Definitivament, tot l’aparell del sobiranisme polític ha tret l’artilleria i els tancs al carrer per a convertir a Joan Laporta en el nou president del FC Barcelona. La caiguda en picat de Víctor Font ha propiciat que també amb una claredat meridiana les eleccions tornin a convertir-se, com el 2010 i 2015, en una espècie de batalla de fons històrica entre laportisme ‘sí’ o laportisme ‘no’. En aquest cas, ajustant el duel final entre Joan Laporta i el candidat que, ara mateix, arriba en un estat d’efervescència i de crescuda com és Toni Freixa.
Una remuntada que, com l’equip de Koeman, pot ser històrica, tant com la caiguda en picat i definitiva de Víctor Font que, a més, s’ha emportat un altre disgust dels seus quan ha sabut que també Jordi Cruyff s’ha passat a les files de Laporta. I això sense que per ara Xavi Hernández s’hagi mogut d’aquest silenci àmpliament interpretable perquè ni confirma el seu vincle amb Font ni tampoc diu el contrari. El mateix Toni Freixa ha manifestat, contra la insistència de Font, que Xavi no desitja ser mànager, sinó entrenar, sense que tampoc Xavi l’hagi desmentit.
Font s’ha quedat només definitivament amb els seus seguidors lleials, mentre els que han canviat la primera decisió de votar-lo estan buscant una opció de vot entre els altres dos. La circumstància que Freixa s’hagi convertit en una amenaça era impensable per al seu equip de campanya i encara menys per a l’aparell polític sobiranista que, quan es tracta de controlar el Barça, es posa d’acord de seguida.
El cap de setmana passat es van adoptar mesures descaradament a favor de Laporta. Por un costat, el Govern va enviar als seus consellers i epidemiòlegs a cursar una ordre de prohibició explícita d’anar a votar aquest pròxim diumenge als socis del FC Barcelona fora de l’àmbit de les seves respectives comarques. Una ordre que pretén, com va propagar TV3 durant hores, acoquinar als socis de més edat del Barça perquè es quedin a casa seva i desisteixin de votar.
Bàsicament, per exemple, suposa que Víctor Font, resident a Granollers, no hauria d’anar al Camp Nou ni a votar aquest dia 7 de març. Una prohibició absurda i sense sentit, tenint en compte que la Generalitat, en l’esperit de la norma, li ha afinat a Laporta una interpretació extrema i rigorosa quan es tracta d’evitar activitats d’oci, gastronòmiques i un llarg etcètera de situacions que res tenen a veure amb exercir el dret a vot dels socis del FC Barcelona.
La decisió encara resisteix menys la comparació amb l’1 de novembre passat quan, davant el vot de censura contra Joan Maria Bartomeu, amb confinament municipal, la Generalitat va autoritzar la seva celebració i va deixar molt clar que, per descomptat, els socis del FC Barcelona no estaven subjectes a cap restricció per tractar-se d’un club privat. Els indicadors de la pandèmia eren el doble de risc i la mateixa Generalitat havia demanat al Govern central la declaració de l’estat d’alarma. No es pot ser més ridícul.
Per altra banda, pel que fa al Barçagate, des de l’eix Plaça de Sant Jaume-Waterloo, es va actuar per a accelerar l’aixecament del secret de sumari del cas, que la jutgessa havia anunciat per a l’11 de març, precisament amb la intenció de no interferir en les eleccions, com a resultat d’una compulsió dels Mossos.
La policia del Govern posada al servei de la victòria de Laporta es va emportar al calabós a Josep Maria Bartomeu només per a forçar la seva compareixença davant la jutgessa, una diligència per a la qual només calia una trucada telefònica. L’urgència només pretenia recordar el dolent que ha estat Bartomeu perquè el vot de càstig en contra seva era el que alimentava el plus de votants a favor de Laporta.
Però, compte amb les reaccions, perquè també milers de socis del Barça han percebut en aquestes actuacions la mà de la política i la seva voracitat per controlar el club, constatació que pot tenir un efecte contrari.
