Catalunya, dividida

És el nostre estigma, que arrosseguem des de fa segles. La societat catalana té una tendència congènita a dividir-se i a enfrontar-se, cosa que ens perjudica a tots. Val a dir que el rei Jaume I, el nostre heroi per antonomàsia, va cometre el greu error de repartir els seus extensos dominis, els heretats i els conquerits als musulmans, entre els seus dos fills, Pere i Jaume, que després de la seva mort es van dedicar a barallar-se. En el moment de màxima esplendor de la Corona d’Aragó ja es va covar la seva ulterior desintegració.

L’aventura processista, avui liquidada, ha provocat una profunda divisió de la societat catalana entre independentistes i no independentistes. De la mateixa manera que, abans, teníem la confrontació entre pujolistes i maragallistes. O la dramàtica baralla entre comunistes, poumistes i anarquistes que va precipitar la derrota a la Guerra Civil. Si anem més enrere, trobem les guerres entre carlistes i liberals. O entre borbònics i austriacistes; nyerros contra cadells; urgellistes contra ferrandistes; remences contra senyors feudals…

Aquesta síndrome que ens porta a la divisió i a l’enfrontament permanents és una de les causes profundes del nostre fracàs històric i, en tot cas, provoca un estrès i un desgast que ens fa perdre el temps i les oportunitats. De ser la primera potència de la Mediterrània a l’Edat Mitjana, l’antiga Corona d’Aragó ha acabat repartida entre tres estats (Espanya, França i Itàlia) i els territoris, abans units, han quedat esquarterats en quatre comunitats autònomes espanyoles (Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana i les Balears) i un departament francès (Pirineus Orientals).

No és qüestió de plorar ni d’intentar recuperar un passat que mai no tornarà, per molt que ens hi escarrassem i fem volar coloms. Es tracta d’aprendre la lliçó i d’aplicar-la amb coherència i convicció en el nostre dia a dia. Catalunya només ha avançat i prosperat quan hem anat units. Però units de debò. Amb l’Assemblea de Catalunya i els seus tres punts programàtics per sortir de la dictadura franquista: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Amb el govern d’unitat de les forces democràtiques del president Josep Tarradellas, que va fer possible l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1979. Amb l’organització dels Jocs Olímpics, malgrat la dissimulada hostilitat de l’aleshores president Jordi Pujol.

Des del 1992, Catalunya ha viscut una batalla campal permanent que ens ha deixat extenuats i que ha provocat una lenta, però perceptible decadència en tots els ordres (econòmic, empresarial, cultural, social…). Situats en l’any 2021, a Catalunya tenim el govern més independentista de tota la història, però que, a la pràctica, no serveix per res, ja que obvia el fet que les últimes eleccions les va guanyar el PSC. Amb aquest falsejament de la voluntat democràtica no anirem gaire lluny.

El nou exemple de la nostra fatalitat com a poble el tenim amb el projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat que promou l’empresa Aena. Conceptualment, és un colossal disbarat ecològic que aquesta infraestructura estigui assentada sobre el delta del riu Llobregat. Fa dècades que s’hauria d’haver pres la decisió de trobar una nova ubicació per a la principal infraestructura aeroportuària del país sense els problemes irresolubles d’encaix que planteja el Prat.

Però, com en tantes altres qüestions, va mancar visió i valentia per crear un nou aeroport, prop de Barcelona i, a la vegada, fora del delta del Llobregat. Tenim el que tenim i hem de ser realistes: no té cap sentit impedir la perllongació de la tercera pista en nom de la preservació de l’hàbitat de la Ricarda, que ja pateix la degradació irreversible d’estar a tocar de l’aeroport i que mai aconseguirà alliberar-se de la contaminació sonora dels avions. Els ocells no són ni seran mai feliços en aquest indret tan desgraciat. Tampoc els humans podrem gaudir-ne com a espai d’esbarjo, tenint infinitat d’alternatives al nostre abast molt més amables i plaents.

En comptes d’anar per feina, ha tornat a aparèixer el vell esperit caïnita dels nyerros i els cadells D’un cantó, hi ha les més de 200 entitats empresarials d’arreu de Catalunya que fan costat al projecte d’Aena, per tal que l’aeroport es pugui convertir -diuen i creuen- en un veritable hub de connexions intercontinentals. De l’altre, les més de 300 entitats ecologistes, veïnals, pageses i socials que consideren que aquesta proposta d’Aena és un disbarat mediambiental, ja que envaeix i destrueix una zona inclosa en la Xarxa Natura 2000.

Aena té pressa. A finals del mes de setembre pròxim, el Govern espanyol té previst aprovar el Document de Regulació Aeroportuària (DORA), que té una vigència quinquennal. O les administracions catalanes -específicament, la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i els ajuntaments de la zona del delta del Llobregat- donen el seu consentiment perquè el projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat tiri endavant o aquesta proposta quedarà en un calaix fins d’aquí a 5 anys, com a mínim.

L’aprovació del DORA no vol dir que les obres comencin tot seguit. Aena calcula que trigarà quatre o cinc anys a complir tots els tràmits i permisos que requereix el projecte i que l’ampliació dels 500 metres de la tercera pista pot ser realitat cap a l’any 2030.

D’entrada, haurà de superar l’escull de la Comissió Europea. La zona de l’estany de la Ricarda-Ca l’Arana, que quedarà anorreada per les obres, gaudeix d’una restrictiva protecció ambiental. Aena proposa compensar les 28 hectàrees de Xarxa Natura 2000 que pretén carregar-se amb la compra i renaturalització de 280 hectàrees al delta del Llobregat.

No és només la divisió entre les 200 entitats empresarials partidàries de l’ampliació de l’aeroport i les 300 entitats ecologistes, veïnals, pageses i socials que hi estan en contra. El cisma també es fa evident en l’arc polític i municipal.

En l’últim ple del Parlament es va constatar que els dos socis de govern no tenen el mateix parer sobre el projecte d’Aena. Junts per Catalunya (JxCat) s’alinea amb PSC, Vox, Ciutadans i PP en la defensa de l’ampliació de l’aeroport. En canvi, ERC s’hi va abstenir i manté una posició molt en sintonia amb En Comú Podem i la CUP, que s’hi oposen frontalment.

Tots els representants municipals de l’Ajuntament del Prat (En Comú, PSC, ERC, Cs i Podemos) rebutgen l’ampliació. En canvi, l’exalcaldessa de Gavà i flamant ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, hi dona suport, amb condicions.

El tema també s’ha debatut a l’Ajuntament de Barcelona, en el sí de la comissió d’Ecologia i Urbanisme. Aquí, els socis del govern municipal (Comuns i PSC) també han mostrat les seves discrepàncies. El grup d’Ada Colau s’ha alineat amb ERC per votar en contra de l’ampliació, mentre que PSC hi ha donat suport, juntament amb els representants de BCN Canvi, PP i Ciutadans i amb l’abstenció de JxCat.

La coherència de la nostra classe política –que, això sí, s’ha autoassignat uns sous estratosfèrics- torna a brillar per la seva absència, davant l’estupefacció de la societat catalana. En un tema cabdal com és el de l’ampliació de l’aeroport del Prat, els dos socis de govern de la Generalitat estan enfrontats i els dos socis de govern de la Casa Gran, també. La situació, un cop més, esdevé kafkiana.

Per què no donar, d’entrada, el vot de confiança que demana Aena per tal que pugui planificar i presentar el seu projecte? Per què no esperem a veure com es concreta l’aportació d’aquestes 280 hectàrees del delta del Llobregat que ha promès que compensaran la pèrdua de l’estany de la Ricarda? Per què no aparquem els enfrontaments fins que es pronunciï la Comissió Europea? Els catalans hem d’estar sempre barallats i enfadats, entre nosaltres i amb tothom? No podríem canviar el xip?