Entre el més insofrible (i contradictori) del llenguatge nacional-secessionista

Són nombroses les expressions ofensives del llenguatge nacional-secessionista. Des de l’”Espanya ens roba” o “Espanya contra Catalunya (1714-2014)” fins a considerar a milions de persones, conciutadans seus que han aixecat “el seu país” realitzant els treballs més durs, i pitjor remunerats i considerats, “colonitzadors lingüístics” , ñordos, “bèsties amb rostre humà”, murcians, xarnegos o espanyols de m.

Però potser una d’aquestes expressions destaqui pel seu ús generalitzat i reiteratiu, expressió utilitzada fins i tot per sectors de la ciutadania allunyada (i fins i tot contrària) al nacionalisme .Cat. El que subscriu, per exemple, l’ha fet servir durant dècades sense consciència alguna del disbarat, com si fos el més natural de món.

M’estic referint a l’expressió: “un 23% de la població ha nascut a la resta de l’Estat, fora de Catalunya” o formulacions afins. Jordi Bes ha fet servir recentment aquest enunciat en un article publicat a Público sobre Santa Coloma de Gramenet, una població treballadora enganxada a Barcelona.

I és insuportable-insofrible no només pel rerefons polític que l’emmarca: una fèrria línia de demarcació, tipus mur-Estat, entre Catalunya i la resta d’Espanya, i la desconsideració d’Espanya com a nació; no només pel disbarat-insult que llegida literalment (com cal llegir-la) transmet: milions de ciutadans/es que viuen o han viscut a Catalunya (els meus pares i avis materns entre ells) han nascut, segons s’afirma, en dependències del Ministeri de Foment, a l’Acadèmia Militar de Saragossa, a la seu del Delegat/a del govern de Sevilla o Salamanca o fins i tot (per què no?) al palau de la Moncloa, sinó perquè en parlar de la resta de l’Estat s’està reduint implícitament a Catalunya, no a la Generalitat de Catalunya, a ser la part restant d’aquest Estat.

El que no és només un sense sentit sinó una paradoxa entre paradoxes: els que van cridant, dia sí, nit també, “som una nació, som una nació i som una nació” tracten, en expressar-se així, al que consideren la seva nació com si fos la part restant d’aquest Estat al qual diuen que odien a mort perquè és una màquina d’opressió, explotació i menyspreu.

Els pot l’odi a Espanya fins al punt que no els importa (potser alguns en siguin conscients) reduir la Catalunya, pàtria del seu cor, a una part de l’Estat. Tot s’hi val, fins i tot això, si es tracta de colpejar a Espanya.

Diran vostès: no té importància, tant se val, no val la pena perdre el temps amb aquestes nimietats. No són nimietats. Transmeten hegemonia polític-cultural i menyspreu als altres. No sé si el límit del nostre llenguatge és el límit del nostre món, potser sí, però està fora de tot dubte que el nostre dir recull d’alguna manera el nostre sentir, pensar i desitjar, i a l’inrevés, el nostre sentir, desitjar i pensar més profund alimenta un determinat dir. La relació, usant una paraula gairebé en desús, és dialèctica.

En síntesi: el nostre dir no s’ha de basar en aquests esquemes nacional-separatistes ni hem de permetre que se’ns desqualifiqui encara que sigui sense pretendre… o pretenent-ho.

Alguns i algunes dels nostres conciutadans, dels nostres amics/es i companys/es han nascut en pobles i ciutats d’altres llocs d’Espanya, no a la resta de l’Estat. Passa alguna cosa? Algun problema?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides