza han atret a Catalunya les màfies internacionals més perilloses, que han instal·lat aquí les seves bases d’operacions.
Ja no és només la producció i tràfec d’estupefaents. Hi ha bandes que s’han especialitzat, amb l’ús d’una gran violència, a robar la droga d’altres organitzacions de narcotraficants. Això ha desembocat en una espiral d’assassinats i de venjances que provoquen una enorme sensació d’inseguretat pública.
Els nombrosos passos que connecten amb França, molts d’ells sense cap mena de vigilància policial, faciliten el transport dels estupefaents i de tota mena de contraban. És per això que les autoritats de París han acabat bloquejant algunes vies locals transfrontereres, davant l’enuig dels pobles i dels veïns afectats.
Una de les conseqüències i dels perills d’haver-nos convertit en una narco-autonomia és que els diners fàcils de la droga acaben corrompent els qui estan encarregats, per llei, de perseguir aquesta activitat il·legal. És el fenomen criminal que pateixen, de fa anys, al Marroc, a Mèxic o a Colòmbia, on molts membres de les forces de seguretat estan compinxats amb les bandes de narcotraficants per a protegir, participar i lucrar-se d’aquest negoci.
A Catalunya, també s’està produint la infiltració de les màfies de la droga en els cossos policials i, en especial, en els Mossos d’Esquadra. I aquesta és una constatació extremadament greu que hauria de fer saltar totes les alarmes a la conselleria que dirigeix Joan Ignasi Elena.
L’últim cas de corrupció policial vinculada amb el negoci de la marihuana es va destapar la setmana passada a Tarragona, amb la detenció de tres mossos i un caporal en excedència. Es dedicaven a revendre el material confiscat en operacions policials contra productors de cànnabis a altres organitzacions criminals.
Fa un mes, van ser detinguts un caporal i tres agents de la policia local de Llinars del Vallès, que es dedicaven a organitzar i a protegir, a canvi de suborns, la producció del cànnabis en naus industrials del municipi. I, mesos enrere, tres mossos de la comissaria de Santa Coloma de Farners també van ser enxampats revenent a narcotraficants la marihuana confiscada i custodiada a la comissaria.
La corrupció policial és la pitjor xacra a la qual s’enfronta un Estat de dret. La marihuana està infestant Catalunya i és un risc per a la democràcia que cal combatre frontalment i de manera implacable. La divisió d’afers interns (DAI) dels Mossos té una tasca urgent a fer per evitar que aquest brot de càncer que ja s’ha començat a manifestar faci metàstasi.
Catalunya està caient a plom, davant la inòpia dels nostres governants, que sembla que viuen a Venus. Ara mateix “cremen” greus conflictes laborals, com els que protagonitzen els treballadors de Mahle, que ha decidit tancar la seva fàbrica de Vilanova i la Geltrú. O la Nissan, que aquest 31 de desembre pròxim deixarà de funcionar, sense que, a hores d’ara, hi hagi una solució alternativa clara que garanteixi els llocs de feina.
Que amb aquest panorama, la màxima preocupació del govern de Pere Aragonès siguin la immersió lingüística o la presència del català a les plataformes nord-americanes en streaming sembla una broma de mal gust. La divisió i l’enfrontament ferotge entre ERC i JxCat, els socis al govern de la Generalitat, no és la millor manera d’encarar els colossals problemes que afecten la societat catalana.
Amb la CUP despenjada de la fal·làcia del 52%, el més lògic i coherent seria un govern fort, transversal i de concentració que es deixi d’històries i respongui a les necessitats objectives i peremptòries dels 7,5 milions d’habitants que intentem sobreviure en aquest racó de món. Tindrà coratge Pere Aragonès (i Oriol Junqueras) per fer-ho? D’entrada, ha d’aixecar l’absurd i estèril veto al PSC, que ningú no entén.
El tacticisme de curta volada i les estratègies de pa sucat amb oli que, sovint, caracteritzen ERC estan fent molt de mal a Catalunya. El poder pel poder porta a perdre de vista l’esperit de la democràcia i la dimensió de servei públic de la política. Un partit de quadres molt ben pagats, però sense connexió amb la realitat del carrer, sempre ho acaba pagant molt car a les urnes.
De moment, Ernest Maragall, als seus 78 anys, ha fet el ridícul de la seva vida. Obligat pel pacte ERC-Comuns per desencallar els pressupostos de la Generalitat, s’ha vist obligat a capgirar el seu “no” als comptes d’Ada Colau i ha enterrat qualsevol opció de ser algun dia l’alcalde de Barcelona.
