Refundació de Catalunya

He passat uns dies de vacances recorrent Catalunya, redescobrint moltes viles i paisatges que havia transitat anys enrere. I he arribat a la conclusió que, en general, tenim un país magnífic –tret d’alguns bunyols urbanístics i de la desmesurada proliferació de granges de porcs-, ple de persones sensates, cordials i enraonadores. Res a veure amb la crispació i la toxicitat provocades pel procés independentista que alimenten les xarxes socials i que pregonen alguns líders polítics i determinats opinadors professionals.

Després del traumàtic sotrac de la pandèmia, la gent vol anar per feina i mirar de refer la malmesa situació econòmica que passen les empreses, els treballadors i els autònoms. Tinc la sensació que aquest setembre acabarà imposant-se una nova mirada sobre les prioritats de la vida col·lectiva i que les tensions i agitacions identitàries viscudes acabaran amansint-se i escolant-se per l’aigüera de la història.

En l’enfocament d’aquest inici del curs 2020-21 hi té un paper cabdal el president de la Generalitat, Pere Aragonès. La manera com abordi i valori la taula de negociació amb el Govern central, que es reprendrà després de la Diada, condicionarà, en gran manera, el tarannà dels mesos a venir.  Un retorn a les posicions abrandades –ara, amb la bandera de l’amnistia i l’autodeterminació, condemnada d’antuvi al fracàs- seria un míssil en la línia de flotació d’una societat que busca, delerosament, l’assossec i la represa.

En aquest context, hi ha una pedra de toc ineludible en el tràmit de la negociació i l’aprovació dels Pressupostos, a les Corts i al Parlament de Catalunya. Si ERC continua donant el seu suport al govern del president Pedro Sánchez, la bona lògica fa que l’oferiment fet pel líder dels socialistes catalans, Salvador Illa, no caigui en sac trencat i que els Pressupostos de la Generalitat puguin passar amb l’aval del PSC.

En aquests últims nou anys s’han trinxat massa coses a Catalunya, arribant a posar en perill la cohesió i la convivència del cos social. Després dels desastres perpetrats pels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra –aprofundint en el pou fosc de la confrontació i de la divisió interna- és hora de reconstruir i de restaurar aquest gerro desfet en pedaços que és Catalunya i Pere Aragonès té l’obligació i l’oportunitat de fer-ho.

Hi ha coses del nou govern de la Generalitat que no m’agraden i que denuncio amb vehemència, amb l’esperança que siguin esmenades algun dia. Els salaris absolutament escandalosos que s’han assignat els consellers i els alts càrrecs, per exemple. O el partidisme sectari que, en general, ha presidit la conformació del sottogoverno, primant la fidelitat a les sigles per sobre de la capacitació professional objectiva dels nomenats per ocupar els comandaments que fan rutllar l’administració.

Catalunya –com tot el conjunt de la Unió Europea- afronta uns reptes de civilització crucials. La substitució de les energies fòssils i de la fissió atòmica per altres fonts que no generin contaminació ni residus radioactius és tal vegada el més colossal. La nefasta gestió dels anteriors governs convergents –amb menció especial per l’exconseller Damià Calvet- ha creat un caos en la implantació de parcs eòlics i camps fotovoltaics que s’ha traduït en un insostenible greuge territorial i en un retard imperdonable en l’expansió de les energies renovables, tot i que, si es fessin les coses bé, Catalunya té un potencial extraordinari per implementar ràpidament la transició energètica. 

La despoblació i l’envelliment de la població castiguen àmplies zones rurals de l’interior, molt riques, d’altra banda, en patrimoni natural i paisatgístic. Urgeixen polítiques de foment del reequilibri demogràfic i econòmic per construir un territori més harmònic i convertir les necessitats en oportunitats. El model agrari i ramader també ha d’encarar una profunda transformació, en la perspectiva que anticipa l’alimentació sense sacrifici d’animals, que acabarà generalitzant-se. 

La llista de tasques pendents de millorar i executar que, en l’exercici de les seves competències estatutàries, té la Generalitat és ingent. I més si, fruit del diàleg i la negociació amb el Govern central, es van concretant noves transferències, sota el principi de l’eficàcia en la gestió en benefici del conjunt de la població catalana. Diria que estem en un moment refundacional del nostre autogovern i que, si la nostra classe política està a l’altura, podem albirar el futur amb una raonable esperança.

Això requereix que a la plaça de Sant Jaume hi hagi un equip fort i dinàmic, àgil i transparent en l’adopció de resolucions. També que l’administració –els 200.000 funcionaris i empleats de la Generalitat- prengui plena consciència de la seva dimensió de servei públic, amb especial atenció als sectors més desfavorits de la societat. I que el Parlament, més enllà dels estèrils i, de vegades, irritants focs d’artifici, es concentri intensament a la seva tasca: legislar i controlar l’acció del govern.

Jo no sóc independentista –ho considero un gruixut error geoestratègic i geopolític en l’actual procés de construcció dels Estats Units d’Europa-, però no tinc cap apriorisme que m’impedeixi considerar que Pere Aragonès és també el meu president. En aquest sentit, li dono d’entrada un suport crític, sempre que no caigui en els errors del passat que han malmès la Generalitat i, per extensió, Catalunya (corrupció, clientelisme, etnicisme, especulació, privatitzacions, sectarisme, malbaratament dels recursos públics, divisió de la societat en “bons” i “mals” catalans, etc.) i que seré el primer a denunciar.

La transparència i el consens son imprescindibles en aquesta nova etapa que encetem i és aquí on el president Pere Aragonès s’hi juga la seva credibilitat. Per començar, no és gaire bon senyal que, durant aquest mes d’agost, el Portal de Transparència de la Generalitat hagi funcionat amb greus deficiències i mancances…     

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Refundació de Catalunya”

  1. Com sempre, el Jaume Reixach, sota el meu punt de vista, està a l’alçada del millor periodisme independent a Catalunya, dient les coses com són. El Triangle, per a mi, ha suposat un oxígen inimaginable per a un segle XXI que pintava molt malament, vistos els mitjans disponibles. Gràciess

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides