Periodista freelance. Col·labora a la Xarxa Audiovisual Local (XAL) de la Diputació de Barcelona. Ha escrit El federalisme vist per Isidre Molas, un llibre de converses amb el professor i expresident del PSC, publicat per l’Editorial Base.
Què planteja Isidre Molas de diferent en el llarg debat històric sobre el federalisme?
Vaig conèixer Isidre Molas fa deu anys, just després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, quan era president del PSC. A partir de llavors, en moltes tardes de conversa, vam parlar sobre federalisme, i d’aquí va sortir el llibre. El que singularitza Isidre Molas respecte a altres opinions és la seva visió del federalisme des de Catalunya. Una tradició que venia de la seva família, de la seva relació amb el món obrer, i d’un tracte amb persones de diferents ideologies al llarg de la seva vida. És a dir, una mirada federalista des de l’esquerra catalana.
On podria ancorar-se aquesta sensibilitat federalista catalana?
En Francesc Pi i Margall, sens dubte. Si es llegeix Pi i Margall i s’escolta Molas, no és difícil trobar-hi paral·lelismes. En qualsevol cas, comparteixen la idea de la reforma d’Espanya, en aquest cas des d’un punt de vista català. Per això, a l’hora de plantejar-se la construcció de l’Estat de les autonomies, adopta una postura reformista, de pacte a partir del que existeix, i no de crear una cosa nova. Intenta portar a la realitat una cosa que ell comparteix, aquesta manera d’entendre la vida, que és la d’arribar a acords entre les persones.
Hi ha una visió, potser dominant, del federalisme com a fórmula, diguem-ne, instrumental d’organització política, però al seu darrere hi ha la idea de l’acord entre diferents, que acabes d’esmentar…
Crec que, entre la llibertat, la igualtat i la fraternitat, Isidre Molas aposta més per la fraternitat, a diferència de l’esquerra federalista que s’inclina més per la igualtat, i la dreta federalista, per la llibertat. Té una concepció no tant del fi com dels mitjans per intentar trobar una solució per a tots. Concep Catalunya o Espanya com un tot, no com una part. Modernitza aquesta idea d’una Espanya fracturada, o amb diferències molt notables o radicals. Tal com poden veure-ho altres federalistes que fins i tot també poden ser nacionalistes. Al final sembla que tothom neix nacionalista i es va tornant federalista. És una cosa curiosa, que podria assemblar-se a allò que diu que tots naixem d’esquerres i acabem sent de dretes.
A hores d’ara, el federalisme no és, com el sufragi universal, una qüestió gairebé de sentit comú? Cosa que potser encara no ho era en temps de la Primera República espanyola.
Potser no s’estava en el moment adequat, en el lloc adequat. En canvi, altres països van anar fent el pas. És una cosa que, en realitat, ve de molt antic. Des de la Bíblia, com podria dir Molas, que no és ni ateu ni agnòstic. Molas prové d’una tradició cristiana (no de nacionalisme catòlic) que respecta i li influeix, no només a l’hora de fer balanç de la història d’Espanya i de Catalunya, sinó perquè creu fermament en la idea de la fraternitat. Que junts es fan millor les coses que per separat. És una cosa molt lligada a la nostra doble condició: individual i social.
Té part de veritat allò que fins i tot les relacions de parella necessiten federalitzar-se si volen perdurar, com sostenia Proudhon?
Per descomptat. I cada vegada més, perquè les persones som més lliures. El que passa és que, en la societat actual, quan es compara el federalisme, per exemple, amb el matrimoni, o altres relacions de la vida, genera rebuig. Si a una noia li dius que li explicaràs el federalisme com a model que es pot aplicar a l’esport, a la família…, no només desconeix el terme i la seva història, sinó que ho rep com una mena de justificació de la unió. De la unió perquè sí. O sigui, estar junts perquè l’altre ho vol. I això genera conflicte.
El federalisme és una cosa també diversa, variable…
Arribar a acords és necessari, encara que no sempre es té per què arribar-hi. I, per descomptat, els acords poden no ser a favor d’un o d’un altre. Hi ha qui diu que no existeix la suma zero, i per tant sempre s’acaba perdent. Però també hi ha qui es res entre les persones. Hi ha una visió, potser dominant, del federalisme com a fórmula, diguem-ne, sisteix als acords perquè creu que no guanyarà ell sinó l’altre, i perdre no li agrada a ningú. En la pràctica, a vegades hi ha rols molt marcats. El professor respecte a l’alumne manté un principi d’autoritat perquè sí. En una societat en què necessites estabilitat, o un cert funcionament, d’acord amb interessos econòmics o polítics, és difícil que es pugui parlar de tot i en tot moment. Que es pugui posar tot en comú. Hi ha tabús.
El federalisme, que sembla vehicular una certa idea de progrés, s’associa normalment a l’esquerra. No obstant això, els fets no posen de manifest que, en realitat, és una cosa bastant transversal?
A això es refereix Kant a La pau perpètua, on intenta trobar una estructura mundial i una perspectiva de govern per a cadascun dels Estats en particular que afavoreixi la pau. Les guerres també van posar de manifest que era millor arribar a acords que matar-se entre si. És una cosa bastant arrelada a Europa, encara que sembla que s’estigui construint com un calaix de sastre.
No obstant això, la Unió Europea sí que es pot entendre com un projecte federalitzant…
Els creadors de la idea europea moderna, com Altiero Spinelli, creien en això. Però després cada país fa la seva. Molas parla que el federalisme arriba després del conflicte. Quan sorgeix el problema, apareix la necessitat d’aplicar-hi una solució, que en aquest cas es diu federalisme.
L’Estat de les autonomies no es pot considerar també com una forma de federalisme?
Isidre Molas diu que és un Estat “federable”; un pas previ a la federació. Però també pot interpretar-se com un federalisme conformista. I sembla que seria millor una mica més inconformista, que s’aproximés més a la realitat.
On li fa mal la sabata federal a l’Estat de les autonomies? A les competències, al seu finançament, al repartiment de poder…?
La realitat dels territoris és diferent i, en conseqüència, la solució també ho és. D’aquí ve la necessitat de l’asimetria, que també podria incloure la descentralització de les institucions. Com, per exemple, portar el Senat a Barcelona. Una cosa que Pasqual Maragall no perdia de vista. I aquí ens falta, sobretot, federalisme cultural. Educació, entesa no com a gestió, sinó en els seus continguts. Com s’explica, per exemple, la història d’Espanya o la de Catalunya.
Sembla que, més que descentralització, una de les grans assignatures pendents de les autonomies per avançar cap al federalisme és la forma de finançar aquestes competències…
Resulta obvi que, si es tenen competències, però no es disposa dels recursos per posar-les en marxa de forma plena, la cosa falla. Jordi Pujol va poder crear un model interessat de relació amb el poder central, basat en l’intercanvi de recursos financers a canvi de favors polítics. Però, potser amb governs més sòlids a Madrid, això podria haver estat diferent. És fàcil criticar a toro passat. Hi ha ideòlegs, polítics i periodistes que s’han trobat molt descol·locats davant un canvi de paradigma, com el que es va produir amb la sortida de Pujol, que va manar molt. En aquest sentit, a més de les coses en si mateixes, resulta convenient tenir en compte qui et porta, i com ho fa: els lideratges. Jordi Pujol va desenvolupar un model que tampoc s’ha analitzat prou, perquè no interessa. Jordi Amat critica molt el filòsof Salvador Giner, que va estar aplaudint el procés, però ell no va deixar de fer el mateix anteriorment, o ara, en altres termes.
Iñigo Urkullu proposa la federalització del País Basc per fer front a un model territorial arcaic, on les diputacions tenen la paella pel mànec. Catalunya s’hauria de plantejar també alguna cosa per l’estil?
Una de les preguntes sense resposta a una suposada independència de Catalunya gira al voltant de quina forma d’Estat adoptaria. Un Estat unitari, amb Barcelona com a capital, o un Estat federal, descentralitzat amb diversos pols, que se suposa que n’hi ha.
Hi ha part de veritat en el rum-rum que Gabriel Rufián és, en realitat, un federalista tapat?
Si fas hemeroteca, veuràs que tots, Rivera inclòs, estan d’acord amb el federalisme. Perquè a tots els va bé. Perquè saben que el necessiten per a alguna cosa. Com hem descobert el teletreball amb el virus, podem descobrir que som federalistes. A cop de crisi, de conflicte, com diu Molas.
