“Víctor Font defensa els interessos del Barça o els del City?”, la pregunta, enverinada, la hi va dirigir Toni Freixa a Víctor Font, un altre dels candidats a la presidència del FC Barcelona, amb motiu del seu interès a negociar amb el Manchester City el traspàs d’Eric Garcia.
Les aventures de Víctor Font en la seva llarga precampanya ja suggereixen que, sovint, es llança a una idea o a una iniciativa des del més absolut desconeixement de la realitat del club, del seu entorn i de les dinàmiques pròpies del món del futbol. El cas d’Eric Garcia és significatiu de la seva desorientació.
En primer lloc, es tracta d’un jugador que queda lliure i que, per tant, pot venir lliure al juliol. El Barça el vol i el futbolista també ha manifestat el seu desig de tornar al club. Per tant, la primera iniciativa natural és la de tancar amb el jugador les seves condicions, inicialment pactades. Això, abans de negociar amb el City un possible avanç de la seva arribada, qüestió que la Comissió Gestora ja ha resolt negativament deixant l’operació en mans del pròxim president per no realitzar un acte de disposició que Joan Laporta ja ha amenaçat de denunciar considerant que la Gestora aniria molt més enllà de les seves atribucions.
Així i tot, Font segueix en la seva bombolla, intentant solucionar el problema a força de pagar-li al City una quantitat d’entre 3 a 9 milions d’euros. I això a pesar que la Gestora també ha advertit que la fràgil estructura financera del club no permet el menor augment del deute tret que hi hagi un traspàs i un benefici contra el qual signar a Eric Garcia.
Però, el més rellevant, perquè atempta contra tots els principis de la comptabilitat, és com vol burlar aquest contratemps argumentant que es veu capaç de negociar amb el City l’ajornament del pagament. No sap Víctor Font que el deute es comptabilitza en el balanç quan s’acorda el fitxatge amb independència de quan es produeixi el pagament total o parcial de l’operació? Així fa els comptes? Hi ha qui sospita que aquesta és una idea que se li ha ocorregut al seu amic Ferran Soriano, un altre al qual els números mai li han quadrat. Així li va anar al Barça amb Soriano i així li pot anar amb Font, hereu d’un estil de puntada cap endavant iniciat per Gaspart, seguit per Laporta i Soriano i també per Bartomeu.
