Les eleccions del 14 de febrer i les darreres dades sobre conviccions identitàries recollides al Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) demostren que és incorrecta la percepció que la independència de Catalunya arribarà més d’hora o més tard perquè els joves que es van incorporant al cens electoral en són més partidaris que els seus pares i avis. El politòleg Oriol Bartomeus i el periodista de La Vanguardia Carles Castro coincideixen en la tesi que l’independentisme ha atret els darrers temps més vells que joves en estudiar els resultats de les eleccions al Parlament i les enquestes del CEO. Alguns analistes independentistes van arribar a afirmar, temps enrere, que la independència cauria com una fruita madura quan mori la gent gran procedent de la immigració espanyola que viu a Catalunya, que és molt majoritàriament contrària al trencament amb Espanya. La realitat actual, però, els desmenteix: L’independentisme ha envellit.
Carles Castro, al seu article Catalunya, on vas? analitza l’evolució del suport a l’independentisme entre els anys 2011 i 2021, a partir de les dades del CEO. I conclou que “fins el 2017, els nous electors (joves d’entre 18 i 24 anys) lideraven el suport a la independència en les enquestes. I expressaven també percentatges més alts d’identitat només catalana. Però aquesta deriva es trenca a partir de al 2019. Els nous grups que ingressen en el cens exhibeixen menors taxes de suport a la secessió i una identitat més plural que la resta de la població. La combinació d’algun grau de catalanitat i espanyolitat arriba entre els joves al 77%, deu punts més que el 2015”. L’any 2013, un 56,3% dels joves entre 18 i 24 anys donaven suport a una Catalunya independent. Ara aquesta xifra ha baixat quasi vint punts, fins el 39,1%. El suport dels joves a la independència ha estat superat pel que hi donen els adults de 50 a 64 anys (un 41%) i les persones de més de 64 anys (un 44,8%).
El politòleg Oriol Bartomeus, autor del llibre El terratrèmol silenciós, on analitza els efectes del relleu generacional en la transformació del comportament electoral a Catalunya, va escriure, l’11 de març, al seu blog: “Des dels seus inicis, el procés independentista es creu protagonitzat per les generacions més joves. D’aquí també l’afirmació que s’ha fet que la independència arribarà sí o sí perquè va a cavall del relleu generacional. Però això últim no és del tot cert, ja que el moviment independentista no té una arrel generacional, sinó d’origen familiar i llengua. La divisòria del país no s’estableix entre vells i joves sinó en la cicatriu clàssica entre catalans amb orígens forans i catalans amb orígens nostrats, que té una derivada evident en la llengua materna d’uns i altres (per cert, molt més complexa del que ens faria pensar el maniqueisme tuitaire)”.
A Twitter, precisament, és on es nota més la presència d’independentistes d’edat avançada defensant les tesis més intransigents. No hi ha dades que ho corroborin però el gran nombre de faltes d’ortografia catalana en els tuits més hiperventilats fan pensar que els escriuen persones que no han passat per l’escola en els darrers quaranta anys. Els joves saben escriure català. Els independentistes i els que no ho són.
Bartomeus afirma que s’ha produït una radicalització dels més grans, que es consideren ara més d’esquerres i més independentistes que anys enrere. Aquesta radicalització, segons el politòleg, “contrasta vivament amb un desplaçament molt més moderat per part de la generació més jove (nascuts després del 1975) dels nascuts a Catalunya de pares que també hi ha nascut, que fa deu anys eren els que se situaven a l’esquerra de tots els electors amb ascendents catalans i ara s’han vist atrapats pels seus avis radicalitzats”. I acaba concloent que “l’autèntica force de frappe que manté la flama del procés no són tant els joves que incendien contenidors, com els vells que ho aproven”.
La hipòtesi de Carles Castro és que “el major suport a la secessió es concentraria avui a les franges d’edat intermèdia o, fins i tot, superiors als 60 anys”. I preveu que la velocitat d’expansió de l’independentisme es reduirà “fins a propiciar una certa contracció de la massa crítica de suport a la secessió”. El temps i la mort dels més grans no juga necessàriament ja a favor dels partidaris de la independència de Catalunya.
