L’absència d’un pla i de solucions és l’únic guió d’un president com Joan Laporta, completament superat per les circumstàncies i la inacció com a principal senyal d’identitat de la seva gestió. Clar que de Koeman també pot donar-li les culpes a Josep Maria Bartomeu per haver-ho fitxat, perquè el passat continua sent l’únic i cada vegada més gastat argument enfront dels socis, molts d’ells ja amb la mosca darrera de l’orella amb tot el que està passant. Aquest, però, ja no és un recurs a mà sinó un problema afegit a la seva pèssima gestió i creixent caos que a més està provocant un ridícul mundial.
Laporta ha aconseguit convertir Koeman en el primer entrenador zombi de la història, una mena de mort vivent a l’espera que la directiva es decideixi a certificar l’hora exacta de la seva liquidació.
Perquè cada dia que passa l’opinió de Laporta varia, incapaç de trobar un entrenador substitut que el convenci i, sobretot, terriblement angoixat perquè sense Koeman es queda sense escut. L’entrenador holandès era la coartada perfecta tant per a haver tallat el seu contracte al juny i iniciar formalment un nou projecte, il·lusionant, amb reforços i una figura motivadora, solvent, nova i revolucionària a la banqueta, com per a haver-lo destituït en un moment crític de la temporada en curs, justificadament o no, però amb rapidesa i la precisió quirúrgica d’una situació d’emergència.
Ni una cosa ni l’altra, Laporta ha anat donant tombs, desorientat i sense preveure que, més enllà de l’enorme estalvi de la fitxa de Messi, una benedicció per al CEO i els avaladors, que van vetar la seva renovació, l’impacte futbolístic en el joc tindria enormes i negatives conseqüències. Messi era l’últim representant d’una saga de futbolistes inigualable juntament amb Xavi i Iniesta, capaços de traspassar línies i de crear espais que el Barça estava acostumat a aprofitar.
Avui només Pedri, encara molt jove i que ha d’aprendre l’ofici, s’acosta a aquest perfil sense el qual el Barça es torna monòton en atac, previsible, i molt fràgil en defensa perquè se li exigeix continuar atacant 90 minuts recorrent a massa actius i descurant permanentment la cobertura.
Laporta, a més, volia haver donat un cop electoral amb un entrenador tipus Jürgen Klopp (Liverpool) o Julian Nagelsmann (Bayern), representants de l’escola alemanya més de moda juntament amb Thomas Tuchel, actual campió d’Europa amb el Chelsea. Va fracassar en el seu intent d’atreure a cap d’ells per raons econòmiques i perquè Laporta plantejava un impossible: mantenir l’estil identitari de joc blaugrana amb la mentalitat i format dels equips com Bayern, Liverpool o Chelsea. El van prendre per un personatge fantasiós.
I ara segueix en aquestes, entestat en què el problema és físic, de preparació, de fons, velocitat, condició atlètica i força. És clar que no ha entès encara res de res. El millor Barça de la història, gestat a la Masia amb Messi, Busquets, Xavi, Iniesta, Puyol i Piqué com a columna vertebral, precisament va basar el seu èxit en que corregués la pilota i no els jugadors, aprofitar els espais, mínims, gràcies a l’excel·lència tècnica i la concepció única d’un estil també sense parangó en la història del futbol. “No és córrer, és pensar”, com cridava Guardiola als seus jugadors en els entrenaments.
És per la mateixa raó que Guardiola no ha guanyat la Champions ni amb el Bayern ni amb el Manchester City, perquè el seu Barça era fruit d’un geni com Oriol Tort, el seu descobridor, d’un futbol que ningú més pot practicar ni molt menys guanyar títols -aquesta mateixa base va va conquistar un Mundial i dues Eurocopes- sense una sèrie de futbolistes especials, d’un estil diferent. En cap cas pot ser mixt.
Els grans guanyadors de les tres últimes Champions -Liverpool, Bayern i Chelsea- es van fabricar per a contrarestar precisament el lideratge i domini del Barça oposant futbolistes i sistemes amb una dosi extra de condició física. El Barça els feia córrer fins a l’extenuació i els superava en eficiència i control de la pilota.
Era l’hàbitat ideal per a Messi, incapaç de rendir igual en la selecció argentina o ara en el PSG. Un món que, per desgràcia, ha deixat d’existir i del qual a penes queda un reflex en les espurnes i alguna victòria de l’equip de Koeman, sempre que les coses no es compliquin com succeeix sovint.
La parsimònia, a causa de l’edat de futbolistes com Piqué i Busquets, va quedar retratada en els dos contraatacs dels tres que va consumar l’Atlético de Madrid amb una rematada a porta entre pals. Una derrota cruel si es compara amb l’esforç gegantesc del Barça per controlar la pilota i el joc amb l’actitud defensiva ‘colchonera’ i el seu encert i efectivitat en tot just dues galopades.
Ser fidel a aquesta idea és el que Laporta exigeix de l’equip de Koeman al mateix temps que somia amb la fortalesa dels rivals que basen el seu èxit a defensar i córrer. Mentre l’Atlético de Madrid no tenia més solucions ni instruccions que les d’aguantar el marcador, el seu entrenador es dedicava a excitar i fer cantar al públic. Aquesta va ser la seva millor i única arma la mitja hora final. Impossible que, a l’inrevés, aquesta situació es doni al Camp Nou.
Joan Laporta no s’aclareix, volia escanyar a Koeman quan va veure l’alineació contra el Benfica i al cap de 48 hores, després d’haver filtrat a través de la seva junta i àrea de comunicació la imminent destitució de l’holandès, va sortir públicament a atorgar-li confiança i continuïtat.
No cal sentir-se enganyats. Koeman seguirà en funcions de zombi fins al dia 24 d’octubre, data del Barça-Real Madrid, on una hecatombe fins a un cert punt previsible justifiqui haver esgotat tota la paciència amb Koeman. Aquest és el pla, tret que en els partits previs (Barça-València, el pròxim dia 17; i Barça-Dynamo Kíev, el dia 20) el Camp Nou s’aixequi en armes contra l’entrenador amb el risc afegit que la graderia miri a la llotja si la situació empitjora.
Al president li agradaria que si el Real Madrid guanya al Camp Nou aquest fos l’últim partit de Koeman i no el primer de la seva aposta personal. Qui? En aquesta falsa i hipòcrita estratègia d’ampliar el marge a Koeman també s’inclou la seva absoluta incapacitat per a disposar d’alternatives.
Però estan definides: o ve Xavi per a dipositar en ell totes les esperances del barcelonisme i iniciar un projecte a més llarg termini o bé arriba un entrenador pont tipus Pirlo o Ralf Rangnick, pare de la transformació del Leipzig, fins que a l’estiu arribi Xavi. Seria, contra la seva voluntat, l’última solució. Això, és clar, sempre que algú entengui allò que Laporta interpreta de les seves visions de futur. Complicat.
