Puigdemont fa el burro

La unificació d’Itàlia -un projecte modernitzador, liberal i maçònic- es va aconseguir l’any 1870, després d’una llarga guerra i molta sang vessada. Des d’aleshores, l’Estat italià ha afrontat alguns intents de secessió interna (el Vènet, la Padània, Sardenya, Sicília, l’Alt Adige/Tirol del Sud…) que han estat bloquejats constitucionalment i, en alguna ocasió, reprimits judicialment.

Per això, el deep state italià –que és molt més potent i seriós que l’espanyol- està sempre molt amatent als moviments i operacions que busquen la destrucció de la unitat de l’Estat. En l’actualitat, l’illa de Sardenya i la ciutat de l’Alguer estan governades per polítics de la formació nacionalista Partit Sard d’Acció (PSd’Az), que fa una coalició de dretes, entre d’altres, amb la Lega de Matteo Salvini i els Fratelli d’Italia (l’equivalent de Vox). Cal assenyalar que Matteo Salvini –com Josep Lluís Alay, el cap de l’oficina de Carles Puigdemont- també està involucrat en estranys negocis petroliers amb Rússia i que la Lega forma part del mateix grup que Marine Le Pen i Viktor Orbán al Parlament europeu.

El PSd’Az, que és un partit centenari, ha passat per moltes etapes i lideratges i s’ha definit, segons l’època, com a autonomista, federalista o independentista. Durant dècades va mantenir una sòlida aliança amb els socialistes i comunistes de Sardenya, però, últimament, ha evolucionat molt cap a la dreta, en sintonia amb el populisme identitari que encarna Matteo Salvini.

Precisament, per aquesta concomitància amb la Lega, el PSd’Az va ser expulsat l’any passat del grup dels Verds/Aliança Lliure Europea del Parlament europeu, del qual era un dels partits fundadors. D’aquest grup en forma part Esquerra Republicana.

Com el PSd’Az, que ha basculat de l’esquerra a la dreta, hi ha alguns partits nacionalistes de regions europees que han fet el mateix trànsit. De fet, el nacionalisme identitari –i més si es proclama secessionista- té un encaix impossible en el mainstream que vertebra la Unió Europea –socialistes, democristians, verds i liberals- que promou l’aprofundiment del procés d’integració dels estats membres i la compactació de l’espai continental com a gran actor geopolític i geoeconòmic internacional, al costat de la Xina i dels Estats Units d’Amèrica.

Per molt que proclamin a ple pulmó el seu europeisme, actors polítics com Carles Puigdemont són objectivament uns antieuropeistes i uns titelles que poden ser fàcilment manipulats pels enemics del projecte de construcció dels Estats Units d’Europa, amb el tsar rus, Vladímir Putin, com a primer interessat. Per això, amb tota la bona educació que caracteritza el llenguatge comunitari, els nacionalismes identitaris mereixen el rebuig i el menyspreu de Brussel·les. Tampoc hi ajuda el fet que alguns d’aquests partits i moviments es posessin al servei dels nazis durant la II Guerra Mundial, com va ser el cas d’una facció del PSd’Az.

Vol dir això que Catalunya –o Flandes o el País Basc o Sardenya- han de renunciar i abandonar per sempre el seu somni independentista? No necessàriament. Un cop culminat el procés d’estructuració dels Estats Units d’Europa –amb la integració de Noruega, Islàndia, Suïssa, Sèrbia, Bòsnia-Hercegovina, Albània, Moldàvia, Andorra…- hi haurà temps i oportunitat per debatre i decidir si cal que hi hagi Dakota del nord i Dakota del sud, és a dir, si té sentit fragmentar, en unitats més petites, alguns estats membres.

Però aquest és un horitzó llunyà, que cal no perdre de vista, però que tampoc cal precipitar, d’avui per demà. La Unió Europea té ara entre mans tres reptes fonamentals: la continuació del procés de vertebració, la transició energètica en l’estratègia de la lluita contra el canvi climàtic i la recuperació econòmica després del daltabaix de la pandèmia.

En aquest quadre macro, les dèries secessionistes de Carles Puigdemont i dels amics que ha anat fent per Europa en els últims quatre anys i que pensen com ell són extemporànies i només es poden interpretar com a ganes d’emprenyar i de tocar allò que no sona. Però el més preocupant és que en la seva inconsciència i manca de visió puguin estar actuant com a cavall de Troia de les potències antieuropeistes, que existeixen i són molt actives.

És en aquest context que es produeix l’aterratge, dijous passat, de Carles Puigdemont a l’illa de Sardenya, amb una atapeïda agenda de contactes amb els líders del PSd’Az i d’altres grups independentistes locals, disposat a excitar i a intensificar la col·laboració amb el moviment que ell representa. Les autoritats italianes, a instàncies del Tribunal Suprem espanyol, el detenen a l’aeroport i, d’entrada, li fan passar una nit a la presó, abans de deixar-lo el llibertat sense càrrecs.

Aquest pròxim 4 d’octubre, Carles Puigdemont ha estat convocat pel tribunal de Sàsser per examinar el seu cas. Que vagi amb compte. Ha de saber que per l’Estat italià s’ha convertit en persona non grata, ja que es dedica a esvalotar el galliner de Sardenya en un sentit diametralment oposat als interessos de Roma. De moment, el diari La Repubblica, el més influent d’Itàlia, ja ha explicat, en exclusiva, la presència del general rus Serguei Fedotov –acusat d’ordir l’enverinament de l’agent doble Serguei Skripal a Salisbury (Anglaterra)- a Barcelona, en els dies previs al referèndum de l’1-O.

Desitjo, pel seu bé i el de la seva família –que no en té cap culpa- que tot acabi en no-res i que Carles Puigdemont pugui seguir vivint a Bèlgica. De tota manera, cal advertir-lo que el deep state italià, quan cal, és molt contundent i gasta una mala hòstia que esparvera, això sí, amb classe. Que li ho preguntin a Umberto Bossi, el fundador de la Lega Nord, que pretenia separar la Padània d’Itàlia… i que ha acabat condemnat, marginat i oblidat

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Puigdemont fa el burro”

  1. Cada cop que veig el ridícul que estan fent els independentistes i penso a deixar-ho córrer, algun article com aquest m’anima a seguir. De fet, n’he llegit pocs com aquest. Si hi ha una cosa que detesti en aquest món és l’extrema dreta, i els moviments del Puigdemont i l’Alay segurament han estat lamentables, però que en un web presumptament d’esquerres s’invoqui el deep state (Els GAL? La tortura consentida a les comissaries? Els immigrants que s’ofeguen en el mar?) per espantar-nos i fer que ens sotmetem al projecte “democràtic” i “europeista”… ai, fillets, quina vergonya aliena.

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides