Tuits en pantalla: intrusisme comunicatiu

Hem llegit recentment (EL TRIANGLE, 24 de febrer), la demanda feta a TV3 sobre si aquesta compleix o no el protocol de filtratge dels missatges dels espectadors que surten a la pantalla, particularment al programa Més 324. Tot i estar d’acord amb la necessària vigilància de la qualitat moral d’aquests continguts, la meva reflexió vol qüestionar la pertinença d’aquesta pràctica en la formalització visual de certs programes.

La proporció panoràmica de la pantalla televisiva (16:9) ha donat peu a una compartimentació de l’enquadrament: imatges compartides d’una persona que parla, al costat d’imatges referents al seu discurs, i, a més a més, el nom del qui parla, el logo del programa, la ‘mosca’ de la cadena… i molt sovint una cinta amb notícies del moment, o els criticats missatges dels espectadors. De vegades són tres i quatre imatges, en un autèntic mosaic.

Què provoca aquesta retòrica audiovisual? Augmenta l’atenció, fa atractiva la pantalla. Però aquest excés d’estímuls visuals i textuals acaba provocant una saturació que força la nostra atenció cap als aspectes més cridaners, tot dificultant una comprensió global del que s’està comunicant. Resultat: excitació, saturació, banalitat i oblit. Així podem fer programes molt agosarats sobre les clavegueres de l’Estat, sobre corrupcions terribles, sobre abusos de tota mena… que mai deixaran un substrat comprensiu de raons i reflexions, sinó una bona marejada emocional, susceptible de ser reconeguda en el menfotisme o en el nihilisme. Evidentment que aquest menfotisme o el nihilisme són bases emocionals que predisposen al consumisme: apareixen aleshores els anuncis que no fan servir multipantalla, sinó imatges clares i contundents del producte i dels seus beneficis. Un exemple extrem: les turbes que es manifesten, clarament nihilistes i que protesten per tot, no perden l’oportunitat d’anar de compres de roba de marca, tot rebentant els establiments.

Anem a l’aspecte textual, i en particular als esmentats missatges dels espectadors en directe en un programa d’entrevistes/tertúlia. Des de H. M. Enzesberger aquest era un tema crític: la retroalimentació (feed-back en diuen), la capacitat dels mitjans de comunicació de masses de tenir en compte l’audiència de manera activa.

Als anys 80 i 90, amb la normalitat del telèfon, era un espai típic la connexió amb un redactor que resumia aquest retorn, aquelles trucades, en un programa d’opinió. Als 2000, amb els mails, una cosa similar, que després va ser millorada amb els SMS . Però en tots aquests casos, no només hi havia un filtre per part de la redacció del programa, sinó que el debat s’aturava i es donava pas a aquests comentaris.

Ara, i particularment amb els tuits, s’ha optat per incloure’ls a la part baixa de la pantalla en forma de cinta sense fi i en calent. No entrarem en el debat del seu filtratge (interessat o no, correcte moralment i/o políticament), sinó en la duplicitat de missatges: una persona està opinant i per sota del seu rostre surt una frase contrària, desqualificadora o directament insultant. I tot això sense que la persona en concret en sigui conscient, ni pugui reaccionar, amb la consegüent indefensió i banalització.

Per cert, al programa FAQS ja es permeten posar en un faldó (terme tècnic per referir-se als rètols incrustats en pantalla que normalment identifiquen la persona que parla), no només la informació, sinó acudits: “A aquest li agraden els croissants”.

No només cal aclarir les normes de selecció dels missatges dels espectadors per ajustar-se als valors que les televisions (i en particular una televisió pública com TV3) han de defensar, sinó que no és ètic per a les persones que estan intervenint en els platós tenir com a contrapunt un missatge al faldó sense que en puguin tenir consciència. Altera la seva comunicació, la contamina (de vegades de manera capciosa) i banalitza la seva intervenció (recorda aquelles bromes adolescents de posar darrere del cap del company la mà amb un gest ofensiu mentre feien una foto).

Seria molt demanar abandonar totalment aquesta pràctica i cercar altres mitjans d’interacció dels espectadors, amb autèntica voluntat d’intercanvi d’idees i de debat propositiu?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Tuits en pantalla: intrusisme comunicatiu”

  1. Completament d’acord. A més, banalitzen el contingut de l’entrevista. Es un nou reclam del culte a la pretesa transparència informativa, on la inmediatesa reactiva, es fa sinònim de millor servei a la “democràcia interactiva”. Mediocritat frívola i tramposa. Em sap greu perquè es tracta de la nostre TV3, una molt bona cadena, fonamental per a la nació i el seu enriquiment al servei de tothom i sempre.

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides