La salut de les dones ha estat invisible per a la medicina ja que, com moltes altres ciències, ha tingut a l’home com a patró i model de la ciència. Els diagnòstics, les analítiques, els tractaments s’han estudiat en els homes, i les dones han estat excloses dels treballs de recerca. Per això no s’ha pogut construir encara una ciència mèdica que tingui en compte les diferències entre dones i homes des del punt de vista biològic, psicològic, social i mediambiental, i tampoc una ciència que relacioni la salut de les dones amb les condicions de vida i de treball.
Des de la Conferència de Beijing, el 1995, i la Conferència de Dones, Salut, i Treball, el 1996, a Barcelona, el dret a la salut de les dones ha estat reivindicat en diverses publicacions, i lentament han estat incorporades a les ciències de la salut. Per millorar l’atenció a la salut sexual i reproductiva, i per reivindicar el dret a una millor assistència sanitària que tingui en compte les diferències. I també per evitar que es medicalitzi la salut mental de les dones i no s’administrin psicofàrmacs, ansiolítics i antidepressius a la primera consulta. Però encara falta molta feina per evitar que es medicalitzin molts esdeveniments naturals de les vides de les dones, des de l’adolescència, amb les alteracions de la menstruació, a l’embaràs, el postpart o la menopausa.
La manca de ciència de la diferència, la doble i triple jornada laboral, la pobresa, la solitud i el medi ambient contaminat i empitjorat pel canvi climàtic, contribueixen a la desigualtat per entendre i tractar bé la salut de les dones. Però falta en primer lloc que en els estudis científics hi hagi sempre continguts dones i homes, en tota la seva diversitat d’ètnies i cultures, i que s’analitzin els seus problemes amb perspectiva de gènere. I la pandèmia de la covid-19 ens posa de manifest que en alguns aspectes hem retrocedit.
La majoria de treballs de recerca sobre la incidència i l’evolució de la malaltia, no diferencia per sexe. De 4.000 treballs analitzats, només el 4% detallen la diferència, i en aquests només es valora l’evolució biològica, sense tenir en compte les condicions de vida i treball. Com deia Anita Bhatia, subdirectora executiva d’ONU Dones, a l’octubre: “En 25 dies de pandèmia de coronavirus s’han retrocedit 25 anys en relació amb els drets a la salut de les dones”.
La pandèmia ha provocat molts conflictes i reducció dels programes que s’estaven desenvolupant arreu del món per millorar la salut de les dones. L’informe de la Unió Europea, que tracta de l’efecte de la pandèmia sobre la salut de les dones, ja assenyala que en tot el període s’ha pogut constatar a tots el països europeus un increment de les situacions de violència de gènere contra les dones i un retrocés en tots els programes d’educació que tenien per missió donar més recursos a la formació.
Els treballs de cura de la família han suposat una sobrecàrrega de feina durant el confinament, i per a moltes dones ha suposat compatibilitzar el teletreball amb totes les altres tasques de neteja, restauració i educació, amb una clara repercussió negativa sobre la seva salut mental, increment d’angoixa, i depressió i esgotament físic. La pandèmia ha incrementat la pobresa, i aquesta pobresa té rostre de dona.
També hem trobat a faltar que es coneguin les dades de morbiditat i mortalitat diferenciades per sexe a Europa i Espanya, i si en l’aplicació de les vacunes hi ha efectes secundaris diferents en homes i en dones. Si es comença a valorar que les conseqüències per a la salut de les persones que han patit la malaltia estan sent més prolongades entre les dones, amb seqüeles com fatiga, dolors musculars, dificultat en la mobilitat i problemes respiratoris.
La invisibilitat de les dones en les ciències de la salut ha d’estar també en les reivindicacions del 8 de març, per trobar estratègies per fer visibles les causes dels problemes de salut que afecten la majoria de les dones i trobar estratègies per enfrontar-les.
No hem de permetre que la manca de polítiques públiques o les lluites ideològiques al voltant de la llei trans introdueixin la perspectiva de gènere masclista i partidista, que només dividirà el moviment de les dones i contribuirà a afeblir les possibilitats de canvis.
