La funció fa l’òrgan

Viatge a Madrid per fer diverses reunions de treball relacionades amb el diari ibèric EL TRAPEZIO, que editem des de fa dos anys. L’AVE, a petar, com sempre. Aquest tren s’ha convertit en el carrer Major on es fusionen, d’anada i de tornada, les dues grans metròpolis de l’Estat.

Més enllà de les grans batusses dialèctiques i de la crispació política que intoxica l’ambient mediàtic, hi ha una realitat pacífica i fefaent: el tràfec incessant de persones -amb els seus projectes i les seves il·lusions- que van de Barcelona a Madrid i de Madrid a Barcelona en un tres i no res i que fan servir aquest tren com qui agafa la línia 5 del metro per anar de Cornellà a la Sagrada Família o la línia 10 per anar de Chamartín a Lago. 

L’AVE ha ajudat a desdramatitzar i a socialitzar la històricament complicada coexistència entre Madrid i Barcelona. Jean-Baptiste Lamarck ja va enunciar al segle XIX que la “funció fa l’òrgan” (tesi popularitzada posteriorment per Charles Darwin) i, situats en el segle XXI, podem dir que l’alta velocitat ferroviària està reconfigurant la dimensió peninsular i modelant una nova generació que viu i pensa Ibèria d’una manera diferent. En especial -i tot esperant que arribi algun dia la connexió per AVE entre Madrid i Lisboa (tot arriba!)- pel que fa a la relació Barcelona & Madrid.

Dissabte passat va fer 46 anys (46 anys!) de la mort del dictador Francisco Franco. Sembla mentida, però escoltant algunes veus polítiques, de Madrid i de Catalunya, hom diria que el general colpista i genocida encara habita al palau del Pardo, des d’on imposa el seu sanguinari  “ordeno y mando” als espanyols.  D’aquesta al·lucinació en són partícips els nostres independentistes més arrauxats i els sectors més hiperventilats de Vox i del PP. Els extrems, un cop més, convergeixen i es troben. 

La península avança cap a una organització confederal. La pertinença a la Unió Europea i l’AVE estan dissenyant el nostre esdevenidor individual i col·lectiu. El nou tractat d’Amistat i Cooperació entre Espanya i Portugal, signat el 28 d’octubre passat a Trujillo, ja consagra la unitat “de facto” entre ambdós països, això sí, amb total respecte a la seva sobirania i a les seves institucions.

La idea del president Pedro Sánchez d’ubicar les seus dels nous organismes de l’Estat en ciutats espanyoles que no siguin forçosament Madrid va en la bona direcció. Internet i l’alta velocitat ferroviària creen nous models de comunicació i d’interrelació que trenquen els esquemes geogràfics que hem heretat

La pandèmia també ens ha fet descobrir els avantatges de viure fora de les dues grans metròpolis. Això entronca amb la tragèdia silenciosa de l’“Espanya buidada” que, en el cas de Catalunya, és especialment cruel a la zona del Pirineu. Aquests indrets ofereixen una qualitat de vida excepcional, però necessiten infraestructures i serveis per atraure gent disposada a habitar-los novament.

Les paraules se les emporta el vent i la política s’ha de demostrar amb fets concrets i tangibles. Com els 20 milions d’euros que ha compromès, a curt termini, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, per reforçar el teixit cultural i científic de Barcelona. Si fóssim capaços d’enterrar la disputa testicular Barcelona vs. Madrid i, gràcies a l’AVE, la transforméssim en un eix de col·laboració i de cooperació fructífera, aleshores tots plegats seríem més poderosos i més rics.

Si considerem l’AVE com un “metro” interurbà que connecta Barcelona amb Madrid, i viceversa, tot es fa més evident. La llengua no és cap problema per entendre’ns i les possibilitats de treballar plegats que se’ns obren són infinites, en tots els àmbits: empresarial, però també cultural, universitari, científic, mediàtic, oci… 

Hem de desfer-nos de la síndrome futbolística a l’hora d’enfocar la dialèctica entre Barcelona i Madrid. Està molt bé que hi hagi rivalitat i passió en els matxs que enfronten blaugranes i merengues –com n’hi ha entre els de l’Athletic de Bilbao i la Real Sociedad o entre els del Betis i el Sevilla-, però el futbol és un entreteniment que no es pot extrapolar a l’estadi de les relacions polítiques i econòmiques ni podem permetre que enterboleixi ni enverini la nostra convivència. 

L’actual fase de civilització es caracteritza per la gran mobilitat de les persones i de les empreses. El sentiment d’arrelament identitari és cada cop més fràgil perquè la feina o l’amor ens poden fer canviar, fàcilment, de ciutat o de país en qualsevol moment. A més, tenim a la nostra disposició les infraestructures i els mitjans que ens possibiliten fer-ho. La migració ja no és per sempre, és circumstancial.

El paisatge social de Madrid i de Barcelona ha canviat moltíssim en els últims anys, fruit de la permanent arribada i sortida d’habitants. El “patriotisme” s’esvaeix a mesura que la mobilitat i la barreja s’intensifiquen, com passa ara. La gent, per sobre de tot, busca feina, confort i oportunitats i va allà on creu que ho pot trobar.

Deixant de banda els clixés i les inèrcies que hem rebut de dècades i d’experiències passades, Madrid i Barcelona són dues ciutats vives i actives, amb una gran capacitat d’atracció internacional. La nostra obligació és mirar endavant i, en la dimensió ibèrica i europea, és evident que són dos potents pols que poden i han de superar la malfiança i la rivalitat estàtica per més compenetració i complementarietat.

Ja sé que és impossible que Isabel Díaz Ayuso s’entengui amb Pere Aragonès. Però la política, ja se sap, sempre va a remolc de les noves realitats econòmiques i socials que sorgeixen sense parar. La funció fa l’òrgan.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides