Sí, ja sé que estic “copiant” a Greta Thunberg, amb la seva famosa diatriba recent sobre les Cimeres sobre Canvi Climàtic. Però es veritat. Molt bla, bla, bla.
Anem a veure com ho tenim a Catalunya, la casa gran del conservacionisme, que, per cert, tindrà, tindrem, un paper irrellevant a Glasgow, perquè no podem ser exemple de res. Però la pregunta seria: Com hem arribat fins aquí?
Anem a veure una part del problema en aquest article. El baix perfil dels científics (dels polítics en parlarem en un proper article, ja que el recentment anunciat nou decret d’energies renovables pel tàndem Jordà-Aragonès passarà als annals de la història i la vergonya ambiental europea). Tornem als científics. Res comparat amb el seu paper rellevant amb l’emergència sanitària. Doble raser d’interès, instrumentalització, honoraris i alarma social?
Per una banda, tenim els que sempre s’amaguen, o no, però eviten exposar-se a declaracions públiques, ja que prefereixen la zona de confort de la recerca. I si aquesta recerca està orientada més per interessos acadèmics o científics personals que per utilitat social i ambiental, no cal dir res més. Doncs bé, aquesta seria la foto-fixa de la majoria de membres de l’IPCC espanyol (16 membres), quan jo vaig participar en el tercer Informe de canvi climàtic entre el 1999 i el 2001. De “aquellos polvos, estos lodos”… Certament ara la majoria son molt més honestos, però l’ombra del xiprer és molt allargada encara…
Després tenim els que fa temps van fent la viu-viu amb les institucions i els patrocinis, sense molestar ni incomodar políticament; al contrari, ensabonant, ja que en un cas es quedarien sense jornades i congressos, i en el cas dels patrocinadors, sense programes o projectes. Aquest seria el cas de moltes universitats, centres de recerca i fundacions científiques, que fan divulgació, certament, però políticament correcte. Tan correcte, que molts dels científics que durant anys han estat absents de tot debat climàtic, ens els trobemavui a fòrums, mitjans i tribunes dictant càtedra (i cobrant), explicant o alertant de problemàtiques que, fa 20 anys!!, alguns ja dèiem, sense cobrar.
També tenim una variant sorgida al calor de la mateixa emergència climàtica, on durant el dia ben situats i amb bons sous, treballen pel Sistema, i al vespre són “revolucionaris” col·laborant amb articles, actes i declaracions alarmistes sobre el col·lapse energètic (ara està molt de moda), els riscos de les energies renovables!!! (quan mai han obert la boca amb les no renovables) i generant un discurs fatalista sobre el que té d’irreversible el canvi climàtic, quan la seva trajectòria la van fer, en cas de no estar absents (la majoria) primer de “negacionistes” (no estava prou demostrat) i després de “relativistes”, quan reconeixien l’evidència, però tampoc n’hi havia per tant amb els impactes…
Avui, atesa la gravetat de la crisi climàtica, opten per fer discursos teòrics brillants, crítics i trencadors, superant amb radicalitat al mateix moviment ecologista (que, per cert, en el nostre entorn, ni és moviment -és suma puntual de grups coneguts i saludats-, ni és ecologista, ja que la suma de minories conservacionista, naturalista, animalista, paisatgista, etc. no fa una majoria social alternativa).
Un incís en aquest sentit. Ja fa anys que l’ecologisme social a Catalunya, ha perdut la partida i ha quedat diluït (i marginat també), per poderoses pinces per desactivar qualsevol revolta socio-ambiental. No és aliena a aquesta marginalitat, la voladura controlada, ja fa anys, del moviment ecologista a Catalunya, amb una escissió que va donar pas als bons i mimats per l’establishment català, d’Ecologistes de Catalunya i els dolents (i majoritaris curiosament) d’Ecologistes en Acció de Catalunya. Tot i que darrerament, aquests han anat perdent perfil, en la mesura que algunes entitats d’aquesta federació, es posicionen de facto amb l’altre. Com sempre, fa més fred fora del pessebre…
En definitiva, que es va perdent el relat socio-ambiental en benefici del conservacionista, quan resulta que el gruix de la població i dels conflictes ambientals es dona a grans àrees urbanes, conurbacions industrials i infraestructures (la Catalunya ciutat, no la Catalunya rural i de muntanya). I per problemes incipients que pugui tenir la Catalunya buidada.
La pinça més important no obstant ha vingut de TV3, descaradament parcial i favorable als conservacionistes. Sense anar més lluny i digne de passi en un fòrum de manipulació i desinformació, podem veure la primera notícia del Programa Comarques de TV3 del 20 d’octubre i del TN Migdia del mateix dia (data on es va anunciar el nou decret de renovables de la Generalitat). Però n’hi ha d’altres, l’Observatori del Paisatge (amb qui col·labora Ecologistes de Catalunya, els “bons”), la multitud de fundacions naturalistes patrocinades per empreses privades, la mateixa Generalitat durant anys potenciant el conservacionisme en detriment de l’ambientalisme i, en fi, les universitats durant anys, donant aire, títols, currículum, itineraris i llicenciatures a fornades i fornades de biòlegs (segurament som la regió europea amb més biòlegs per Km2), fent testimonials els ecòlegs i no diguem ja els ambientòlegs.
I això ho intueixen o ho saben les institucions, ja que en cas contrari ja estarien endegant mesures, que es considerarien impopulars, perquè apuntarien en bona direcció, però tindrien el suport d’aquesta massa crítica (avui inexistent) i que ha donat pas a un altre “majoria” (minoria sorollosa i amplificada), a qui només els preocupa el paisatge, la natura, la biodiversitat, la protecció d’aiguamolls, tortugues, àligues cuabarrades, espais naturals (la Ricarda, com emblema), espais naturals, la posidònia, etc. etc. però que no saben/no contesten quan es tracta de disminuir urgentment CO2, emissions de combustibles, fums, gasos, partícules, etc., morts prematures per contaminació (milers anuals ja a Madrid i Barcelona), al·lèrgies, asmes, estralls i pèrdues pel canvi climàtic, estendre energies renovables, residus, transport públic, ferrocarril, Rodalies..
Finalment, tenim els que certament son honestos amb la feina que fan, però no tenen gaire interès en influir en les institucions (o pot ser s’han cansat, perquè sempre topen amb els interessos polítics de partit, del govern o electorals).
En definitiva, són pocs els científics que estiguin pressionant les institucions per que prenguin mesures més ambicioses, en línia amb l’emergència climàtica en la que estem. Si es així quin mandat i quines propostes porta la delegació catalana a Glasgow? Pot ser el nou decret restrictiu d’energies renovables, que portarà Catalunya al col·lapse energètic per la seva dependència del fòssil? O el bla, bla, bla??
