El Madrid de María Hernández

Una de les primeres qüestions en què em vaig fixar en saber que María Hernández havia estat assassinada a la regió del Tigray, a Etiòpia, era que havia nascut a Madrid. Va ser, doncs, d’aquelles persones que cal posar a la part positiva de la balança dels madrilenys. A cada ciutat, a cada població, hi ha gent per tot. Bona i dolenta, egoista i solidària, dialogant i fanàtica, comprensiva i autoritària.

Aquests dies també estem veient per televisió reportatges que revisen els trenta anys que han passat de l’inici de la guerra dels Balcans. Han tornat a desfilar per davant els nostres nassos assassins i víctimes, patriotes intransigents i gent que convivia aliena a les tensions instigades per persones que emparaven en el patriotisme la seva ximpleria, gent solidària de dins i fora de la regió i criminals de guerra i de pau.

Al món hi ha de tot. I millor ens aniria a tots i totes si les María Hernández fossin majoria. S’havia incorporat a Metges sense Fronteres (MSF) el 2015. El seu primer destí amb aquesta associació va ser la República Centreafricana. Després va participar en missions a Iemen, Mèxic i Nigèria. Ara coordinava les acvititats d’emergència de MSF al Tigray, una regió etíop immersa en una guerra civil des de fa set mesos. Els combats van començar en esclatar els combats entre l’exèrcit nacional i el Front d’Allberament del Poble de Tigray (TPLF) que governa aquesta regió autònoma. El conflicte afecta més de dos milions de persones segons l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR).

El govern d’Etiòpia acusa el TPLF de l’assassinat de María Hernández i els dos etíops que l’acompanyaven al vehicle prop del qual van trobar els seus cossos sense vida: Yohannes Halefom Reda, que treballava com assistent de coordinació de MSF des de fel febrer, i Tedros Gebremariam Gebremichael, xofer de l’ONG contractat feia unes setmanes. Tots dos tenien 31 anys.

Com és habitual, oblidarem aviat Hernández, Halefom i Gebremariam. D’altres persones ocuparan els seus llocs a la vida quotidiana de MSF. Els retrem homenatge, els plorarem i admirarem per haver entregat la seva vida a la causa noble d’ajudar els més vulnerables necessitats d’ajuda humanitària.

Retinguem, però, que de bona gent n’hi ha a tot arreu. I que si val la pena tirar endavant i estimar i ajudar els altres, siguin de la ciutat o el país que siguin, és gràcies l’exemple que ens han deixat al seu pas per la vida persones com Martínez, Halefom i Gebremariam, una vida tristament curta en el seu cas però que cal acomiadar amb aplaudiments i llàgrimes d’agraïment i pena.