Si ara no assumim que anem tots en el mateix vaixell, que ens hem d’ajudar unes persones a les altres, unes comunitats a les altres, uns països als altres, no ho farem mai. La Covid-19 ens ha plantificat davant la cara la nostra fragilitat com a persones, com a comunitats i com a espècie. La resposta ha de ser solidària, valenta i trencadora. No ens serveixen ni els ‘governs dels millors’, ni les ‘societats més competitives’, ni el ‘nosaltres, first’.
Si optem pel campi qui pugui, se’ns en va el món en orris. Si continuem donant per bo o per inevitable que els més rics tinguin més accés a la salut i als mitjans més eficaços per combatre la malaltia, caminem cap al fracàs no només dels més vulnerables sinó del conjunt de la Humanitat.
L’emergència climàtica ens estava recordant que només tenim un Planeta i que si el malmetem en sortim tots perjudicats. Que si la temperatura puja dos, tres, quatre graus en relació a la que teníem a l’època preindustrial serà molt difícil o impossible la supervivència humana i de molts animals. La pandèmia s’ha afegit a aquesta percepció i elimina de cop l’excusa dels que es despreocupen de l’escalfament del Planeta perquè pensen que el seu deteriorament no els afectarà.
És absurd que hi hagi qui plantegi la lluita contra la pandèmia com una cursa en la qual hi ha països més espavilats que els altres. Els que un dia es presenten com els que millor hi han sabut fer front, al cap d’un temps cauen al pou dels que tenen més contagis i morts.
Toca col·laborar tots amb tots. Toca també, clar, evitar que les grans empreses farmacèutiques aprofitin la crisi per fer negoci i que alguns governants corrin a posar-se la medalla de ser els primers en vacunar la gent del seu país. I toca, no ho oblidem, garantir que els països amb menys recursos no siguin els últims a rebre els tractaments més eficaços.
Toca que no hi hagi polítics que aprofitin aquesta crisi per treure’n un profit circumstancial partidista i que els ciutadans actuem amb la prudència que se’ns demana sense deixar de costat el nostre esperit crític. I toca que, si algun dia no massa llunyà ens traiem de sobre aquest malson, no oblidem que finalment vam adonar-nos que som molt fràgils i que ens necessitem els uns als altres, no per trepitjar-nos sinó per abraçar-nos i ajudar els que ho necessiten.
