Analitzades les estratègies de les diferents candidatures és possible que a la fi es pugui arribar a la conclusió que s’estan prometent als socis bàsicament les mateixes coses. Però no era així fa dos mesos quan els més matiners van començar a esbossar i proposar idees, no diguem Víctor Font o Jordi Farré que van aprofitar el vot de censura per arrencar molt abans.
La convergència s’ha produït després que el precandidat Toni Freixa iniciés els seus contactes i exposicions telemàtiques a través d’un circuit que s’ha convertit en el canal més utilitzat per tots els precandidats, obert per la Confederació Mundial de Penyes als 18.000 socis amb dret a vot que a més exerceixen la seva condició de penyistes del FC Barcelona dels 171.000 penyistes censats.
Arran de la seva primera exposició, que va ser espiada per la resta dels aspirants, la sèrie d’iniciatives socials apuntades per Freixa són les mateixes que la resta ha anat adaptant. Víctor Font ha canviat fins i tot la seva perspectiva sobre un col·lectiu que considerava folklòric per recompondre un programa que socialment era fred i distant per no dir que no havia previst atendre aquest sector del barcelonisme absolutament desconegut per a ell i per al seu equip. Jordi Farré ha fet un pas més enllà exagerant les promeses fins portar-les, com regalar pizza i tattoos, a un extrem que no té en compte les dimensions del propi FC Barcelona i dels condicionants d’aforament i possibilitats reals d’actuació.
L’aportació més copiada i abans no exposada per cap altre precandidat és la de recuperar la presència massiva del soci al Camp Nou, l’ambient i la convivència de tota la vida, en clara regressió els últims anys. La causa, la decisió de recompensar econòmicament als socis per incentivar la cessió de la seva localitat al Seient Lliure, el que ha generat una cultura de l’ús de l’abonament mercantil, calculadora i molt selectiva. Va ser en temps de Joan Laporta i Joan Oliver quan es va decidir avançar i assegurar fins i tot la venda de la localitat si s’alliberava amb una determinada antelació, una pràctica que ha acabat anant contra la naturalesa de ser soci abonat del Barça i gaudir de cada partit inclosa l’estesa i històrica tradició de deixar l’abonament a un veí, amic o familiar barcelonista. Ara es tracta d’eliminar els incentius que han elevat la mitjana d’alliberaments per partit a gairebé 30.000 i tornar al seu format inicial. Una manera d’estimular la presència de més barcelonistes i no estar al Camp Nou envoltats de turistes. Els números de Freixa quadren perquè, ha explicat, la mitjana d’ocupació de l’estadi dels últims anys és de 77.000 sobre un aforament de 98.000 localitats.
També reservar i assegurar places a preu d’abonament per als socis en llista d’espera i penyistes, una iniciativa de Freixa que també s’ha apropiat la resta així com el suport valent i determinat a la Grada d’Animació. És a dir, sensibilitat barcelonista contra la tirania del màrqueting dominant al club durant els últims anys. Sembla que, vist l’impacte social d’aquestes propostes trencadores de Freixa, els altres no han dubtat a incorporar-les sense la menor objecció ni vergonya. Fins i tot Laporta, que va tenir congelada la llista d’espera d’abonaments durant 7 anys i va augmentar un 40% el seu preu, a més de donar-li l’esquena als penyistes sistemàticament, afirma haver comprès que el Barça són els seus socis, al menys de paraula.
