«No hi ha comparació entre la causa palestina i l’independentisme»

Entrevista a Fouad Ahmad

Fouad Ahmad

Nascut al Líban de pares palestins, va arribar a Catalunya el 1984. Ha estat president del Centre Euro Àrab de Catalunya (CEAC) i secretari d’Exteriors de les Comunitats Palestines d’Europa. És un referent del col·lectiu àrab a Espanya i milita al PSC des de fa 30 anys.

Què explica que el 1984 decidís venir a viure a Catalunya?

Vaig venir-hi a acabar els estudis. Estava estudiant Turisme, i Espanya és una referència en aquesta matèria.

Ha canviat la seva visió de Catalunya des que hi va arribar?

Sí, ha canviat perquè Catalunya també ha canviat molt en 37 anys. Recordo la gran transformació de Barcelona amb l’alcalde Pasqual Maragall i, especialment, el que van suposar els Jocs Olímpics del 1992 per a la ciutat i per a Catalunya.

Creu que Espanya integra les persones que vénen d’altres indrets del món?

Penso que sí. És un país que sempre ha estat molt flexible i obert amb els immigrants. Ara bé, penso que cada immigrant ha de ser ambaixador del seu país. L’immigrant, en aquest sentit, ha d’estar molt agraït al país que l’ha acollit, perquè li ha obert les portes. També ha d’aprendre l’idioma i mirar de viure com ho fan els ciutadans del país on es troba. Tot i ser fill de pares palestins, musulmà i d’origen libanès, a Catalunya puc expressar i viure la meva cultura. És possible mantenir la teva religió i les teves tradicions i empeltar-te de les cultures catalana i espanyola.

Com veu la segona generació de famílies d’origen estranger que van emigrar fa dècades a Espanya?

Els immigrants de la primera generació tenim una gran feina a fer amb la segona generació. En aquest sentit, els pares han de transmetre als fills que han de respectar i adaptar-se als costums del país on viuen amb l’objectiu de formar part d’aquesta societat. Els governs també tenen una gran tasca amb aquesta segona generació, ja que han d’evitar que quedi marginada. Quan un immigrant se sent marginat, no hi ha res a fer. Lamentablement, odiarà el país on viu i serà fàcil que sigui radicalitzat i adopti postures fanàtiques. Per aquest motiu, els europeus hem de buscar una fórmula perquè els immigrants de la primera generació tinguin contacte amb els governs i els partits polítics per tal d’evitar que es produeixin aquestes situacions.

Considera que des d’Europa es transmet una visió estereotipada i homogènia del món àrab?

Jo estimo Catalunya i Espanya tant com Palestina. Sempre he cregut que era i és important l’intercanvi d’opinions i l’apropament entre la cultura europea i l’aràbiga. Per això he intentat travar lligams entre Europa i Palestina i altres països àrabs… No hi ha cap cultura millor que una altra, totes valen molt.

Com ha afectat la pandèmia de la covid-19 als palestins?

Ens ha afectat molt. Palestina és un país molt recent, que va néixer sense mitjans econòmics. Estem rodejats per un govern israelià que creu que tot passa per la seva voluntat. La covid-19 ha estat molt dolenta per a un país indefens que no té mitjans i que viu permanentment de les ajudes econòmiques de la Unió Europea.

És un motiu d’esperança l’arribada de Joe Biden a la presidència dels Estats Units després de la bona relació entre Netanyahu i Trump?

Desitjo que sí, però soc força escèptic veient els precedents dels presidents nord-americans, tant els republicans com els demòcrates. No he vist a cap president nord-americà verdaderament disposat a resoldre el conflicte entre Israel i Palestina. Vull que el món li digui alt i clar a Israel que ha de complir les resolucions internacionals de l’ONU. Des de la Conferència de Pau de Madrid (1991) i dels Acords d’Oslo (1993) han passat molts anys. I què ha fet Israel? Ha assassinat més persones, ha incrementat el seu ressentiment, ha engarjolat dones embarassades… És gravíssim: actualment hi ha 13.000 palestins presos, entre els quals hi ha diputats electes. I el món continua callant. Voldria que Europa tingués un paper més contundent: estem cansats que tot sigui condemnar el que està passant. M’agradaria deixar clar, però, que el meu problema no és amb els israelians o amb els jueus. És més, tinc amics que són jueus i que són israelians. El meu problema és amb el Govern d’Israel.

Què hauria de fer la Unió Europea?

Voldria que els dirigents i els presidents europeus es despertessin, perquè el radicalisme islàmic també ve donat pel fet que molts països pacten amb Israel. Tots els països del món àrab estan establint relacions amb Israel. Però cal dir que tanta pressió contra els palestins acabarà provocant que en un moment la situació exploti. I donada la proximitat geogràfica, això afectarà Europa, no els Estats Units.

Per què han perdut tant pes els laboristes i l’esquerra a Israel?

La dreta a Israel sembra l’odi. Els darrers vint anys els polítics israelians i, especialment Netanyahu, han sembrat odi entre israelians i palestins. Netanyahu ha sabut crear i sembrar un odi incansable i interminable contra els palestins, que no hi podem fer res perquè som molt més dèbils. I ara, per postres, països com Bahrain o Abu Dhabi estableixen relacions diplomàtiques amb Netanyahu sense demanar-li primer que faci les paus amb els seus veïns palestins.

Per què a nivell mediàtic es tendeixen a minimitzar les morts dels palestins?

Els israelites i, especialment els jueus sionistes, han aconseguit dominar el món. Si un palestí mata un soldat israelià, sortirà a tots els informatius dels diferents països. I així ha de ser. Però és que a Palestina moren cada dia més de set persones per la violència, i ningú en diu res. D’altra banda, Israel ha arrencat totes les oliveres de Palestina, ja que constitueixen una font d’ingressos molt important pels palestins. Arafat va demanar la pau, Mahmud Abbas també. Volem la pau. Què vol Israel? Vol que siguem xais i que no tinguem ni independència política, ni econòmica, ni cultural ni religiosa.

Veu molt difícil a termini curt i a mitjà una sortida que permeti superar el conflicte i assolir la pau?

No crec que hi hagi pau a la zona. No perquè els palestins no ho vulguem. Cal que Europa hi intervingui.

A Palestina li falta un lideratge més fort, com el d’Arafat?

Sí, li falta un lideratge fort. Arafat ho va fer molt bé en el seu moment.

Com veu el paper de les Nacions Unides en aquesta qüestió?

Sóc molt escèptic respecte el seu paper. L’ONU hauria de ser més dura i més ferma en les seves resolucions, i no ho dic només per la causa palestina. Espero que Europa i l’ONU enviïn un missatge a Israel i li diguin “prou”, i que cal negociar amb els palestins. És l’única forma de resoldre-ho. Contràriament, la zona de l’Orient Mitjà estarà permanentment en conflicte.

Quin missatge enviaria als catalans que comparen la situació de Palestina amb la de Catalunya?

No hi ha comparació possible entre la causa palestina i el moviment independentista català. A Catalunya no hi ha cap ocupació i la societat catalana pot viure tranquil·lament. A Catalunya no hi ha 13.000 persones empresonades i no hi ha dones que pareixin a la presó. Crec, però, que cal trobar una sortida per als presos independentistes.

Quina sortida creu que necessita Catalunya per sortir de l’atzucac en què es troba?

Cal tenir una cosa molt clara: el món s’està unint, no separant. Tot i això, crec que Catalunya hauria de tenir més autogovern en algunes qüestions i que el millor encaix per resoldre la situació actual és el federal. També és imprescindible un acord entre el Govern català i l’espanyol. Si bé és cert tot això, el procés independentista ha suposat que l’economia catalana vagi pitjor i que la societat estigui més dividida. Com vol Catalunya ser independent amb la fuga de capital econòmic i empresarial que hi ha hagut arran de la inestabilitat política?

Des de la seva militància política, com veu les eleccions catalanes del 14 de febrer vinent?

Espero que el pròxim Govern de la Generalitat estigui encapçalat per Miquel Iceta. Crec, però, que els socialistes han de mobilitzar el vot de la segona generació d’immigrants, perquè la segona generació ja ha nascut i estudiat aquí. Els partits haurien de mirar de tenir persones d’origen estranger com a representants electes a les institucions. Seria, en el fons, un reconeixement dels partits a la primera generació d’immigrants que van arribar a Catalunya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari