1.349 dies després dels 56 segons d’efímera independència, els líders del procés, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, es van tornar a veure les cares. Després de l’indult concedit pel govern de Pedro Sánchez, Junqueras, acompanyat per la resta de republicans indultats, va visitar el palauet de Puigdemont a Waterloo. Segons les fonts, la trobada va ser “agradable”. Per evitar brega, diuen que van esquivar els temes espinosos. Com en una conversa d’ascensor: Per ser Bèlgica, fa prou bon temps, no…? S’assenyala com a desaire que l’expresident no sortís a rebre els seus convidats a les escalinates de la finca. Hagués estat bé, això no obstant, tampoc ho va fer amb els indultats de Junts escassos dies abans. El suposat honor només el va rebre el president Pere Aragonès. Puigdemont va compensar-ho cuinant les postres -és de família pastissera. Deia el cèlebre xef Alain Ducasse que “la cuina és una història d’amor…”. El secret millor guardat, què havia cuinat l’expresident, el va revelar l’exconsellera Dolors Bassa després a TV3: Gofres. Un plat típic de Brussel·les. Als de Junts els va tocar la guitarra. Aquest cop, tot i la presència del raper Valtònyc, que no es perd un àpat, no consta que hi hagués sobretaula musical. Sí que Puigdemont va parlar del vinil que li va dedicar la cantant i activista novaiorquesa Joan Baez. La Carme Forcadell va recordar que la Baez va visitar-la a la presó. Resumint, van fer com aquells alts mandataris que queden per parlar de tot, menys d’allò més important.
Però, postres i música al marge, una de les imatges més esperades, la de l’abraçada entre els líders, no s’ha vist. Deia Junqueras després, en l’única trobada amb la premsa que hi va haver, que es van abraçar “tres vegades” (abans que cantés el gall?), però no hi ha testimoni gràfic de cap de les tres encaixades, o no consta. Una llàstima, l’haguérem pogut afegir a la col·lecció d’abraçades històriques: David Fernàndez amb Artur Mas, Jordi Cuixart amb Miquel Iceta… Almenys a Toni Comín se li van humitejar els d’ulls, emocionat, diuen.
Però no tot és de color de rosa. És públic i notori que Puigdemont i Junqueras tenen una relació tibant, per dir-ho fi. Abans del retrobament i les presumptes tres abraçades, cap dels dos ha tingut manies a l’hora d’airejar les diferències. Junqueras declarant a Le Figaro que s’havia quedat a Catalunya per sentit de responsabilitat cívica i ètica. I Puigdemont, quan en el llibre “M’explico” diu que “no vull anar amb un vicepresident deslleial a una etapa tan dura”. Diuen, també, que al llarg del captiveri de Junqueras i l’expatriació de Puigdemont es van escriure cartes, que un intermediari els traslladava i que algunes es van ‘extraviar’ per evitar un enfrontament encara més dur que dificultés el futur desgel. La veritat és que si ERC i Junts pretenen seguir col·laborant com fins ara, s’hauran de desprendre del llast que actualment els suposa uns líders amortitzats, que cada dia s’adiuen més al perfil del gerro xinès que va citar en el seu dia Felipe González. Amb gofres o sense.
