Quan arriben les eleccions, m’entren els dubtes. La saturació i el desori general em bloquegen i em deixo temptar per la poma blanca. Després, em menjo el cap elucubrant sobre a qui beneficia o perjudica la meva decisió i al final acabo votant un partit, el menys dolent, de manera resignada. Suposo que aquest any no serà diferent. És un flirteig ocurrent amb el vot en blanc davant el vertigen d’haver de triar entre el foc i les brases. En paral·lel, desempolso l’Assaig sobre la lucidesa del gran José Saramago. Una novel·la que explora els límits de la democràcia quan, en una ciutat no identificada, la majoria dels electors decideix votar en blanc. La repasso i fantasiejo sobre la lliçó que la ficció planteja.
Per més inri, he decidit votar per correu. No cal temptar la bèstia. Llavors, encara em grinyola més fer la parafernàlia del vot per correu i acabar votant en blanc. Molt soroll i poques nous, penso. Sigui com vulgui, mentre feia una mica de cua a Correus, no sé inferior o superior a la que hauria fet el pròxim 14 de febrer, repassava l’oferta i em reafirmava en les meves debilitats i inclinacions més blanquines.
Les enquestes, degudament cuinades, coincideixen en el triple empat entre Salvador Illa, Pere Aragonès i Laura Borràs. Després, la realitat posarà a cadascú al seu lloc. El vot en blanc no guanyarà, segur. La realitat s’aparta de la ficció saramagoniana. Però, qui despunta més que mai és l’abstenció, que ve a ser la versió heavy del vot en blanc. Si res ni ningú hi posa remei, l’abstenció guanyarà les eleccions. En gran part per por a contagiar-se del virus, però no només per això. Ens enganyaríem si penséssim que la gent es quedarà només a casa per pànic, que també. Respiro atipament, dificultat en la dissociació de l’oferta i temptació a ficar tot i tots al mateix sac. És una anàlisi simplista, ho sé, però provocador. Ja sé que no tots són iguals, però l’atracament és general. I l’abstenció menja de la por, però i també del desànim.
El procés ha acabat esgotant a propis i estranys. La independència, que tant desgast i sacrifici ha portat, va durar vuit segons, just el temps entre declarar-la i suspendre-la. Costarà esborrar les cares d’alegria i decepció en fracció de segons dels parroquians independentistes. Ara, els venedors de l’elixir de l’eterna independència reclamen que se’ls torni a fer confiança. Quants segons de més val ara el vot independentista? L’únic dels altres que no ven el paradís republicà i té opcions a comandar la nau, Salvador Illa, vol esborrar la dècada. Home, després del que ha plogut costarà eixugar els camps. La història s’ha de reconduir, sense necessitat d’oblidar-la. Ni tant, ni tan poc. Clama al cel que els presos deixin de ser-ho i que els que van marxar, puguin tornar. D’altra banda, també fora bo que tots comencin a remar en la direcció de la conciliació. Encara que només sigui perquè, a la llarga el vot en blanc, i a la curta l’abstenció, no siguin la sortida més plausible per als desencantats.
