Catalunya és una mamella

La Mesa del Parlament, dominada aclaparadorament per les forces independentistes, ha aprovat la delegació de vot del diputat Lluís Puig, expatriat a Bèlgica des de fa més de tres anys. El reglament no  contempla aquesta casuística, que queda restringida a casos excepcionals, com pot ser una malaltia  greu, la maternitat o paternitat, una llarga incapacitat…

El PSC ha exigit que, prèviament a adoptar aquesta decisió, la Mesa hauria d’haver demanat un informe als serveis jurídics de la Cambra. Per la seva banda, Ciutadans, Vox i PP han anunciat que portaran la delegació de vot de Lluís Puig a la consideració del Tribunal Constitucional.

En tot cas, crida l’atenció que en la votació d’aquesta mesura s’hagi abstingut el diputat Jaume Alonso-Cuevillas (JxCat), secretari segon de la Mesa. Amb la pitarresca excusa que  ell és l’advocat personal de Lluís Puig i que això podria ser motiu d’impugnació, s’ha escaquejat a l’hora d’emetre el seu vot a favor.

Jaume Alonso-Cuevillas és el  paradigma de l’independentista oportunista. Va veure que pujant al carro del processisme podria guanyar-se d’allò més bé les garrofes i, renegant de conviccions passades, s’ha convertit en un dels més fervents seguidors de Carles Puigdemont.  Només cal consultar les seves declaracions de béns al Congrés dels Diputats o al Parlament per constatar que ha fet un molt bon negoci amb la seva conversió ideològica.

Però la fe independentista té un límit: si hi ha perill que li pugui tocar la seva butxaca, toca retirada, com ha fet amb la seva covarda abstenció en la votació sobre Lluís Puig. El seu càrrec de secretari de la Mesa li reporta cada mes una bona picossada de més de 7.000 euros i amb el pa dels seus fills (i amb el iot que té al port de l’Estartit) no s’hi juga!

Com que me’ls conec des de fa dècades, puc afirmar que els diners i els càrrecs que obtinguin de les negociacions amb ERC seran determinants, més que no la ideologia o el programa, en la decisió que acabi adoptant Junts x Catalunya (JxCat) amb la investidura de Pere Aragonès com a pròxim president de la Generalitat.

I és que els hereus  de l’antiga Convergència tenen una obsessió pel poder, entès com una ocupació dels organigrames de decisió i, en conseqüència, l’exclusió i, si pot ser, l’extinció, per ofec, dels adversaris polítics. Manar per manar, com resen els vells cànons caciquils i conservadors de Jordi Pujol, encara que JxCat vulgui fer creure que no hi té res a veure.

Per això, la lluita amb ERC és i serà tan ferotge. Es disputen, carrer a carrer, poble a poble, comarca a comarca, el control del territori. Els pujolistes de tota la vida, ara transmutats en puigdemontistes, contra els qui els hi volen arrabassar l’hegemonia. Per mantenir els privilegis es faran, si cal, independentistes arrauxats o, fins i tot, es declararan  d’esquerres, com ha dit, amb més cara que esquena, la presidenta del Parlament, Laura Borràs.

Per ells, la política  no és servei, la política és poder. Per ells, Catalunya no és una societat viva, Catalunya és una propietat. Per ells, Catalunya no és un país que cal cuidar, Catalunya és una mamella que cal esprémer en exclusiva fins a  l’extenuació. Ells tenen dret a tots els privilegis, els altres som la classe subalterna.

La veritable revolució no la farem a Catalunya fins que l’antiga Convergència -ara denominada  JxCat- i les seves xarxes d’influència quedin apartades durant una llarga temporada del poder: de la Generalitat, però també de les diputacions i del màxim nombre de consells comarcals i d’ajuntaments.

Aquest va ser el gran error dels tripartits presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. Van desallotjar CDC del poder polític, però van mantenir -i, fins i tot, van engreixar- les seves trames econòmiques. Per això, es va poder activar, des del primer dia, la conspiració per  desestabilitzar i acabar amb els governs de l’esquerra plural, com així va acabar passant.

Malauradament, tant PSC com ERC, condemnats a entendre’s,  cauen sempre en el mateix parany. Els primers, pactant i compartint amb JxCat la Diputació de Barcelona. Els segons, pactant i compartint amb els hereus del pujolisme el Govern de la Generalitat des de fa, com a mínim, cinc anys. Quan aprendran la lliçó?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides