La junta de Laporta encén les penyes amb el seu menyspreu i ignorància

La campanya contra els mitjans que han donat suport a la Confederació Mundial escalfa els ànims davant el plenari d’aquest diumenge, que pot decidir anar a la “guerra”

Logo de la Confederació Mundial de Penyes del Barça

Els penyistes del FC Barcelona conformen un exèrcit multitudinari, sorollós, festiu, disciplinat, entusiasta, sacrificat i capaç d’arribar fins on els mateixos socis del FC Barcelona no ho han fet en els últims anys. Per exemple, en les tres finals de la Copa del Rei disputades el 2016, 2017 i 2018, quan els socis van desertar majoritàriament, per milers, provocant una situació incòmoda que va ser solucionada a força d’ampliar, sense límits, el contingent d’entrades reservades per a les penyes en les finals.

Existeix una explicació per a aquest fenomen, derivat de la lluita contra la revenda interna, les màfies que encara avui segueixen entorn del club i que han tornat amb Joan Laporta, i la quantitat d’abonats del Barça que, per milers, duien anys convertint el seu abonament en un producte de revenda i de benefici personal. Encara són els efectes col·laterals del Gran Repte (2004) quan la junta de Laporta va obrir la porta als socis sense cap mena de control, filtre ni sobrecost econòmic. Com ara ha tornat a fer.

Finalment, contra l’escàndol de la revenda multitudinària de cada final disputada pel FC Barcelona, en la qual es triplicava o quadruplicava la demanda, el club va decidir realitzar un exercici tan simple com l’obligació de recollir les entrades a la ciutat-seu de la final, a Madrid si era a Madrid o a Sevilla si n’era el cas. Una recollida, a més, limitada al titular de la petició, encara que fora, com és habitual, per a un contingent de quatre entrades per soci.

L’impacte va ser passar de la necessitat de realitzar sortejos en cada final a quedar-se molt lluny d’omplir l’aforament reservat per al Barça. Paradigmàtica, per posar un altre exemple, la presència de milers d’aficionats de l’Athletic superant als del Barça en la final de la Copa del Rei celebrada al Camp Nou (2015) perquè milers dels socis amb entrada van decidir finalment aprofitar la revenda d’última hora.

Ja en les tres finals prèvies a la pandèmia, a Madrid i Sevilla, només els penyistes cridats a última hora per la suficiència d’entrades van realitzar majoritàriament aquest esforç de viatjar i estar amb l’equip, si més no ocupant el 80% de la capacitat del seu sector. Difícilment, per dir-ho d’una altra manera, un penyista del FC Barcelona es revèn la seva entrada per la senzilla raó que aconseguir-la és el resultat d’un procés escrupolós i molt sol·licitat de repartiment d’unes 4.000 entrades entre un col·lectiu de 170.000 barcelonistes ansiosos per a aconseguir-ne una.

Els clubs disposen d’un contingent que és distribuït entre les seves penyes que, al seu torn, organitzen sortejos entre els seus afiliats de manera que només dos o tres socis d’una penya celebren ser els afortunats viatgers a aquesta final. Impossible el frau o l’engany, no només pel control intern sinó perquè aquest és l’acte suprem al qual aspira un penyista, poder viatjar a una final o a un partit europeu perquè les opcions per a un partit de Lliga al Camp Nou o en qualsevol altre estadi són impossibles per a la seva butxaca, doncs la localitat sol ser més cara que el mateix viatge.

Aquest diumenge és quan se celebra la sessió plenària en la qual tindrà lloc la presa de possessió del nou equip directiu de la Confederació Mundial de Penyes, probablement la reelecció d’Antoni Guil i la decisió, sobre la taula, de denunciar davant els tribunals l’incompliment del conveni per part de la junta directiva de Joan Laporta, que ha apostat per la seva dissolució i per un altre model que no contempli en cap concepte l’autonomia i la independència associativa de les penyes i molt menys que disposin d’una organització democràtica. És la seva amenaça.

No hi ha sortida dialogada, no la vol el president, ni pacte possible a la vista perquè Laporta ja pensa a proposar un servei a les penyes que, al contrari del que passa ara, les converteixi en un ens del tot dependent d’un tracte de favor que s’hauran de guanyar a base d’amiguisme i d’altres mitjans, alguns molt sospitosos en forma de grans concentracions de penyes amb beneficis per a tercers.

Ha estat veritablement deplorable i indignant el paper d’alguns directius d’aquesta junta de Laporta, nous i antics, interpel·lant als mitjans que s’han atrevit a donar veu al seu president, Antoni Guil, qui va ser atacat per la despesa de club (0,25% del pressupost) en atenció i gestió de les penyes. Per la seva part, Guil ha argumentat que el seu col·lectiu aporta aproximadament entre 10 i 12 milions d’euros a l’any entre el consum de marxandatge i entrades, a més de l’extraordinària imatge de marca i benefici social per al barcelonisme, la seva continuïtat, promoció i expansió.

Debat al marge -que no n’hi ha perquè els penyistes són, efectivament, el primer consumidor nacional de les megastores del FC Barcelona i de tota mena de productes mediàtics, des de la mateixa informació, promocions i abonaments de televisió, també Barça TV que només és gratis a Catalunya-, l’absència de la comprensió del sentiment que abrigalla la condició de penyista del FC Barcelona ha resultat ofensiva per al moviment. Sobretot, per al mateix barcelonisme i la seva història, en la qual les penyes han tingut un paper excepcional com un valor identitari de Catalunya i de refugi en els 40 anys de la dictadura i durant aquests últims anys com a excepcionals difusors no només de la cultura barcelonista sinó de Catalunya en tot el territori espanyol, on hi ha més de 600 penyes, amb l’enorme dificultat, esforç i resistència que això representa.

Només ha faltat la intervenció del CEO, Ferran Reverter, exigint una revisió de l’ús d’aquesta despesa com donant a entendre els seus dubtes sobre la justificació d’aquesta inversió. El final d’una administració que primer trenca amb les penyes abans fins i tot de conèixer-les, només perquè Laporta les tem en el seu conjunt, sobretot que s’hagin pogut organitzar com a contrapoder, està escrit en negre i en els colors d’una guerra en la qual legal, emocionalment i electoralment Joan Laporta no té res a fer si aquestes decideixen defensar-se amb totes les seves armes.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides