El progrés consisteix a, un cop has aconseguit un objectiu, seguir avançant. Quan s’ha abolit la pena de mort, s’ha legalitzat el divorci o el dret de les parelles del mateix sexe a adoptar fills s’ha de mirar endavant, anar a la recerca de la concreció dels drets del que recull teòricament la Declaració Universal de Nacions Unides. Tornar a discutir allò que ja s’ha assolit és un error, és estancar-se o, fins i tot, córrer el risc de fer marxa enrere.
Per això, era molt trist que el programa FAQS de TV3 es dediqués a recuperar mòmies del passat i convidar representants del pensament més retrògrad. Donar veu a l’extrema dreta per potenciar en els espectadors la idea que Espanya és Vox té el seu sentit propagandístic però alimentar el monstre comporta les seves conseqüències. Vox té 52 diputats a Madrid. És espantós. Però també en té 11 al Parlament de Catalunya i a les darreres eleccions va obtenir més vots que la Cup o els Comuns.
Davant la realitat ens podem plantejar dues preguntes: perquè té tant suport una formació com Vox i què cal fer davant la seva existència?
217.000 catalans van votar aquest partit d’extrema dreta. Se suposa que ho van fer per una barreja d’oposició a l’independentisme i a la immigració, els eixos fonamentals de la campanya de Vox. La resposta no pot ser, clar, que els independentistes renunciïn a la seva aspiració i tancar les portes a la gent que ve de fora. Què cal fer o què es pot fer, doncs?
Forçar el reglament del Parlament per impedir que Vox obtingui un lloc a la Mesa o el senador que li pertocaria no sembla que sigui la forma més democràtica d’actuar. Del que es tractaria és de fer-ho de manera que a les properes eleccions l’extrema dreta no tingui els vots que li atorguen aquests càrrecs. Insisteixo: i com aconseguir-ho?
Vox no perdrà votants perquè se’ls boicotegin els actes o se’ls rebi a cops de puny com proposava Jair Domínguez, un dels humoristes en nòmina, amb programa a TV3 i Catalunya Ràdio. El mur contra l’extrema dreta s’ha de construir des de l’educació i la informació crítica i veraç. A més, sóc partidari de no debatre amb ells les qüestions que ja són patrimoni de la nostra democràcia i d’una societat que volem més justa, igualitària i fraternal.
Si a les campanyes electorals toca seure al seu costat perquè tenen una representació política que els ho permet no hi ha altra sortida que fer-ho. Però el debat democràtic té uns límits que si es superen fan que perdi el seu sentit. Pablo Iglesias va fer bé en marxar del debat de la Ser. Els altres polítics que es van negar a seguir polemitzant amb Rocío Monasterio, també. La raó i la bona voluntat progressista entenen més de diàleg constructiu i respectuós que de crits, insults, amenaces i cops de puny.
I la raó, més aviat o més tard, sempre acaba imposant-se. Diuen i hi confio.
