«La funció social del català queda soscavada quan es posa al servei d’una causa»

Experiodista, especialitzat en economia i política. Actualment és empresari de comunicació i màrqueting. Forma part de Federalistes d’Esquerres. És pare de dos nens, als quals dedica el màxim temps possible de la seva vida.

Com llueix el paisatge dels mitjans de comunicació en la Catalunya dels nostres dies?

Una part molt definida d’aquest paisatge són els grans conglomerats espanyols de comunicació, entre els quals destaquen les televisions, que tenen el seu pes i el seu paper a Catalunya. Davant d’aquests, s’ha creat un sistema alternatiu, plenament subvencionat. Així, el sistema audiovisual català depèn de decisions polítiques, per via de les subvencions i les llicències. Tant és així que, per exemple, quan es va llançar el canal digital terrestre, les empreses purament privades que van obtenir llicències van acabar desertant. Només es va mantenir aquella que va intentar crear Canal Català. A la ràdio el panorama és similar, i fins i tot s’està intentant fer una xarxa de ràdios locals (el que es va intentar en televisió), com ha publicat recentment El TRIANGLE. A la premsa podria considerar-se que hi ha un espai més gran, diguem, de llibertat, perquè existeixen grans grups, com Godó i Prensa Ibérica, encara que, és clar, reben subvencions. També existeix un gran conglomerat de mitjans petits subvencionats, inclosos els digitals.

Aquesta macrocefàlia de TV3 en quines magnituds es concreta?

En un pressupost elevadíssim que, durant un temps, es podia suportar, en part,pels ingressos publicitaris, procedents sobretot de l’esport. Però quan TV3 va deixar de competir amb les grans cadenes privades, el finançament es va desquadrar. Ara resulta obvi que TV3 resulta un excés en totes les seves coordenades. No hi ha cap televisió d’àmbit autonòmic que tingui les dimensiones de TV3, que no es justifica per la seva funció social, fins i tot considerant la seva vocació hegemònica. Es pot ser hegemònic, però sense, per exemple, tenir la quantitat de producció externa que es té; la quantitat de gent funcionaritzada, que no està treballant; la manca d’ingressos propis…

Tot això, al servei d’una causa…

Això és el pitjor, perquè, a més, s’ha accentuat. La funció social de difusió del català queda soscavada quan es posa al servei d’una causa, d’una marca política concreta. Això, des del primer minut, deslegitima qualsevol funció, fins i tot dins del mateix catalanisme, perquè impedeix qualsevol pluralitat. Cosa que, si es fes des de l’àmbit privat, potser es podria entendre, però de cap manera des del públic.

Potser una de les qüestions que criden més l’atenció de TV3 és la seva obstinació sistemàtica a desconnectar amb Espanya, de manera gairebé absoluta: notícies, esports, humor, entreteniment…

La primera vegada que vaig sentir l’expressió llatina “delenda Hispania est” va ser a Carles Puigdemont, quan era alcalde de Girona. Al principi, no el vaig entendre, però ara sí. TV3 és la primera eina per esborrar Espanya de l’imaginari català. Quan a Pepe Rubianes li van preguntar a TV3 per la unitat d’Espanya va contestar, en castellà, que a ell la unitat d’Espanya l’hi suava per davant i per darrere. Ningú va pensar en aquell moment que podia ser independentista. Llavors, fa 15 anys, el marc mental era un altre. Ara, per contra, ningú posaria en dubte que Pepe Rubianes ho fos. Aquest exercici d’esborrat Espanya de la programació de TV3 comença pel mateix castellà. S’associa el fet de ser català a expressar-se en català, una cosa molt poc democràtica en la mesura en què una gran part de catalans es comuniquen en castellà, i fatal a la llarga per al mateix català. O sigui, no només destrueix els ponts amb Espanya, sinó dins de la mateixa Catalunya. Es vol una societat en blanc i negre, construïda de tòpics.

Tot això no expressa una aguda tendència a bunqueritzar-se, a coure’s en la pròpia salsa?

Totalment. Si s’observa el fenomen global, en el conjunt espai-temps, es pot comprovar que el centre de gravetat tendeix a desplaçar-se cap al Pacífic. En conseqüència, Europa és més perifèria, i com a tal no és estrany que hi apareguin moviments reaccionaris, de bunquerització: estem perdent el que érem… La gent ho interpreta a nivell local, quan en realitat estem davant d’un fenomen universal. Al final, el nacionalisme també és una cosa defensiva, com tan clar s’ha posat de manifest amb el trumpisme. A Catalunya estan passant coses que també passen a altres llocs del món. Amb estil propi, si es vol. Reconstruint un imaginari que gairebé no respon a cap veritat. Com, per exemple, fent veure una Catalunya antitaurina, davant d’una Espanya que ho és, quan Barcelona era l’única ciutat que tenia tres places de toros. Sense entrar en la castissa tradició dels “bous al carrer”, que són intocables.

Tenint en compte que l’aspecte crematístic és potser el fet diferencial més destacat del nacionalisme català, el territori dels mitjans de comunicació públics no resulta especialment abonat per treure’n profit?

Això forma part del problema, fins al punt que apuntala la idea que TV3 no es pot tancar. Hi ha massa gent que depèn d’ella. Cal estimular la producció externa, es diu, per fomentar la producció, però resulta que s’acaba treballant només per a TV3. És com això dels falsos autònoms. Les productores s’acomoden. Hi ha una situació de xiringuito, enquistada. És una cosa que també passa als mitjans de premsa. La cosa sempre es reparteix entre els mateixos, i el procés no és gens net. Els que suquen disposen d’afinitats per saltar-se els concursos. De vegades, amb una simple trucada de telèfon, com s’ha vist.

A més de la via de suport al català, que és la més fàcil de justificar, abunden altres mecanismes de subvenció, de vegades fins i tot estrafolaris…

Aquí hi ha moltes trampes. Per exemple, els mitjans catalans utilitzen el que denominen “subscripció”, que consisteix a difondre gratuïtament exemplars per aquí i per allà: hotels, autobusos, facultats… O sigui, inflar la difusió i així augmentar l’ingrés subvencionat. El cas d’El Punt ha estat, en aquest sentit, especialment significatiu. Fins i tot en les subscripcions individualitzades, és habitual mantenir-les durant un llarg període després que el subscriptor s’hagi donat de baixa. En el món digital, es poden objectivar més els números, perquè resulta més fàcil mesurar les audiències. Però tampoc funciona. Es compten capçaleres conjuntes que, en realitat, no ho estan. O, a l’inrevés, capçaleres que no tenen continguts diferenciats, però sumen… Tripijocs per fer créixer els propis. Hi ha hagut casos en què un mitjà anunciava el llançament de la seva edició digital, amb un cost de cinc milions d’euros de subvenció. Aleshores surt un altre i diu el mateix. Quina audiència tens? Una tercera part de l’altre… Bé, doncs tu 200.000 euros. Per què? Es llancen mitjans digitals, amb subvencions, a més de pel català i per difusió, per creació d’ocupació, etc., etc. Així es creen conglomerats, des d’El Nacional fins a tot l’entramat de SOM.

Es pot dir alguna cosa del pervers maridatge entre els mitjans de comunicació, diguem-ne, tradicionals i les denominades xarxes digitals?

Encara que ja hi portem temps, encara s’està molt al principi de tot això. Hi ha gent que s’avança, és clar, coneix els secrets i se’n beneficia. Per desgràcia nostra, tenim un avançat en tot això, que és ni més ni menys que Carles Puigdemont. Algú, segons els entesos, molt capacitat per al maneig del tema xarxes, el món de la tecnologia… L’assumpte està que l’ús que en fa no és precisament en benefici del conjunt, sinó tot el contrari. Encara que la gent ho desconegui, ell ha intervingut en les últimes operacions de compravenda d’El Punt, en la fusió d’El Punt-Avui, en l’intent de Roures de comprar el Grup Zeta, la creació del Canal Català… De fet , és el fundador, la ment pensant, de l’Agència Catalana de Notícies. Hem de crear això perquè la visió que tingui la ciutadania no sigui la de l’agència espanyola EFE, sinó d’una agència catalana, va dir. I tot això també està passant a les xarxes. Està a Twitter des de finals del 2007.

Mitjans i xarxes units mai seran vençuts…, en la guerra del relat.

Sí, però les coses, com passa amb tot, s’aniran buidant. Aquí, no sé si per causa o efecte, el procés ha coincidit amb l’auge de les xarxes i, en aquest sentit, els mitjans han anat més enrere. Una cosa que potser també ha passat als Estats Units i a l’Anglaterra del Brexit. I hi haurà guerra per a molt temps. No crec en la màgia, tampoc per a les solucions.